Vam quedar un dissabte al matí, en una cafeteria del centre on ell va dir que feien “el millor flat white

de València”. Jo no tenia ni idea de què era un flat white, però vaig fer veure que sí, que clar, que

m’encantava.



Vaig arribar deu minuts tard, com era d’esperar. I no perquè volguera fer-me la interessant, és més,

volia arribar prompte per a xafardejar una mica el lloc perquè pareguera que sabia on estava. Però a

vegades per més que vulga, m’és impossible. Em vaig canviar de roba tres vegades abans d’eixir de

casa. Volia, necessitava causar bona impressió.



Quan vaig arribar, m’estava esperant, assegut a una taula exterior amb ulleres de sol i una tassa a la

mà. El vaig reconéixer de seguida i quan em va veure, va alçar-se amb un somriure que em va fer

pensar: “D’acord, potser açò no siga un desastre total.”



—Bon dia! —va dir ell, llevant-se les ulleres—. Has vingut! No em feia moltes esperances, eh?

—Home, i deixar-te ací plantat? No soc tan mala —vaig respondre, intentant sonar segura.



Vam asseure i vam començar a parlar. Al principi estava una mica nerviosa per voler caure bé i

sense semblar desesperada. Però, en qüestió de minuts, ja estàvem rient-nos. Tenia eixa capacitat

de fer-te sentir còmoda, com si el conegueres de tota la vida.



Em va contar que treballava de dissenyador gràfic en una agència menuda, que vivia amb un gat que

es deia Bowie i que col·leccionava discos de vinil. Ja sé que dona vibes de rocker barbut amb jaqueta

de cuir, però et jure que no, és més, és súper guapo té un estil més tirant a pijo.



Després d'una hora de conversa, ja havia decidit mentalment que, si tot seguia així, potser seria ell

l’acompanyant a la boda. No volia anar massa ràpid, però una part de mi no podia evitar imaginar-

me’l amb vestit de jaqueta (que segur que li quedava espectacular), assegut al meu costat i fent-me

riure durant el sopar mentre els altres ballaven reggaeton.



Quan ens vam acomiadar, em va dir:

—Ha estat molt guai, de veritat. Si continues pensant que no vols anar sola a eixa boda... jo

m’apunte.



Vaig riure, mig sorpresa, mig encantada. No vaig contestar de seguida. Vaig preferir deixar-lo en

l’aire, per fer-me la misteriosa. Però mentre tornava a casa, caminant amb un somriure que no podia

evitar, ja sabia la resposta.



Dilluns següent, de sobte, em va arribar un missatge seu que deia simplement “Hauria d’anar buscant

vestimenta o encara no soc l’elegit?”, vaig riure sola davant del mòbil, asseguda a l’oficina, mentre

intentava dissimular davant dels meus companys.



Li vaig respondre un “Depén de la roba. Si és horrible, tens el sí assegurat només per les rialles”, i

vam continuar amb eixa ironia i eixes bromes que ens eixien tan natural.



Els dies passaven i jo cada dia estava més feliç. Parlàvem a totes hores. Eren missatges que

començaven amb fotos del seu gat en postures ridícules i acabaven amb converses existencials a les

onze de la nit, sobre si realment som qui volem ser o només una versió amable que ens hem inventat

per agradar als altres. I jo que era de les que deia que mai m’obsessionaria amb ningú, ara em

trobava revisant el mòbil cada dos per tres, esperant eixa notificació.



Dissabte següent, vam tornar a quedar. Esta vegada vaig arribar prompte. Massa prompte, fins i tot.

Vaig donar una volta pel barri, intentant que no se’m notara l’anséetat d’estar a punt de veure’l. Quan

vaig arribar a la cafeteria, ell ja estava allí, com no, amb dos cafès damunt la taula i un somriure que

em feia més feliç que qualsevol flat white.



I entre el café i les converses sense cap pressa, vaig saber-ho. Que no era només el cafè, ni el seu

gat, ni tan sols el somriure. Era la manera com em feia sentir que, per una vegada, potser sí que valia

la pena no anar sola a aquella boda. I a tot el que vinguera després.



Potser, només potser, aquesta aplicació de lligar no havia sigut tan mala idea.