“L'enyorança del passat…” És estrany, és una frase que jo mateix he dit, però que, tot i això, se’m guarda a la meva ment com una daga, una daga que no fa sang, sinó que penetra a tots els records que enyoro, a totes aquelles coses que en el passat eren molt importants… En les trobades de la plaça del poble, en els crits dels nens, en els cotxes de joguet volant pels aires fent veure que érem superherois, en els crits dels pares o avis ja ben entrada la nit dient que havíem que tornar per sopar, en les paraules dels nens del voltant i de mi mateix dient que volíem estar més estona… Això és l’enyorança del passat, un espai on tothom s'hi trobava, a qualsevol edat, no importava, però tot el que es feia, sempre era amb un desordre compartir amb altres persones.



Tanco els ulls amb una gran lentitud, pensant en els últims records presents de la meva ment, recordant que quan vaig veure que la societat canviava tant, vaig arribar a pensar de que potser les coses que eren tan famoses en la meva època es conservarien, i sobretot, amb la gran decepció que vaig sentir en veure que tot es va convertir en una rutina.



Una rutina que va començar com una cosa necessària, però que amb el temps, es va convertir en una obligació per a la supervivència amb una societat on l’individualisme es va convertir en el primer protagonista de la sèrie.

– És veritat, no t’ho negaré, les relacions reals, les que són més veritables, no són aquelles que es fan mitjançant aparells electrònics, sinó les que la gent et mira als ulls mentre parles, les que noten quan la teva veu varia al parlar segons el que sents i del tema que parles, segons els breus silencis que la gent fa de forma inconscient abans de dir una cosa molt important… Les relacions reals són les que fa que estem davant de la gent, exposant tot de nosaltres, no del sentit literal, sinó de veure totes les coses utilitzant els ulls reals, no els ulls a través d’una pantalleta electrònica que et consumeix… –

– Al final, Toni, les nostres idees continuen sent les mateixes, però la teva mentalitat s’ha tornat més madura que en aquells temps, ja que, has evolucionat de primeres, has sigut tu el que has vist la veritable evolució… Però tornant al tema, no creus que podríem crear un món ideal? –

– Un món ideal? –

– Sí, un món ideal. Un món que sigui equilibrat. Un lloc on la gent tingui relacions reals, però que a la vegada, la tecnologia estigui incorporada, ja que, els humans, en la teva actualitat ja no saben viure sense aquesta mateixa. Podríem crear això, un món on les dues coses estiguin disposades amb un entremig per poder crear una societat millor, una societat on regni les relacions reals, on les coses no siguin artificials.



No responc de forma immediata. Penso que és una cosa que s’ha de reflexionar, que no es pot respondre a la lleugera. Les seves paraules, unes amb una gran saviesa per a mi es queden suspeses en l’aire com si aquestes mateixes, no volguessin marxar, com si en realitat volguessin fer-me pensar encara més del que ja ho estic fent. Un món ideal… sona realment molt bé, inclús massa potser, i per aquesta mateixa raó, ens sembla molt llunyà de la nostra realitat…

El silenci que hi ha és una mica estrany. No és opressiu. No és incòmode. És realista? Crec que sí. Ho és. És una mena de silenci que ocupa tot l’espai que t’envolta, tot el que està buit l’omple completament, però no pesa, no cansa, no és negativitat, però tampoc reconforta, no és felicitat… és com un entremig, com un record de les paraules que segons enrere han sonat per tota l’estança.

Segueixo amb silenci, admirant el silenci que m’envolta, i finalment, amb una gran lleugeresa m’aixeco del sofà i em poso dret. Per què ho faig? No tinc una resposta molt clara, això, no és una cosa que entri dintre la meva rutina, és més espontani. Els meus peus es mouen, per si sols, es mouen amb gran tranquil·litat i amb reconeixement, ja que, coneixen de dalt a baix aquesta residència.

Torno a caminar pels passadissos amb les parets blanques, pures. I un altre cop, com molts altres dies, noto com sembla que són infinit, que és un blanc que s'estén i que et dóna la sensació de que mai s’acaba…

Finalment, arribo al meu destí i em freno davant de la porta. És una porta senzilla, com totes les que hi ha en aquest pis. És d’un color blanc, igual que el de les parets, però aquest, és una mica més fosc, diferenciant-los, notant que són diferents… Entro amb suavitat però amb certa incertesa, i miro al voltant, és el lavabo, un molt ordenat, amb uns colors molt simples, blancs i negres, no una cosa massa sofisticat, doncs, amb el temps, he aprengut que aquestes coses, realment, han deixat d’importar en la societat en la qual, avui en dia residim.

Camino cap al mirall i simplement em miro. No entenc el perquè ho faig, i a través del reflex, puc veure com una cara plena de dubtes es reflecteix. M’observo amb deteniment, soc el mateix de sempre, potser una mica més vell, una mica més marcat. Ulls marrons amb expressió cansada. Unes ulleres marcades sota els ulls amb un color una mica indesxifrable per la seva mescla mig dissimulades. Cabells marrons foscos pentinats sense massa vida.

Tot en mi està correcte, estic igual que qualsevol altre dia. Però hi ha alguna cosa que no m’encaixa, que no em quadri del tot… Com si fos una regla no escrita, però que és present.

Tanco els ulls amb suavitat i els torno a obrir amb certa lentitud… I per fi, ho veig. És una persona jove. Amb un gran somriure a la cara que s'estén d’orella en orella. Cabells marrons pentinats, però una mica desordenat que crida vivesa. Ulls marrons brillants com si no existís un demà… És el contrari al meu aspecte, però alhora, és familiar, i sense voler, sense que jo ho vulgui fer, ho entenc, i no ho necessito verbalitzar.

– Ja ho sabies, no? De forma inconscient… –

– És clar… no em sorprèn… –

– No et sorprèn…? Fa pocs minuts no sabies qui era, no en tenies ni idea –

– És veritat… en el fons de mi, sempre ho he sabut, potser només no ho volia acceptar, no creus, Toni? –

Se’m fa estrany dir el meu propi nom dirigit cap a una altra persona, però no és qualsevol altre, sinó a mi mateix. La persona que sempre m’ha parlat en aquestes situacions, la veu que sempre m’ha perseguit, no és cap més que la del meu jove adolescent… Potser m’hauria de sorprendre, però amb certa part, és com si ja ho sàpigues… És una cosa difícil d’explicar…

– Llavors… ara ja ho entens? –

– Sí. Em penso que sí. Quan les coses no segueixen la seva rutina, tu apareixes, no? –

– Finalment, no t’ha costat tant, Toni… Només soc un producte de la teva imaginació durant aquests dies, que apareix per fer-te recordar el que penses de la societat, i com t’agradaria que fos… –

Faig un silenci. No és gran. No és petit. No és opressiu. No és incòmode. No és relaxat. No és còmode. És un silenci, que no es pot descriure, perquè té tantes partícules de tants altres silencis, que és indesxifrable… –

– Al final, és per això que odio aquests dies… No és pel temps lliure del que disposo, sinó que és perquè apareixes, i no et puc evitar… I fas que els pensaments que intento guardar sorgeixin de nou… –

– Al final Toni, és el que tu vols. Soc aquí perquè ho vols recordar. Perquè vols recordar en part, que abans no odiaves això, abans t’encantaven perquè et relacionaves. –

Faig una pausa, té raó, al final, tot el que està dient és veritable… Abans això ho adorava, però amb el pas del temps, amb el canvi de la societat que s’ha produït… ho vaig acabar odiant, i vaig acabar en el punt on ara em trobo. Davant del mirall, parlant amb la versió del meu jo adolescent creat per la meva pròpia mentalitat, és a dir, la meva imaginació… I només per fer-me recordar, el que he volgut guardar per superar…

– I ara he arribat aquí. En aquest punt. Ara, odio les vacances. –