M’assec al sofà. Passen uns minuts quan sento dues veus al passadís: una d’un home d'aproximadament 40 anys i una veu més femenina. Tenen una conversa sobre un altre pacient. Pel que he pogut escoltar sobre el pacient, es diu Max, té 20 anys i pateix un trauma pel suïcidi de la seva mare davant seu amb una navalla.

S’obre la porta de cop i volta. Entra ell, un home alt de 42 anys, porta ulleres i barba. S’asseu a la cadira oposada en el sofà on em trobo assegut.



22 de novembre del 2022



Comença la sessió. Ens presentem, el seu nom és Joan Vilardell Giró, però em diu que li hauré de dir “Sr. Vilardell (i ja sabeu el meu, Capi). Hem començat amb les típiques preguntes bàsiques: “Quants germans tens?”, “Tens mascotes?”, “Què t’agrada fer?”... M’ha estat analitzant en tot moment, com si tingués làsers als ulls amb els que pot veure el nostre cap. Això no m’ha agradat gens, no m’agrada que em mirin així.

M’ha preguntat per tot el que va passar durant el curs de 1r d’ESO, no l’hi he explicat gaire cosa. Per què m’ho pregunta si està en tots els canals de notícies? Segurament ja ho sap tot però vol fer-me més mal al treure el tema. Miro el rellotge que està penjat a la paret, tan sols han passat 10 minuts. S’està fent molt llarga, aquesta hora. Vull marxar, però no a casa meu, sinó al meu lloc segur.



Li he estat explicant sobre la meva relació amb els meus amics (si encara els puc considerar això).



El Sr. Vilardell continua parlant amb una veu tranquil·la, gairebé massa calmada. Em pregunta si dormo bé, si em desperto durant la nit o si hi ha moments en què em costa agafar el son. Li dic que a vegades dormo moltes hores i, tot i així, em llevo cansat. Com si el descans no servís de gaire. Ell assenteix i apunta alguna cosa més a la llibreta. No sé què escriu, però tinc la sensació que ja ho ha sentit abans.



Em pregunta si hi ha llocs que m’incomoden, carrers pels quals no m’agrada passar o sorolls que em fan posar nerviós sense saber per què. M’ho penso uns segons. Li dic que no ho sé del tot, que a vegades només sento una pressió al pit i ganes de marxar. No dic cap nom. No dic cap lloc concret. Ell no insisteix. Diu que està bé anar a poc a poc, que no tot s’ha d’explicar el primer dia.



Miro el rellotge de la paret una altra vegada. Aquesta vegada les agulles s’han mogut més del que esperava. El temps aquí dins funciona diferent. Quan m’ho diu, m’aixeco i m’abrigo. El Sr. Vilardell em recorda l’hora de la propera sessió i em somriu lleument. Jo assenteixo, però no estic segur de si tornaré amb ganes de parlar més.



El cotxe ens espera fora. Durant el trajecte ningú diu res. El meu pare condueix amb les dues mans al volant, molt recte. La meva mare mira endavant, però de tant en tant baixa la mirada, com si estigués pensant en una altra cosa. El soroll del motor omple el silenci. Jo miro per la finestra. Els carrers passen un rere l’altre. La gent camina amb pressa, cadascú amb la seva vida. Em pregunto si algú es fixaria en mi si em parés de cop al mig del carrer.



Quan el cotxe s’acosta a les vies, redueix la velocitat. No sé si és casualitat o si sempre ho fan. Jo em quedo mirant-les fins que desapareixen darrere nostre. No sento res especial, només una sensació estranya a l’estómac, com un buit breu que després s’esvaeix.



Arribem a casa. Pujo les escales sense fer soroll i entro a l’habitació. Tot està igual que sempre. El llit perfectament fet, els llibres ordenats, la roba guardada. No sembla una habitació viscuda. Sembla més aviat un lloc que s’ha deixat tal com estava. M’estiro amb cura, com si no volgués desfer res. El sostre blanc em retorna la mirada. Tanco els ulls uns segons.



De lluny arriba un soroll profund que dura poc. Després, silenci. Em quedo quiet, respirant lentament, pensant que encara queden moltes coses per explicar. Però no avui.