La porta es va obrir amb un soroll desagradable que em va posar la pell de gallina. Vaig agafar amb força el tallador de plasma. El passadís estava a les fosques, amb algunes llums d’emergència vermelles que s’encenien i s'apagaven. Els crits ja no s’escoltaven. -Hola?-vaig preguntar en veu baixa. No hi va haver resposta. Vaig seguir caminant poc a poc. A les parets hi havien marques d’esgarrapades, com si algú hagués passat per allà. Més endavant, començava aparèixer un rastre de sang pel terra. Tenia por.

De cop i volta, el meu comunicador del meu casc va sonar.

-Isaak, em sents? -va dir la Kendra, amb una veu molt aguda.

-Sí. On ets? -vaig contestar ràpidament.

-No ho sé… La nau està fallant -la seva respiració va anar poc a poc més ràpid-. Això no és normal, Isaak. La tripulació ja no és humana. Recorda això: talla’ls els braços i les cames.

Després de dir això, el comunicador es va tancar. Vaig cargar la talladora, amb el mode de tall horitzontal, Vaig apuntar a les cames i vaig disparar. Les cames es van caure, em vaig acostar i el vaig rematar trepitjant-li el cap.. Vaig continuar pel passadís, anant en alerta per si tornava a sortir un altre monstre. Al sortir, vaig arribar a la sala de manteniment per reparar el tren transportador en estaven els meus companys. Li vaig fer un informe sobre danys que tenia el tren. Únicament tenia problemes en els sistemes, que havia d’ esperar per tal d’arreglar-lo. Mentrestant es reparava, una onada de monstres va venir, però fàcilment la vaig aturar gràcies al tallador de plasma. Els monstres que venien eren lents, però cada cop n’hi havia més. Vaig apuntar directament a les cames, tal com havia dit la Kendra. Van caure al terra cridant, i no paraven de moure’s fins que els destrossava el cap.

Em vaig recolzar a la paret després que tot es posés en silenci. Estava molt cansat i no respirava molt bé. El tren teletransportador encara no funcionava, però el sistema indicava que faltava poc. De cop i volta, vaig escoltar cops suaus a l’altre costat de la sala.

-Isaak… -va dir algú amb veu baixa.

Em vaig girar, quan em vaig adonar que aquella veu em sonava molt. Era la veu d’en Michael.

-Michael… Ets tu? -vaig preguntar, amb una mica de por.

-Sí… Obre la porta… si us plau.

Em vaig acostar poc a poc a la porta de seguretat. A través del vidre el vaig veure. Estava dret, però estava una mica estrany. Tenia el casc trencat i també tenia una taca fosca al coll. I no es movia gaire.

-Què t’ha passat? -vaig preguntar.

Poc a poc, va aixecar el cap i em va mirar fixament als ulls. Els seus ulls ja no eren normals. En aquells moments, el sistema del tren va fer un soroll molt fort i es va activar. No sabia què fer. Tenia molta por. A la meva esquena, els llums van parpellejar i una alarma nova va sonar.

-NOU AVÍS DEL SISTEMA: Contaminació detectada en sectors interns. -va dir l’alarma de la nau.

Vaig mirar un altre cop a en Michael, però ja no era ell. I darrere seu vaig veure ombres movent-se pel passadís. Em vaig posar en alerta, amb la talladora a la mà i cargada per si fos necessari que disparés. M’acostava poc a poc a la porta del tren mentre no quitava l’ull sobre el Michael. Cada vegada caminava més com un “zombie”, es tambalejava d’un costat a l’altre i li costava mantenir l'equilibri. El temps passava, les ombres del fons cada vegada eren més nombroses fins tal punt que en un moviment desesperat, vaig agafar el Michael i el vaig empènyer dins del tren. Les ombres es van deixar veure, sent els monstres que, prèviament, vaig eliminar. Vaig apuntar, i amb gens dubte, vaig apretar el gallet de la talladora. Vaig anant disparant fins que vaig tenir l’oportunitat d’entrar al tren de forma segura.

Vaig activar el tren per tal que ens portés fins la Kendra, mentrestant vaig socórrer al Michael mentres arrivem. Li vaig injectar morfina al coll amb l’objectiu que aguantés fins que la Cendra el pugui tratar. El temps corria i la vida d’ell penjava d’un fil. A l’arribar, amb tot l’esforç que podia, el porto amb la Kendra. Cada vegada anava a pitjor, les seves pulsacions anaven a més poc poc, els dits de les mans començaven a allargar-se i tenir tall. La situació era crítica i després de tant pensar, decidim que el millor per ell era posar fi a la seva vida.

Amb tristesa, cargo la talladora, apunto al cap del Michael, poso el dit al gallet i sense veure l’apreto.