Obro els ulls. Em trobo en una habitació negra, sembla no tenir fons. Ho necessito comprovar. Camino i camino. Em fa la sensació de no haver-me mogut ni una passa. Miro al meu voltant. No hi ha res. Tot és buit. Mentre continuo buscant amb la mirada quan començo a sentir un soroll.



No sé d’on ve. Al principi penso que és imaginació meva, perquè tot és tan silenciós que qualsevol cosa sembla més forta del normal. Però el soroll continua. És com… metàl·lic. Com si alguna cosa estigués passant molt a prop, però alhora molt lluny. Em quedo quiet, intentant identificar-lo, però no veig res. Només foscor.



El soroll em posa nerviós. Camino més de pressa, tot i que no sé cap a on. És igual, perquè faci el que faci, tot continua sent igual: negre, buit, sense cap referència. Em fa la sensació que estic caminant en cercles, encara que no hi hagi cap cercle. Com si el meu cos es mogués però l’espai no.



De cop, el soroll s’atura.



I obro els ulls.



Estic al meu llit. A la meva habitació. Amb la persiana mig pujada i la llum entrant. Em quedo uns segons mirant el sostre, sense moure’m. Tinc el cor accelerat, però no sé per què. Ha sigut un somni. Només això. Un somni estrany, com molts dels últims.



Em giro cap al despertador. Són les onze. Vacances d’estiu. Normalment m’alegraria, però avui no sento res especial. M’aixeco lentament i baixo a la cuina. Els meus pares ja hi són. La mare prepara alguna cosa i el pare està assegut a la taula.



—Bon dia —dic.



No responen.



Em quedo parat un segon. Potser no m’han sentit. Ho torno a dir, una mica més fort.



—Bon dia.



Res.



M’assec a la cadira i agafo una galeta del pot que es troba a sobre la taula. Me la menjo, encara que no tinc gana. Els miro. Cap dels dos em mira a mi. Parlen entre ells, però molt poc, amb frases curtes. És com si jo no existís. Em fa una sensació molt rara, però no dic res més.



Pujo al quarto de la meva germana. Pico a la porta.



—Ei, estàs desperta?



Silenci.



Torno a picar.



—Va, obre.



Res.



Sento música a dins. Sé que hi és. Però no obre. Em quedo uns segons davant la porta, esperant, però al final marxo. No tinc ganes de discutir. Només volia passar una estona amb ella i no sentir-me tant ignorat per tothom.



Torno a la meva habitació i m’estiro al llit. Miro el sostre una altra vegada. Sempre faig el mateix. Em sembla que els dies són iguals últimament. Agafo el mòbil. Cap missatge. Entro a WhatsApp. Escric al grup: “què feu?”. Envio. El missatge queda allà. Ningú respon.



Em fa ràbia, però més que ràbia em fa sentir buit. Com si no importés. Com si jo no fos necessari per a res.



Decideixo sortir a fora. Em poso les sabates i surto al carrer. Fa calor, aquella calor pesada d’estiu. Camino sense rumb. Passo pel parc. Hi ha gent, però no veig ningú conegut. O potser sí, però ningú em saluda. Veig una noia de la meva classe. M’hi acosto.



—Ei —dic.



No reacciona.



Em quedo mirant-la mentre passa pel meu costat. Ni tan sols m’ha mirat. És com si no m’hagués vist. Em giro, confós. Em passa el mateix amb altra gent. Ningú em parla. Ningú em mira. Ningú sembla notar que hi soc.



Em sento molt estrany. Com si fos invisible.



El soroll torna. Aquell soroll metàl·lic del somni. El noto al cap, molt fluix, però hi és. Em marejo una mica. Em toco el pit, com si volgués comprovar que encara hi soc de veritat.



Torno a casa. Sopo amb els meus pares, però és com si sopés sol. Ningú em pregunta res. Ningú em diu res. Puc parlar, però és inútil.



Quan vaig al llit, em quedo pensant en tot el dia. En el somni. En el soroll. En la gent que no em veu. En els missatges sense resposta. En el buit que m’han deixat els pares i la meva germana avui al matí.



I per primer cop no penso que sigui mala sort.



Jo crec que ara sí que soc invisible, que segurament abans exagerava moltíssim.