Vaig passar els dies següents pensant en la boda de Laia i, sobretot, en el tema de l’acompanyant, remenant totes les opcions possibles. No volia donar-li massa voltes, però no podia deixar de pensar en aixó. Vaig intentar autoconvéncer-me que no passava res, que podría anar-hi sola i que no calia dramatitzar. No és que no poguera anar-hi sense parella, però, sent sincera, no estaria mal tindre algú amb qui compartir el moment.



Així que, després de moltes nits sense dormir i pensar-ho molt, vaig decidir fer una cosa que mai hauria imaginat: descarregar-me una aplicació per lligar. Al cap i a la fi, què podia perder? No era una decisió definitiva, només volia explorar la possibilitat. I qui sap? Potser que hi haguera algú interessant per a conéixer.



Vaig obrir l’App Store i vaig començar a buscar. Hi havia tantes opcions que vaig estar a punt d'apagar el mòbil i no tornar a intentar res. Però, després d’un moment d’indecisió, vaig descarregar la més popular, on les meves amigues deien que estàven les millors peces.



El procés de creació del perfil em va resultar fins i tot més complicat que el de trobar la aplicació. És que et jure que estic a rés d’anar sola a la boda i que els donen a tots. Quina foto posar? Una natural o una on es veja que sé arreglar-me? La descripció? Què es suposa que tens que fer per a sonar interesant, divertida, pero sense pasar-te de llesta o intensa? Després de molt rebuscant a la galería i d'escriure i esborrar frases com “Amant del bon menjar i de les bones converses” o “Si t'agrada el cine, ja tenim un tema de conversa”, vaig acabar escrivint simplement: “Busque una excusa per a no anar sola a una boda.”



Al principi, tot em semblava rarísssim. Perfiles con fotos de gimnàs, descripcions plenes de emojis, altres que començen la conversación amb un “Holii”... Em passava el dit per la pantalla cap a l’esquerra la major part del temps. Però, de sobte, vaig veure un perfil que em va cridar l’atenció. Es deia Marc, i la seua biografia deia: "Especialista en fer riure a la gent i aplegar tard a tot arreu." Em va fer gràcia, perquè jo també era una experta en arribar tard. Vaig decidir donar-li una oportunitat i, per sorpresa meva, vam fer match.



Després d’uns minuts d’esperar, ell em va escriure primer:



- Així que tens una boda? Crec que jo podira ser un bon acompanyant.



Vaig somriure en llegir-ho i vaig contestar-li:



- Qué tens per a oferir-me?



- Umm deixa que pense… Molts temes de conversa, soc molt divertit i atractiu… Et puc assegurar que amb mi no t’aburriràs mai.



De veritat que no es pot tindre el ego més pujat. Aunque tinc que admitir que em va fer gràcia.



A partir d’aquell moment, la conversa va fluir com si ens coneguérem de tota la vida. Vam parlar de tot, des de quin era el millor lloc per esmorzar a València fins a les nostres pel·lícules favorites. Em va sorprendre com de fàcil era parlar amb ell i, per primera vegada en molt de temps, em vaig sentir emocionada per conéixer a alguien nou.



He de admetre que mai he sigut molt extrovertida, és més, sempre me he considerat súper tímida i potser esa la raó per la que no m’agrada conéixer gent nova i no he tingut molts nóvios. Des de xicoteta sempre somiava con viure a una casa gran amb el meu marit i amb dos o tres fills, però a mesura que anava passant el temps i em feia major, m'anava fent a la idea que que viuria sola a un apartament xicotet amb molts gats. Potser que aquesta siga l'última oportunitat per a no acabar així.



Després d’uns dies parlant, ell em va proposar quedar per a prendre un café. Jo, que sempre havia estat reticent a aquestes coses, vaig dir que sí sense pensar-m’ho massa. Al cap i a la fi, què era el pitjor que podia passar?