UNA NO TAN MALA IDEA



D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el

correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al

començament ho veia com un recurs per a passerells, i després... com ho puc dir

per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho

semblo?



Tot va començar fa uns mesos dinant amb les meues amigues de tota la vida.



Havíem anat a un restaurant molt elegant que hi havia al centre de València. Ens

havia convidat Laia, que deia que tenia una notícia molt important que ens havia de

contar.



Quan vaig entrar dins del lloc, em va vindre la típica olor que hi ha a les recepcions

dels hotels, eixa que et dona la sensació de tranquil·litat, que tot està supernet, i no

sé per quina raó, però em vaig sentir supercòmoda i feliç. A més, hi havia un silenci

una mica incòmode darrere d’una música jazz, molt típic també dels restaurants

luxosos.



Ahí estaven, assegudes en una taula redona de fusta (com “vintage”) al fons de la

sala. Jo era l’última en arribar, com sempre. A vegades em sap una mica malament,

perquè de veres que no ho faig a propòsit. M’organitze fatal de temps i he de

canviar, però mentre canvie, elles ja s’han acostumat, doncs…

M’agraden molt aquestes quedades perquè aprofitem per a posar nos al dia totes i

contar tots els xafardejos. No quedem totes juntes molt a sovint, ja que és molt

complicat coincidir totes; aleshores, quan quedem, disfrute moltíssim.



De sobte, va arribar la gran notícia: Laia s’anava a casar! Quina sorpresa més bona!

Feia sis anys des que Laia i el seu nóvio Jorge van començar a eixir junts i sempre

han fet molt bona parella. Recorde que es van conéixer a l’institut: ell havia arribat

nou a classe i es van fer amics i van connectar superràpid. Totes li déiem a Laia que

arribarien a ser nóvios, però no ens feia cas. Ara se n’anaven a casar, que fort!

Jo en l’amor mai he tingut molta sort, he tingut només un nóvio en la meua vida,

però va ser res seriós. Es deia Gonzalo i el vaig conéixer a una festa del meu poble.



Conectàvem molt i ens divertíem molt quan estàvem junts, però vam decidir ser

només amics perquè sabíem els dos que la nostra relació no anava enlloc.



M’alegre molt per la meua amiga i espere que els vaja molt bé junts i que siguen

molt feliços, però el que ella es case no deixa de ser un recordatori per a mi de com

de sola estic i que ja tinc una edat en què m’importa no tindre parella. Sento que ja

vaig tard.



Quan ens va donar la notícia, totes ens vam posar a cridar d’alegria i ens va

ensenyar el seu anell de compromís. Era preciós! De color plata amb un cor xicotet

fet de diamant.



Laia ens va dir que òbviament estàvem totes convidades i que podíem portar un

acompanyant. Em va semblar que totes em van mirar a mi, ja que soc l’única que no

té parella.



No tindre parella abans em feia igual, perquè em sentia més jove i sense cap

responsabilitat. Però ara que ja soc una mica més major, m’he adonat que potser

tindre una persona que t’estime i amb qui compartir tantes coses, no està tan

malament, sobretot si totes les meues amigues en tenen una.



Em van dir que em podien presentar a un amic seu i, fins i tot, Mar deia que podia

convéncer al seu germà perquè anara amb mi, però els vaig dir que no es

preocuparen, ja m’apanyaria (encara que no sé com...).



Vam dinar un arròs superbó de marisc i després, com ja era tradició, vam anar a

comprar un gelat a la nostra geladeria favorita: Los Jijonencos.



Vaig arribar a casa supercontenta del dia tan genial que havia passat amb les

meues amigues. Només hi havia una cosa que em tenia una mica preocupada: tenia

4 mesos per a trobar una persona que m’acompanyara a la boda…