Tic tac, tic tac, la Clara sent el rellotge incrustat a la paret, ja és dins de la sala, mentre que la dona ordena uns papers.

Li fa una petita entrevista sobre la seva carrera artística i d'interpretació, ella respon que mai no ha fetcap càsting i que, com a molt, havia fet els pastorets del poble dels seus avis. A la dona li canvia la cara, però veu un foc en els ulls de la Clara i un potencial al qualdecideix donar una oportunitat; De moment, la Clara sabia que li diriensi l’acceptaven al càsting les pròximes dues setmanes i van dir que estigués pendent del mòbil, que en qualsevol moment la trucarien per dir-li.

Al sortir de la sala, la Clara tingué una sensació d’alleujament i de felicitat, encara que no sabia si l’agafarien, estava contenta perquè s’havia animat i provar-ho.

Va arribar a casa contenta, cosa extraordinària, ja tenia el seu fidel amic esperant-la a la porta per embolicar-se entre els seus peus i rebre-la amb una sabata a la boca.Va fer dos petons als seus avis i va sortir a passejar en Tro i els seus dos germans com de costum, però aquesta vegada, amb un somriure d’orella a orella.

Se’n van anar al parc, on els germans de la Clara jugaven sense fi, en Tro saltava i es divertia, mentre ella llegia i controlava que tot estés bé.

Aquell dia, de lluny, va veure a un home que la mirava fixament, a ella li sonava bastant,d’haver-lo vist algunaltre dia en algun lloc. La mirada freda d’aquell home li penetrava l’ànima i li feia venir, fins i tot, una sensació coneguda, com si l’home li volgués dir alguna cosa. Fou una cosa tan estranya que li va fer por.Va decidir recollir els bessons, en Tro i anar cap a casa.

Aquell dia, a l’hora de sopar, que era l’únic moment que es reunia tota la família, —avis, mare, germans, padrastre i ella», hi havia un ambient tens, es podia tallar amb tisores. La mare anava més beguda del que era habitual, la televisió tania un volum alt, com sempre, els dos nadons ploraven sens descans, els avis desesperats… vaja, un caos!

L’home de les notícies va anunciar que el culpable del cas del triple assassinat tan famós que va haver-hi al barri, just feia 16 anys, s’havia escapat de la presó. La mare, en sentir això, es va escanyussar amb el menjar i va parar la televisió de cop. A tothom li va sorprendre, però sabien que la mare havia begut més del compte, per tant no li van donar més importància.

La Clara va explicar el que li havia passat al parc, i la mare va semblar preocupada de veritat. Tant, que aquella nit no va sortir ni de casa. Més tard, la Clara es va aixecar a fer-se un got de llet i va sentir-la plorant desconsoladament als peus de la seva àvia, però no volia parar l’orella, havia estat un dia feliç per a ella i se’n volia anar dormir contenta.





L’endemà, la Clara es va llevar i se’n va anar cap a l'institut com un dia qualsevol. Un cop allà, semblava que la gent estava més simpàtica, fins i tot es va atrevir a intercanviar paraules amb els “populars”, i li semblava que tot era més fluid, no tan forçat com havia estat la resta de la seva vida.

A última hora, la directora va entrar a classe amb una notícia; hi havia un nen nou al centre que es quedaria la resta del curs, en Bernat. Va entrar a saludar, van intercanviar mirades eternes amb la Clara, la qual tenia la sensació que aquell món que mai havia girat al seu voltant, just en aquell moment girava entorn a ella i a en Bernat, amb uns ulls clavats i encesos per les guspires del foc.

Després d’uns llargs segons de mirar-se als ulls, al jove noi li van caure les coses i ella el va ajudar a recollir-les, només li va sortir de la boca un “gràcies” i un somriure sincer. esprés,el noi va marxar, mentre que la directora anunciava que s’incorporaria l’endemà al matí.

La Clara desitjava ja que fos l’endemà a l’hora d’entrar, per primer cop a la vida tenia ganes que sortís el sol per tornar a veure aquells ulls encesos i el somriure bonic d’aquell jove. Ell també havia marxat amb una molt bona sensació.La resta del dia, per ella van ser tot flors i violes, cantava,ballava, estava en el seu món, en un núvol fins que de cop… Riiiiing, Riiiing, -Hòstia, el mòbil!

Li va sonar el móvil, i es va enrecordar de cop de l’hi havien de dir alguna cosa del càsting.

-Hola, parlo amb la Clara?

-Só, jo mateixa, digui’m.

-Sóc la Mireia Cases, la directora del càstig de la pel·lícula de les 100 donzelles.Et truco per anunciar-te que has sigut seleccionada com a protagonista de la pel·lícula, creiem que tens un gran potencial, quedem el dia 20 d’bril a les cinc de la tardaal local de la plaça Major!

-Moltíssimes gràcies, quina emoció, ens veiem allà!

La Clara no s’ho podia creure, ella, ella seria la protagonista de la película, realitzaria un paper principal, i el més especial:seria el seu primer paper.

Després de rebre la notícia plorà durant hores i hores de l’emoció, i al cap d’una estona va sortir al parc amb el Tro i els dos bessons a celebrar-ho, amb els que sabia que mai la fallarien.

Aquell 16 d’abril va ser probablement el dia més feliç de la vida de la Clara, havia conegut a un noiet que li feia moure les papallones de la seva panxa, i havia complert el somni de ser seleccionada per a la película.

17/4/16

La Clara es va despertar, va triar amb tota la il·lusió la seva millor roba i es va fer el pentinat més bonic que va poder, fins i tot va atrevir-se a maquillar-se i posar-se lentilles, i l’últim toc final: els 3 litres d’aquella colònia tan fresca que li havia regalat l'àvia i, apa, cap a l’escola. Però aquell dia no era l’escola el motiu de la seva il·lusió…

Va arribar a l’edifici deu minuts abans. Anava guapisima, notava com la gent la mirava i murmurava, però estava segura de si mateixa. Es va asseure al seu lloc, com sempre, no hi havia ningú al seu costat, hi havia una taula i una cadira, però buides; Llavors va ser quan, de cop, el va veure entrar per la porta, amb un somriure tímid, amb la motxilla penjada d’una nansa, i els cabells movent-se suaument amb la primaverenca brisa del vent. Una altre vegada, la Clara estava a l’espai exterior, quan de cop en Bernat li va preguntar si podia asseure’s al seu costat, ella decidida li va dir que clar que si. Dit i fet.

Al principi no parlaven massa, però a poc a poc van anar sortint temes de conversa, fins que la professora de Biologia elsva dir que havien de fer un treball per parelles a casa; els dos es van mirar i la resta ja és història… però usl’explicarem, no patiu.

Van quedar que farien el treball el dia 19 a casa del Bernat, que li havia explicat que tenia una casa bastant gran, on sempre estava sol perquè els seu pare estava sempre treballant.

La mare de la Clara, que en el fons se l’estimava, veia la seva filla més feliç últimament, cosa que la feia a ella més contenta també. Tot i això, sabia que tenia una conversa pendent amb la seva filla per explicar-li quins eren realment els seus orígens Per tant, va voler aprofitar el bon humor més recent de la seva filla perquè va pensar que així se li faria menys dur.

-Ei Clara, vine aquí filla, seu un momentet.

-Sí, mare, què passa?

-Bé, fa temps que se que t’hauria d’haver explicat això, però no m’he atrevit fins ara perquè la por a que et passi alguna cosa s’apodera de mi i t’ho explico perquè vagis amb compte.

-Què passa, mare? M’estàs espantant!

-Per començar, disculpes filla per haver-t’ho amagat sempre, però saps aquell home que va aparèixer ahir a les notícies que s’havia escapat de la presó després d’haver comès un triple assassinat?

-Si mare, que passa?

-Doncs….

-Mare, si us plau.

-És el teu pare, em sap greu.M’agradaria que anessis amb compte aquests dies.

-Què?

A la Clara li va caure l'ànima al terra, li començaven a encaixar les peces del puzzle de la seva vida. No entenia res, estava en xoc Havia passar d’estar en els millors dies de la seva vida a assabentar-se que era filla d’un delinqüent i assassí. Tenia el cor partit i no volia acceptar el que estava passant. Sentia una mena de fàstic cap a ella mateixa i no volia ser la persona que era. D’altra banda pensava que només tenia la seva genètica, no tenia el mateix cor ni els mateixos principis morals, i això l’impulsava a ser millor persona.

18/4/16

Aquell dia la Clara és va despertar d’una nit amb milers de malsons i que semblava que no s’acabava mai, somiava, es llevava plorant, i tornava a somiar.

Però va decidir agafar-s’ho de la manera més positiva que va poder. ja sabia qu realment li havia passat al seu pare, ja no vivia en la mentida que ell havia marxat quan ella va néixer , i va decidir anar a l’institut amb el mateix somriure i amb la mateixa bona voluntat que duia últimament, perquè estava acostumada a les hòsties de la vida, i a aixecar-se i fer-se més forta.A més, ara tenia un motiu per voler ser millor persona cada dia (ai, el nostre Bernat).

L’escola va anar molt bé aquell dia, conèixer en Bernat cada cop més profundament la feia feliç.

Amb la mare va ser un dia estrany, la Clara no la volia mirar ni a la cara, però en el fons li feia pena perquè no sabia que realment havia passat, però no entenia com la seva mare havia pogut estar amb un assassí.

19/4/16

Un bon dia, per la Clara especialment. Avui dissabte 19 d’abril havia quedat amb e Bernat a la tarda per fer el treball; es va llevar amb una escletxa de sol entrant per la finestra, la caloreta de la primavera es notava, i l’olor de les flors florint era de les preferides de la Clara.

Va baixar a esmorzar, i va anar a passejar els seus germans i el Tro pel parc. Tot anava sobre rodes, però, de cop, va tornar a veure a aquell home, el de la mirava glacial, penetrant i coneguda. La Clara, al veure’l, va entendre de seguida què era el que estava passant; Era el seu mateix pare!

Al adonar-se va agafar els dos germans i en Tro i ,atemorida, va marxar cap a casa, corrent, mentre li queia una llàgrimeta. Va arribar a casa molt espantada, li va explicar a la mare, i ella també es va espantar, i li va suplicar que fins que no el detinguessin que si us plau no sortís de casa, però ella havia de anar a casa del Bernat, però va decidir que ja s’inventaria alguna excusa (el costat més rebel de la Clara començava a mostrar-se, carai el que fa l’amor).

Passaven les hores i la Clara es posava nerviosa perquè havia quedat a casa del Bernat a les 17:00 i eren les 16:30 i havia de creuar tota la ciutat i la seva mare no marxava del sofà perquè volia controlar que la Clara no sortis al carrer..



Va decidir que sortiria per la finestra, va posar uns coixins sota els els llençols per fer veure que dormia, i va utilitzar uns altres llençols per lligar-los a la farola i poder baixar lliscant per la farola..

Va arribar a casa el Bernat a les 16:59. Salvada per la campana, tu.

Ell la va obrir i li va fer una abraçada, van estar tota la tarda treballant, amb estones de tonteig, joc, es notava de tres hores lluny que els dos joves estaven enamorats.

Totsdos eren molt llestos.elsva quedar un treball perfecte i, a les 18:30 ja l'havia acabat, motiu pel qual van decidir baixar a berenar.

Van passar la resta de la tarda fent un pastís i cuinant juntets, amb rialles i abraçades fins que va arribar el moment del petó.

Van anar a menjar-se el pastís al sofà, la Clara veia fotos del Bernat de petit per tota la casa, i li va cridar l’atenció, que no en tenia cap amb la mare.

Just a la cantonada del menjador hi havia una foto del Bernat plorant. La mare feliç d’haver-lo donat a llum, i el pare emocionat al costat; de cop va sentir cop ell l’abraçava per darrere i li va dir:

-Bé, ella…

-Digues, Bernat.

-Ella va morir, quan jo només tenia una setmana, la van matar, sota el parc de casa, mentre anava amb les meves dues tietes, ara fa justament 16 anys.

Final capítol 2