Escolto la veu amb tranquil·litat, no me n'havia recordat d’aquesta informació que ja feia dies que me la van proporcionar. Era veritat, avui no anava a la feina, avui no calia que anés a treballar.



Un altre cop, amb suavitat, faig els mateixos moviments que abans, però ara no per preparar-me, sinó per deixar-ho i fer alguna altra cosa. Amb una gran agilitat, em trec l’abric negre i el disposo al penjador amb suavitat. Tot seguit, agafo el maletí i el penjo al costat, posant-ho tot amb el mateix ordre que feia segons.



Miro al voltant, torno a observar les parets, però ara, observo les del rebedor. Tot blanc no hi ha gaire decoració, tot és del mateix color, un blanc pur, que s'estén pel passadís com si fos un mar sense cap mena de vida. Ho observo detingudament, fins a arribar al meu costat, on la puresa del color s’interromp amb un penjador de tres peces. És d’un color marró fluix, un color com la fusta, és una mica antic, clar que ho és, si em poso a recordar, no soc incapaç de saber des de quan el tinc, igual que el maletí…

Giro la mirada cap al passadís que sembla infinit, i em poso a refer el camí que he fet per arribar aquí, però ara, ho faig en direcció contrària. Tot i això, hi ha diferències, abans, que anava de pressa, ara vaig amb un ritme més lent, observant com avanço fins a arribar al mateix lloc que feia minuts abans hi era esmorzant. Passo de llarg la taula del menjador i m’assec amb una gran suavitat al sofà, però no tinc temps de posar-me còmode.



– No t’has recordat que avui no hi anaves? Per què?

Sospiro lentament, suposo que avui serà una conversa, potser llarga o potser curta, però no m’importa. El perquè? És fàcil, m’agrada parlar, m’agrada observar la bellesa del parlar de la gent que m’envolta, del passat i del futur. M’agrada perquè és una cosa viva, una cosa propera i sobretot, directa.



– No, és veritat. No me’n recordava. El perquè, és difícil, potser ja me n’he acostumat de seguir la rutina.–

– Acostumat? Ho estàs tant que et fa que t'oblidis de les coses? Això no seria alguna malaltia, Toni?–

– Malaltia? És clar que no. Avui en dia, has d’entendre que la rutina quasi sempre és igual, sempre tot va amb el mateix to, amb la mateixa melodia, per explicar-ho fàcil.–

– És veritat. Abans, mai hi eres a casa. Passaves tot el dia fora, voltant per algun lloc.–

– Què dius? Com que mai?–

– Sempre estaves a fora, envoltat de gent.–

Les seves paraules, tan creïbles em transporten al meu passat, un lloc que ara mateix em sembla tan llunyà que no sé si em puc recordar de totes les coses a la perfecció. Però no em distrec massa, haig de contestar, perquè he trobat la resposta correcta.



– Ha passat temps des de llavors… les coses canvien, no ho has vist? –

– Si ho he vist? És clar que ho he fet. Més que he vist, ho he notat. –

– Llavors, per què m’ho recordes si tu ho has notat? –

– Perquè ho vull saber. Vull saber si tu vols que això canvi. –

– Si jo ho vull? És complicat, et podria explicar amb tants arguments que potser tardaria, però resumidament, la veritat, no ho vull… Però que podem fer nosaltres? Les coses han canviat, i no ho podem impedir. –

– Ja sé el que penses, és clar que ho sé. Estaria bé tornar a abans, no creus? És a dir, viatjar al passat… –

– Potser tens raó, però no podem. Si ho féssim, tindries un sou? Una casa? Llibertat? –

– Ai, mare meva, no em refereixo a això, i ho saps… Podríem tronar a la societat antiga, però incorporant certs conceptes de la teva actualitat… No penses que podria millorar la societat? –

– No ho veus? Aquesta època està definida per la tecnologia… Ja no hi ha nens pel carrer jugant amb pedres, anant amb bicicleta pels carrers, cridant per les places acompanyats dels seus avis o pares. Ja no hi ha converses reals, tot és per una mena d’aplicació de missatgeria, però no se socialitza… Com pots socialitzar a través d’una aplicació? –

Escolto la veu. Té raó. El que diu, és completament veritat. Ara la nostra actualitat és així. Una societat en la qual tot depèn d’un aparell electrònic. Missatges, trucades, llibres, informació… tot està a quatre tecles de nosaltres. Tot va començar amb l’extensió d’aquests aparells, és a dir, els mòbils, els ordinadors, les tauletes tàctils… En un inici, no tota la gent disposava d’això, però un cop es va anar fent més gran, el més normal n’era disposar un a partir de certa edat.



Realment, en aquella època encara no era així. Els nois i les noies estaven acostumats a passar cada tarda jugant pels carrers del poble o de la ciutat. Un espai de trobada habitual, era la plaça, la més famosa sempre. No importava si plovia o feia massa sol, si feia fred o feia calor, sempre hi havia un grup de joves jugant amb qualsevol cosa. Si una pilota, si una nina, si un cotxe de joguina, si una pedra… Era la rutina, mai era igual, però sempre s'hi trobaven i congeniaven entre totes les possibilitats.



El passat era una cosa tan llunyana que els joves de la societat actual no ho volien escoltar, quan ho feien, una gran part s’avorrien o deien que les coses han canviat, que han evolucionat. En gran part, tenen raó, però també s’han perdut moltes coses… Potser és part del procés d’evolucionar, però són coses necessàries…

Actualment, tot és per un mitjà electrònic. Vols llegir un llibre? No fa falta que facis una caminada per arribar a la biblioteca i perdre’t entre els milers de passadissos per trobar-lo o anar a una botiga i buscar entre els prestatges plens de llibres de qualsevol mena, ara amb quatre tecles, ja podies disposar-lo per un mòbil… Així era la societat avui en dia, tan diferent que amb prou feines es podia reconèixer.



– Sí que ho veig… Però les coses canvien, les coses evolucionen. I no ho podem parar… Actualment, és clar que es pot socialitzar per una aplicació… –

– Però tot i que es pugui, no és el mateix… Ho vas estudiar, ho saps, només que fas els ulls grossos per no pensar en això… –

– De què parles ara? –

– Aristòtil va dir que els éssers humans som un “zoon politikon”, un animal social… Alhora, va explicar que només amb els altres podem desenvolupar-nos i arribar al veritable benestar. Sense les relacions reals, no hi ha virtut ni plenitud. –

– I que té a veure això? –

– Sense les relacions reals, no hi ha virtut ni plenitud… Pots enviar milers de missatges, acumular un llistat amb centenars de contactes, omplir el calendari amb interaccions digital, fer videotrucades… Però si ningú et mira als ulls mentre parles, si ningú nota com la teva veu pot variar segons el que sents, si ningú pot veure el breu silenci que es fa abans de dir coses importants… llavors, què és el que queda? Les relacions reals són totes aquelles que en fans exposar-nos. No hi ha filtres ni es poden editar les paraules. Hi ha gestos, respiracions, presències compartides, i aquí, és una relació real, cara a cara, no a través d’una simple pantalla. –

Em recolzo al sofà, enfonsant-me poc a poc. Potser té raó. No. I tant que té raó. Sempre ho he sabut. Però, alhora, m’he hagut d'adaptar a una societat que ha evolucionat massa, seguint una rutina avorrida… Per això, sempre he odiat aquests dies… Perquè l’individualisme, sempre ha estat present des que la societat va evolucionar fins a arribar a aquest punt.

Alhora, sempre ho he vist. Cada dia, ho he vist, i de forma conscient, però sense expressar-ho, ho he rebutjat. Al carrer, he vist milers de persones somrient a la pantalla, escoltant música. L’individualisme s’ha fet tant present, que actualment està guanyant la guerra… I la major part de la culpa, ho té la tecnologia, perquè ho va fomentar.

Miro al meu voltant un altre cop, com tantes vegades que ja he fet anteriorment. Observo el passadís blanc, el penjador de fan tants anys, l’ordre que emet cada racó d’aquest pis, de cada objecte que hi ha, ben disposat… Tot és correcte, tot està al seu lloc… Però aquest no és el problema… El problema és l’enyorança de la convivència… Del desordre compartit…

Però en realitat… és l’enyorança del passat.