El soroll de l’alarma era com un monitor de signes vitals que m’avisava que era l’hora de tornar a la rutina. Aquest, tenia un ritme considerablement acceptable, ja que, m’havia acostumat. Al començament, aquest soroll no és res, però, amb una facilitat extraordinària s’integra en el meu somni. Un somni que em té embruixat, un d’aquells somnis que fan que no et vulguis aixecar mai del llit perquè et transporta a un món on tot allò que existís és exactament el que desitges en el teu interior, són totes aquelles coses que sempre has volgut en el món en el que vius… És un dels somnis que compleix tots els teus anhels es fan realitat.

Progressivament, aquest soroll de no res, comença a pujar de to, com si algú estigués modificant la seva petita i senzilla configuració lleugerament per complir la seva funció principal: despertar a les persones com jo. Poc a poc, vaig notant com la seva força de to puja, sense descansar, sense parar ni un segon, puja com si no hi hagués fi… Alhora, vaig notant com el meu somni tan increïble, es va tornant borrós, m’estic llevant, ho sé clarament, noto un petit raig de sol des de la meva finestra als meus ulls directament, com si el sol també em volgués ajudar a despertar-me… Finalment, com cada dia de la meva simple vida, els meus ulls s’obren completament.

Poc a poc, em vaig acomodant, assegut al llit, em moc amb lentitud fins a trobar una postura que em sembla majoritàriament còmode. Miro per la finestra, és un dia amb un sol bastant bo, però tampoc m’importa gaire. Giro el cap lleugerament cap a la tauleta de nit, el despertador, ja vell, continua sonant com un boig, com si no sapigués que m’he despertat, com si tingués por de que no em despertés més. Allargo la meva mà tranquil·lament cap a l’artefacte i ho apago prement el botonet brillant de la part de dalt, en el mateix instant, aquest deixa de sonar. Al mateix moment, miro a la paret, i com cada matí de la meva vida des de fa uns anys, em poso a pensar que odio els despertadors, no perquè facin la funció d’aixecar-me, sinó, de què ho fa un aparell amb una maquinària per sonar, no ho fa un ésser viu, un ésser de sang calenta, un humà com ho diem en l’actualitat… Tot això, fa temps que no, capaç per això odio els despertadors, capaç només és una ximpleria meva, però… no ho sé, i si jo no ho sé, dubto que altres ho sàpiguen per a mi.

Em quedo una estona més mirant a la paret, reflexionant de tantes coses que actualment són tan diferents al que abans eren. Recordant coses que abans no hi existien, enyorant coses, que segurament, en la nostra societat actual, no tornaran, que només seran records de la gent de la meva edat, i que a poc a poc, aquests moriran. I com cada matí, em perdo en un remolí de mil pensaments, de tantes idees, que a vegades, m’esclata el cap, però que ara, en aquest mateix instant, ja m'he acostumat. Ja forma part de la meva rutina, de la meva simple vida en el meu dia a dia.

Finalment, em desperto un altre cop, però ara, ho faig de les meves reflexions. Com cada jornada, m’aixeco tranquil·lament i em vesteixo amb un vestit adequat per anar a treballar. És una cosa simple, fàcil de portar i considerablement còmode. A l’inici, quan vaig entrar al treball, sempre vestia amb coses molt complexes, el tipus de roba que s’utilitza per quedar bé davant dels teus nous companys de treball per ser un principiant en el camp. Però amb el pas del temps, em vaig adonar que la vestimenta ja no era una cosa que importava massa en la nostra societat, que només era un factor secundari, una cosa sense el més mínim valor del que abans tenia.

Me n'adono de forma ràpida, però davant dels meus ulls, passa lentament, com si ho estigués gravant a càmera lenta… Estic perdent massa el temps, ho puc notar, no he mirat el rellotge, però hi ha una petita veu dintre meu que m’ho diu, m’està avisant de què m’he enrederit. Sense perdre massa el temps, m’acosto el llit, i com cada simple matí que tinc, seguint els mateixos passos, el faig. M’asseguro que no hi hagi ni una sola arruga, una mania que tinc, una cosa que va créixer dintre meu sense que jo no me n’adones, i que un dia qualsevol, ho vaig notar… Un cop he acabat, arranjo tots els coixins els seus llocs, sense deixar la més mínima imperfecció. I un altre cop, com sempre, em dirigeixo a la cuina, un espai que sempre utilitzo a la mateixa hora…

Passo entre la porta arribat a un passadís no massa llarg, és una mica avorrit, no hi ha res al voltant. És un dels típics llocs on només es poden veure els colors de les parets, ja que, aquest manca de qualsevol mena de decoració per donar una mica de vida. Capaç molts anys enrere si m'hagués molestat o sentit malament, però avui en dia, ja no era una cosa massa important per dintre del compromís social en el qual vivíem, totes aquestes coses, havien quedat en un oblit de les persones de les generacions antigues…

Arribo a la cuina… És un espai bastant net, sempre m’ha agradat un espai més que net, sense cap mena d'imperfecció. Un lloc on tot el tema de la higiene està més que assolit, doncs, soc una d’aquelles persones que li agrada que totes les coses sempre es trobin netes per arribar i treballar en qualsevol mena de circumstància.

Em dirigeixo al calaix de dalt, tercera porta, prestatge número 2, agafo una tassa mitjanament gran. Ho sé de memòria, mai haig de pensar o buscar alguna cosa, ja que, sempre ho guardo tot al mateix lloc, a la mateixa posició… No canvio res si no és imprescindible…

Amb tranquil·litat, però alhora, amb pressa, em faig un cafè amb llet, és una quantitat considerable, quasi la mateixa que la de cada dia… Em sento a la petita taula que resideix al costat de la cuina, un intent d’una taula de menjador, però si algun cop tingués alguna visita d’aproximadament 6 persones, hauríem de fer lloc a qualsevol altre espai… Em bec el cafè amb tranquil·litat, mirant un altre cop a la paret, i perdent-me de nou en el meu remolí de pensaments caòtics.

Res. No hi ha res. Ja no hi queda res a la tassa. És l’hora. Haig d’anar ja, si no, al final sí que arribaré tard, i és una cosa que no em puc permetre en la meva vida, mai ho he fet, i mai ho faré.

M’aixeco amb una lleugera rapidesa i ho deixo tot a l’aigüera. La tassa, feta de ceràmica fa un soroll una mica sord, però no em giro a comprovar si està bé, doncs no és una cosa que sigui gaire important per a mi en aquest mateix instant.

Em dirigeixo al rebedor i del penjador al costat de la porta agafo un abric simple, negre, adequat per aquesta temporada de l’any, al costat d’aquest, hi resideix un petit maletí. Un maletí que porta amb mi tant de temps que ja me oblidat de la data exacta, potser em sento una mica malament per això. Prou. No puc perdre més temps, em poso l’abric amb una certa agilitat, proseguidament em poso el maletí penjant de la meva espatlla dreta, una cosa que ja és molt familiar en mi. Finalment, un cop que ja he acabat apropo la meva mà cap a la porta, és hora de què me'n vagi, però abans d’obrir aquesta, una veu m’atura de sobte.

-Què fas? Avui et quedes a casa, te’n recordes?