Amb la tristesa que recorre els nostres cossos, havíem de marxar cap al comandament de la nau. La Kendra i jo vam recollir subministraments i munició per poder afrontar els monstres. Carregadors de la talladora, aigua isotònica, racions militars… No sabíem quant temps estaríem allà dins, ni si en sortiríem vius.

El passadís cap al comandament estava pràcticament a les fosques. Només les llums d’emergència il·luminaven el terra ple de taques de sang i restes metàl·liques. Cada pas que fèiem ressonava dins del casc. El silenci era pitjor que els crits.

-Isaak… -va dir la Kendra en veu baixa-. Hem d'arribar al comandament de la nau per fer una crida d’auxili.



Vaig dir que sí. Sabia que tenia la raó.



De sobte, un cop sec va sonar darrere nostre. Una figura es va arrossegar pel sostre, movent-se amb moviments impossibles i molt estranys. Va saltar davant nostre. Sense pensar-ho, vaig disparar directament a les cames. Les extremitats van caure al terra, però la criatura encara es movia. La Kendra li va clavar un tret al cap, i tot va quedar en silenci.

-Cada vegada són més ràpids -va dir ella, respirant amb dificultat.



Vam continuar fins arribar a la porta blindada del comandament. Estava bloquejada.

-Necesito trenta segons -va dir la Kendra mentre connectava el seu dispositiu al panell.



Aquells trenta segons es van convertir en un infern. Hi havia crits, cops a les parets, ombres movent-se al final del passadís… Quan la porta finalment es va obrir, vam entrar ràpidament i la vam tancar darrere nostre, sense perdre temps.

El comandament estava destrossat. Hi havia pantalles trencades, cables penjants… Però al nucli principal encara brillava al centre de la sala. De cop, totes les pantalles es van encendre alhora. Una figura femenina d’aspecte hologràfic va aparèixer.

-Benvinguts, Isaak -va dir amb una veu estranyament calmada-. Soc la Creadora.



-Tu has fet això? -vaig cridar.



-La meva funció era preservar la tripulació -va respondre-. Quan l’organisme va començar a matar-los, vaig utilitzar-lo per reconstruir-los. Però el resultat no va ser… humà.



De sobte, les llums es van encendre es va poder veure un bola gegant enganxada al sostre per uns tentacles que l’aguantaven. La Creadora va aparéixer i ens va dir que allò era d’on sortien els monstres que, en realitat, eren persones infectades que hi havia en la nau. -Per últim, tracteu de sobreviure- Ens va dir la creadora abans que marxés. Totes les llums de la sala es van posar en mode d’epidemia, com a l'arribar.



Aquella bola es va començar a moure, no sabíem què estava passant. S'escoltaven passos per totes direccions, la por recorria per el nostres cossos. De repent, la bola es va començar a inflar fins a tal punt que va explotar. Dins hi havia una quantitat infinitament major que la que havíem vist prèviament. També van començar a sortir dels conductes de ventilació. Vam començar a obrir foc a tot aquell que es mogués. Vam aguantar molt bé però poc a poc la munició s’estava esgotant. Cada vegada les hordes de monstres eren més nombroses.



La sala va tremolar. Les portes començaven a deformar-se per la pressió exterior. La munició ja era quasi acabada. Només quedava una opció: autodestrucció total.



Vaig mirar la Kendra. Sabíem que no hi havia alternativa. Mentre ella mantenia la porta tancada, jo vaig anar fins al panell manual. El sistema demanava autorització doble. Vam posar les nostres credencials.

-Autodestrucció activada. Teniu 90 segons.



Els monstres van començar a entrar per les reixetes del sostre. Vaig disparar sense parar, tallant braços i cames, mentre la Kendra protegia el panell.

-Corre! -va cridar quan el comptador marcava 20 segons.

Vam sortir disparats cap a la llançadora d’emergència més propera. La nau tremolava, els passadissos s’ensorraven, el metall es retorçava com si estigués viu.

Vam aconseguir enlairar-nos just quan el comptador arribava a zero.

La sala dels motors van explotar i així successivament amb la resta de la nau.

Des de l’espai, vam veure com l’Austernum explotava en una llum blanca encegadora a l’òrbita de Saturn. Un silenci absolut ens envoltava.

La Kendra va tancar els ulls.

-Ara sí… s’ha acabat.



Jo vaig mirar la pantalla de navegació. Sortia que no molt lluny, a 3 dies de distància, hi havia una nau comercial on podiem anar.



—Gràcies per portar-me amb tu, Isaak. - Em va dir la Kendra tot abans d'agafar-me les mans i donar-nos un petó.