Capítol 1

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de la vorera empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala que de seguida l’atendran. Ella s’asseu al sofà tou de la sala, que està completament buida. Nota com els batecs del seu cor cada cop estan més accelerats, els seus peus, no paren de moure’s ritmicament, sua, una sensació de sequedat a la boca s’apodera d’ella.

És completament conscient del que està a punt de fer. Intenta respirar, comptar fins a deu, fer-se massatges a les mans, tancar els ulls, però, tot en va.

S’obre la porta i un noi jove surt de la sala, sense ni tan sols mirar-la a la cara. Marxa decidit. Una noia amb un somriure d’orella a orella la rep amablement i la convida a aixecar-se del sofà i a passar per un immens passadís fins a arribar a una petita saleta. La noia que la rep, li diu que passi. Tot seguit, totes dues entren a la diminuta saleta i la porta es tanca.



La Clara és un noia de 16 anys, adolescent i en plena etapa de descobriments, però sovint se sent atrapada dins d’un món que no gira mai al seu favor. No és especialment guapa, segons el que sol dir la gent, fet que fa que molts, simplement, no la vegin. Passa pel passadís de l’institut com una ombra discreta, invisible per la majoria i fins i tot ella mateixa procura no destacar. És tímida, reservada i guarda els seus pensaments en un raconet on ningú ha estat capaç d’arribar.

A casa, tampoc ho té fàcil. La seva família, on els silencis pesen igual que les paraules que mai s’han arribat a dir. Sovint, es troba sola, intentant entendre un entorn que sembla que estigui sempre a punt d’explotar, la seva familia consta de la seva mare, una noia molt jove que la va tenir amb setze anys. Va ser un embaràs no desitjat mentre festejava per primer cop amb un noi de qui no ha tornat a saber res més.

Des de ben petita la Clara ha set criada pel seu avi i la seva àvia, dues persones que fan que la seva vida a dia d'avui encara tingui sentit. Són els seus referents a seguir, fan que se senti estimada i gràcies a l’amor que es tenen entre ells dos fan que la Clara cregui en la bondat i l’estima.

El seu primer any de vida, quan va acabar la lactància, la seva mare es va sentir deslligada de la seva filla ja i va decidir recórrer a la vida de bars, copes que acaben amb més copes, porros que acaben en drogues dures, portar cada dia un noi nou a casa, sense aprendre de l’error que va tenir amb el primer embaràs…; és a dir, des de molt petita, va tenir pare i mare absents. Els avis estaven desesperats i ja no sabien què fer, però van haver de ser valents per poder tirar-ho tot endavant.

Vivien en un petit piset, vell i obscur. Era el dels seus avis, i a més la Clara tenia dos germans molt petits, tot just ara tenien dos anys. Eren bessons, l’Isaac i en Martí, eren germans de mare només perquè actualment la seva mare anava amb un noi, una mica més gran que ella. Feia 1,90 d’alçada, tenia el braç ple de tatuatges, vestia sempre ample i una enorme cadena pesant li abraçava el coll. Es van conèixer una nit al bar de la cantonada, i poc després ja va venir la notícia del doble embaràs. A la Clara, no li agradava la manera amb què en Joni, la parella, la tractava. Creia que era injust amb ella i li feien ràbia les seves actituds masclistes, però la Clara tampoc li deia res a ningú. Ella simplement observava i callava, semblava que no tingués res a dir i la comunicació amb la seva mare tampoc no era esplèndida. Bé, ni amb la seva mare, ni amb ningú.

Vivien una vida molt diferent tots set dins d’aquell petit piset. Per sort, la mare i la parella gairebé sempre estaven al bar i no dormien a casa, perquè si no no hi cabrien.

A l’institut, la situació no és que millorava especilment. Alguns companys es burlen d’ella i li claven punyalades, petites però constants, suficients per fer-la encongir-se encara més dins d’ella mateixa. Malgrat això, la Clara té un cor immens i una bondat que ningú sembla veure. Cada dia entra a classe amb el cap abaixat i el pas insegur, repetint-se: “Aviam què em trobaré avui”. Desitjant passar desapercebuda, sovint s’asseu al fons de la classe, observant tot el que li queda al davant en silenci, mentre guarda les seves emocions com en una mena de capseta massa fràgil per compartir. Encara que el dolor l’acompanya, dins seu conserva una esperança tímida: d'un futur on algú sigui capaç de mirar més enllà de les aparences i descobrir qui és realment.

Amb el pas dels dies, aquella esperança tímida que la Clara guardava com un tresor secret va començar, gairebé sense adonar-se’n, a fer-se un xic més forta. No perquè l’institut canviés de sobte, ni perquè les burles desapareguessin com per art de màgia, sinó perquè alguna cosa dins seu es negava a rendir-se del tot. Hi havia matins en què el nus a l’estómac era tan intens que li costava respirar, però fins i tot aleshores trobava una escletxa de llum en els petits detalls: el soroll de les pàgines d’un llibre quan el professor començava la classe, la finestra per on entrava el sol a primera hora, o el simple fet de continuar caminant, pas a pas, malgrat la por.

Un dia qualsevol, mentre seia al fons de l’aula com sempre, va notar una presència diferent. No era una burla, ni una mirada carregada de judici. Era només algú que s’havia assegut dues files davant seu i que, en girar-se, li va dedicar un somriure breu però sincer. La Clara va abaixar els ulls automàticament, com si aquell gest fos massa per a ella, però el somriure va quedar gravat dins seu durant tota la classe. No va passar res més, i potser precisament per això va ser tan important.

A partir d’aquell moment, la Clara va començar a entendre que no necessitava grans gestes per sentir-se una mica menys sola. De vegades, la persona que podria veure-la tal com era no arribaria amb paraules abundants, sinó amb silencis compartits, amb mirades que no feien mal. Aquella idea la va reconfortar. Per primer cop en molt de temps, va deixar de desitjar desaparèixer del tot i va començar a imaginar-se, encara que fos amb por, un futur diferent.

A casa, a les nits, escrivia en una llibreta vella tot allò que no s’atrevia a dir. Hi abocava el dolor, però també els somnis que sempre havia mantingut amagats. Escrivia sobre com li agradaria ser, sobre un món on la bondat no fos vista com una feblesa, sinó com una força. Aquelles paraules, només seves, li recordaven que existia més enllà de les rialles cruels i dels comentaris feridors.

Amb el temps, la Clara va començar a aixecar una mica més el cap. No gaire, però prou per mirar endavant quan caminava pels passadissos. Encara sentia por, encara hi havia dies difícils, però ja no es definia només pel que els altres li feien sentir. A poc a poc, va entendre que el seu valor no depenia de ser acceptada per tothom, sinó de no perdre’s a ella mateixa.

I potser ningú a l’institut no ho va notar immediatament, però la Clara estava canviant. No per convertir-se en algú diferent, sinó per reconèixer-se. El seu cor immens continuava allà, intacte, i la seva bondat seguia sent la mateixa, però ara començava a brillar amb una llum més ferma. Sabia que el camí seria llarg i que no totes les ferides cicatritzarien ràpidament, però també sabia que mereixia ser vista, estimada i respectada.

Així, cada matí, quan entrava a classe amb el pas encara insegur, ja no només pensava “aviam què em trobaré avui”. Ara, a aquella frase n’hi afegia una altra, silenciosa però poderosa: “Soc aquí, i això també compta”. I amb aquesta convicció, petita però valenta, la Clara continuava avançant cap a un futur on, tard o d’hora, algú sabria mirar-la de debò, i on ella mateixa seria la primera a fer-ho.

La seva veritable salvació era el seu gos, un company fidel que l’espera cada dia quan obre la porta de casa. Amb ell sí que pot ser ella mateixa, no li cal ni parlar ni fingir. En el seu silenci compartit la Clara troba una mena de refugi, una llumeta que li recorda que, malgrat tot, encara hi ha espais on pot sentir-se segura i estimada, gràcies al petit cadell border collie amb taques marrones i d’orelles llargues. Gràcies, Tro.



Ell no li demana explicacions ni espera res més que la seva presència. No li importa si arriba cansada, trista o amb els ulls vermells de plorar. En Tro simplement hi és. S’asseu al seu costat mentre ella es deixa caure al sofà, posa el cap damunt les seves cames i sospira, com si entengués que aquell gest és suficient per començar a curar ferides invisibles. La Clara li acarona el pelatge suau, segueix amb els dits el dibuix irregular de les taques marró, i a poc a poc la respiració se li acompassa.

Final Capítol 1