UNA NO TAN MALA IDEA
D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el
correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al
començament ho veia com un recurs per a passerells, i després... com ho puc dir
per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho
semblo?
Tot va començar fa uns mesos dinant amb les meues amigues de tota la vida.
Havíem anat a un restaurant molt elegant que hi havia al centre de València. Ens
havia convidat Laia, que deia que tenia una notícia molt important que ens havia de
contar.
Quan vaig entrar dins del lloc, em va vindre la típica olor que hi ha a les recepcions
dels hotels, eixa que et dona la sensació de tranquil·litat, que tot està supernet, i no
sé per quina raó, però em vaig sentir supercòmoda i feliç. A més, hi havia un silenci
una mica incòmode darrere d’una música jazz, molt típic també dels restaurants
luxosos.
Ahí estaven, assegudes en una taula redona de fusta (com “vintage”) al fons de la
sala. Jo era l’última en arribar, com sempre. A vegades em sap una mica malament,
perquè de veres que no ho faig a propòsit. M’organitze fatal de temps i he de
canviar, però mentre canvie, elles ja s’han acostumat, doncs…
M’agraden molt aquestes quedades perquè aprofitem per a posar nos al dia totes i
contar tots els xafardejos. No quedem totes juntes molt a sovint, ja que és molt
complicat coincidir totes; aleshores, quan quedem, disfrute moltíssim.
De sobte, va arribar la gran notícia: Laia s’anava a casar! Quina sorpresa més bona!
Feia sis anys des que Laia i el seu nóvio Jorge van començar a eixir junts i sempre
han fet molt bona parella. Recorde que es van conéixer a l’institut: ell havia arribat
nou a classe i es van fer amics i van connectar superràpid. Totes li déiem a Laia que
arribarien a ser nóvios, però no ens feia cas. Ara se n’anaven a casar, que fort!
Jo en l’amor mai he tingut molta sort, he tingut només un nóvio en la meua vida,
però va ser res seriós. Es deia Gonzalo i el vaig conéixer a una festa del meu poble.
Conectàvem molt i ens divertíem molt quan estàvem junts, però vam decidir ser
només amics perquè sabíem els dos que la nostra relació no anava enlloc.
M’alegre molt per la meua amiga i espere que els vaja molt bé junts i que siguen
molt feliços, però el que ella es case no deixa de ser un recordatori per a mi de com
de sola estic i que ja tinc una edat en què m’importa no tindre parella. Sento que ja
vaig tard.
Quan ens va donar la notícia, totes ens vam posar a cridar d’alegria i ens va
ensenyar el seu anell de compromís. Era preciós! De color plata amb un cor xicotet
fet de diamant.
Laia ens va dir que òbviament estàvem totes convidades i que podíem portar un
acompanyant. Em va semblar que totes em van mirar a mi, ja que soc l’única que no
té parella.
No tindre parella abans em feia igual, perquè em sentia més jove i sense cap
responsabilitat. Però ara que ja soc una mica més major, m’he adonat que potser
tindre una persona que t’estime i amb qui compartir tantes coses, no està tan
malament, sobretot si totes les meues amigues en tenen una.
Em van dir que em podien presentar a un amic seu i, fins i tot, Mar deia que podia
convéncer al seu germà perquè anara amb mi, però els vaig dir que no es
preocuparen, ja m’apanyaria (encara que no sé com...).
Vam dinar un arròs superbó de marisc i després, com ja era tradició, vam anar a
comprar un gelat a la nostra geladeria favorita: Los Jijonencos.
Vaig arribar a casa supercontenta del dia tan genial que havia passat amb les
meues amigues. Només hi havia una cosa que em tenia una mica preocupada: tenia
4 mesos per a trobar una persona que m’acompanyara a la boda…
|