No puc dormir. El soroll continua. És fluix, però constant, com un “piii…” que no desapareix mai. Em giro al llit una vegada i una altra, però no serveix de res. Em tapo el cap amb el coixí, intento ignorar-lo, però és pitjor, perquè sembla que estigui dins meu. No ve de fora. Ve del meu cap. O de més endins.



M’acabo aixecant. La meva habitació està en silenci, però no és un silenci normal. És un silenci pesat, com si tot estigués parat. Camino una mica, sense saber ben bé què fer. Em passo la mà pel braç, intentant sentir alguna cosa… però la sensació és estranya. És com si em toqués, però no del tot.



Agafo el mòbil. Cap notificació. Cap missatge. Res. Obro WhatsApp. El missatge d’ahir segueix allà, sense resposta. Ni tan sols llegit. Escric una altra vegada: “hola?? algú??”. L’envio. Em quedo mirant la pantalla uns segons, esperant alguna cosa que sé que no passarà.



Deixo el mòbil a la taula.



—Vale… —murmuro.



Però sona buit. Tot sona buit.



Surto de l’habitació i baixo a la cuina. Els meus pares hi són. Exactament igual que abans. La mare a la cuina, el pare assegut. No canvia res. Ni un detall. Ni un gest.



—Mare —dic.



Res.



M’hi acosto més.



—Mama, en serio.



Cap resposta.



Em poso davant seu. Li passo la mà per davant de la cara. Ni parpelleja. És com si no existís per ella.



Em giro cap al meu pare.



—Papa.



Tampoc.



Ni un sol moviment.



Em quedo quiet uns segons. El cor em va molt ràpid. El soroll també augmenta una mica, com si reaccionés al que estic pensant.



Surto de casa gairebé corrent. Necessito aire, encara que no sé si el necessito de veritat. Camino pel carrer. La gent passa pel meu costat. Alguns em travessen lleugerament amb l’espatlla… però no reaccionen. És com si jo no fos res.



Intento fixar-me en els detalls. Una senyora amb bosses, dos nens corrent, un noi amb auriculars… tot és normal. Massa normal. Menys jo.



Arribo al parc. M’assec en un banc, o ho intento. Em costa notar el contacte. És com si el meu cos no pesés prou per estar del tot allà. Em quedo mirant a la gent. Tots tenen alguna cosa: algú amb qui parlar, algun lloc on anar, alguna cosa a fer.



Jo no.



El soroll torna a fer-se més fort. Tanco els ulls fort. I llavors passa.



No és un pensament. És com un record que entra de cop.



Llum. Una llum molt forta. Un soroll metàl·lic. Un cop sec. Algú cridant. Tot molt ràpid. Massa.



Obro els ulls de cop. Respiro ràpid, encara que no sé si estic respirant de veritat.



—Què ha sigut això…?



Em poso dret. El cap em dona voltes. El cor encara més ràpid. El soroll no para.



—Para… —dic, però no canvia res.



Camino sense rumb. Necessito entendre què està passant. Els records tornen, però a trossos. El carrer. Una llum. El soroll. El mateix soroll que sento ara. Tot està connectat, però no acabo de veure com.



Em porto les mans al cap.



—No… no…



Però cada cop és més clar.



Arribo a casa sense recordar com. Pujo a la meva habitació. Necessito veure’m. No sé per què, però ho necessito.



M’apropo al mirall.



I em quedo quiet.



No hi soc.



Al principi penso que és la llum. Em moc una mica. Res. M’apropo més. Res. Només veig l’habitació darrere.



Jo no.



Faig un pas enrere. El cor em va tan ràpid que fa mal. O això crec.



—I si…?



La idea apareix, però no la vull pensar. No pot ser això. És impossible.



Però tot encaixa massa bé.



La gent que no em veu. Els objectes que travessen. Els missatges sense resposta. El soroll. Els records.



Tot.



Torno a pensar en aquell moment. La llum. El cop. El soroll metàl·lic. La foscor després.



I no hi ha res més.



No recordo què va passar després.



Perquè potser…

no hi va haver un després.



Em quedo mirant el mirall una altra vegada.



I ho entenc.



No és que sigui invisible.



És que ja no hi soc.



El pensament em travessa com un cop.



No ho vull acceptar.



—No… —dic molt fluix.



Però la paraula es perd.



Perquè ningú la sent.



Perquè ningú em pot sentir.



Perquè…

estic mort.



El soroll s’atura de cop.



Silenci.



Un silenci diferent. Més profund. Més buit.



Com el del principi.



Com el del somni.



Em deixo caure al terra. O ho intento. No noto bé el cop. No noto gairebé res.



Només el buit.



I per primer cop no em sento invisible.



Em sento… absent.



Com si ja no formés part de res.



Com si tot continués… però sense mi.



I el pitjor no és això.



El pitjor és que ara ho sé.