CAPÍTOL 3

-Clara, estàs bé? -Digué en Bernat

Ella no es movia gens, amb els ulls oberts com taronges i una veu tremolosa va dir:

-Se’m ha fet tard Bernat, hauria de marxar, em sap molt de greu.

-Espera Clara, per què de cop? Emporta’t un trosset de pastís!

-De veritat, he de marxar Bernat.

-Te’l duc demà a l’institut, Clara!

La Clara desitjava que mai arribés aquell demà, per no haver de tornar a veure-li la cara., Estava entenent a la perfecció el que va passar amb el seu pare i amb la mare del Bernat feia ara 16 anys, i se sentia culpable i la innocència del Bernat li generava una sensació de culpabilitat i compassió que la superava, era l’última cosa que s’esperava.

20/4/19

Havia arribat ja per fi aquell 20 d’abril, un dels dies més importants de la vida de la Clara, el dia del càsting, però no havia arribat de la manera que ella volia. Els fets a casa del Bernat i la confessió de la seva mare el dia anterior van fer que no pogués disfrutar d’aquell dia tal com es mereixía.

Era un diumenge, per sort, no va haver d’evitar en Bernat durant tot el matí. Va aprofitar i se’n va anar amb en Tro i els seus germans a passejar.

Va sentir molt rebombori, soroll, llums de policia, sirenes…

Sota del parc de casa seva, i tement el pitjor, va decidir baixar a veure què havia passat.

Va baixar amb el cor a mil, i se li va posar a dos mil en veure la seva mare plorant, amb el llavi obert.Semblava que havia deixat totes les seves forces allà, la mare de la Clara, en veure-la, li va dir:

-Reina, no hauries de ser aquí, però m’agradaria que sabessis que per fi s’ha fet justícia de nou. El desgraciat del teu pare m’ha apallissat, però he aconseguit que el detinguin, i segur que li pujaran la condemna filla.

-Però mare… estás bé? -Digué la Clara plorant.

-Sí, filla això no és res, m’he tret un pes molt gran de sobre i ara sé que aquell home no us farà mai mal, que és el que volia. Ara vindrà l’ambulància, però tu emporta’t els teus germans d’aquí i fes el dinar.

-Val, mare, però a la tarda et podem venir a veurea l’hospital? —va dir la Clara.

-Els avis vindran, però tu no, sé que tens un càsting molt important i un somni que mai t’he pogut recolzar, i el que més feliç em faria a dia d’avui és que el puguis complir filla.o estaré bé.

A la Clara li van començar a caure les llàgrimes sense fre per les seves galtes vermelles. Veia com se'nduien l'assassí, el seu pare, i amb una barreja de fàstic i de revenja cap a aquella persona, va decidir que no volia que ningú la reconegués com a filla d’aquell home i sobretot, tenia un càsting molt important, i un paper que volia aconseguir per fer realitat el seu somni. I encara una altra cosa: volia tirar endavant la seva família d’aquella misèria i agrair als seus avis tot el que havien fet per ella.

S’apropava l’hora del càsting. Ella estava nerviosa, però, per altra banda, confiava en ella mateixa i sabia que passés el que passés, estaria orgullosa de si mateixa.

Va preparar-se, va fer un petó a en Tro, i va marxar deixant el rastre de perfum per tota l’escala. Va arribar allà, li tremolaven les cames, però tenia bones sensacions., No era un infern de tremolor.

Li van explicar que el seu paper era del la protagonista de l’obra, una filla de pares rics que vivien en un castell, i havia estat sempre molt sobreprotegida, ho havia tingut sempre tot, i s'enamorava d’un noi de classe baixa, els seus pares no li permeten la relació pel fet de que és de classe baixa, però ella no tira la tovallola i segueix lluitant per allò que vol. Quina paradoxa, oi?Li van dir també que als seus companys els aniria coneixent gradualment durant l’obra, per un contracte de privacitat de no sap pas quina norma.

La van maquillar, pentinar, vestir…

Ja estava preparada, ben guapa i preparada per sortir.

Durant la primera escena, tenia la veu tremolosa i no estava segura de si mateixa, però al llarg del temps va anar guanyant confiança.

Anava coneixent els seus companys al llarg de l’obra, i es feia tota l’estona la mateixa pregunta: qui seria el noi del qual havia d’estar teòricament i no tan teòricament enamorada, i fins i tot fer un petó. Tenia ganes de veure’l.

Va arribar l’hora de la veritat. Era una escena on el noi apareixia entre el fum i es posava sota la finestra de l’immens castell, més romàntic impossible.

A la Clara li anava el cor a punt de rebentar, i va arribar el moment de la veritat.El fum va començar a sortir, tot l'escenari ben ennuvolat i la Clara ben nerviosa, el noi mirava cap a terra i quan va aixecar el cap…El seu cor, que anava tan ràpid, se li va aturar de cop. Un rostre conegut i preciós la mirava, era en Bernat.

Es van quedar els dos sorpresos, en un instant que va ser etern mirant-se als ulls, però a la Clara se li van escapar dues llágrimas de l’emoció real i va seguir amb la seva frase que era:

-Malgrat les nostres situacions familiars, no hi haurá res que ens impedeixi estar junts!

Això sí que era una bona paradoxa!





En Bernat va seguir el seu paper també, i la va besar tan apassionadament com ningú ho podria fer durant la resta de la seva vida.

I es va tancar el teló.

Els dos joves estaven pels aires, no es podien creure el que els estava passant, quan de cop va venir la directora i els va dir:

-Nois, ho hauria de parlar amb la resta de gent de la comissió, però m’és igual, ja us ho dic ara: esteu tots dos seleccionats per l’obra i la pel·lícula, l’emoció i la realitat amb la qual heu fet aquesta escenta m’ha fet plorar. Enhorabona!

Els dos joves es van desfer en una abraçada, després van ser conscients de la situació i un silenci incòmode els va atrapar, fins que en Bernat va dir:

-Clara, tenim una conversa pendent.

-Jo també ho crec, Bernat.

La Clara va pujar a la moto del Bernat i aquest la va portar al mirador més espectacular que hi podia haver mentre es ponia el sol.

-Clara, ja śe de qui ets filla, i això no m’importa en absolut. -Li digué en Bernat mentre dues llàgrimesli queien al voltant dels ulls.

Ella es va emocionar i va esclatar un plor, com el d’una nena petita que fa una rebequeria.

-Sé que no tens res a veure amb aquell home, ets especial i diferent. Va dir en Bernat.

A la Clara li va costar una mica de que li sortissin les paraules, però va pensar que el més adequat era escoltar en Bernat i abraçar-lo i consolar-lo en les seves penes. En Bernat va pensar el mateix, i la bonica imatge dels dos joves consolant-se mútuament mirant l’horitzó i la bonica posta del sol, els va tocar el cor a tots dos, no els feien falta paraules, s’estimaven.

En Bernat li va explicar que ho havia parlat amb el seu pare, i no li feia res que estiguessin junts. Sabia que la CLara era diferent i veia feliç el seu fill. Més tard la Clara, li va explicar que aquell dia al matí havien detingut aquell home, el qual ella no considerava pare, però que la seva mare havia acabat a l’hospital. Ell,l de seguida, li va dir: posa’t el casc, que anirem a veure…?

Així dit, així fet.

Primer va entrar la Clara a veure la seva mare. Estava estirada a la camilla, amb una via posada i un respirador. Totes dues van esclatar en plors en veure’s .Van passar dues hores parlat i la Clara li va explicar tot el que havia passat amb en Bernat, i la mare plorava sense parar. Finalment, li va dir::

-Cuida’l que t’estima filla!

Després va passar en Bernat a veure la mare de la Clara, amb un ram de flors. en veure’s, els dos desitjaven que no fos aquella manera la de conèixer-se, però tots dos van esclatar en llàgrimes i es van abraçar. Tot seguit, la mare va dir:

-Estás tan guapo, no t’hagués conegut, Bernat!

9/4/20

Van passar els dies i tot va anar millorant., La mare de la Clara ja tenia l’alta, també s’havia desinoxicat de l'alcohol, El seu novio actual no la va venir a veure ni un dia, i ho van deixar, cosa que va suposar un descans per tothom. En Bernat i la Clara eren molt feliços, estaven sortint ja, els avis estaven contents que la seva neta estigués amb algú que l’estimés tant. La relació del Bernat amb els avis de la Clara era molt maca, i la de la Clara amb el pare del Bernat també. L'assassí va ser condemnat a cadena perpètua, cosa que va ser un alleujament per a tothom. I el més important, l’obra de teatre, sortia cada cop més bé, i va donar perquè els dos joves es poguessin guanyar la vida per sempre i es van convertir en actors professionals.

I el més important: es tenien l’un a l’altre sempre, incondicionalment, per les coses bones i les dolentes, tant tardes al cementiri anant a veure la mare del Bernat, com dies sencers junts passejant per la platja acompanyats del Tro i de les cries del gos.

Van actuar per tot el món i van ser feliços per sempre.