Un dia més, em tenien així atrapada, amb fred a les mans, dolor a les cames i parlant sola amb les rates, mentre els ocells cantaven a l’exterior. Vaig sentir un soroll repel·lent, com si estigueren derribant parets. De sobte, un grup de persones cada vegada s’acostava més cap ací. Una d’elles era Cornelia, una jove de la manifestació. Ràpidament agafà un tros de pedra que duia a la samarreta i picà com si fora un pic al candau. Em deia que m’apartara i, amb tota la força que podia, trencà el candau i la reixa es va obrir. Jo estava molt feliç i, a la vegada, una mica asustada. Ella m’agafà de les mans i, amb una plorera gegant, em va dir:



—Per fi s’ha fet realitat, Livia. Hem guanyat, i tot gràcies a tu.



Eixírem a l’exterior i tots m’estaven esperant en filera i acatxant-se com si fora la reina. Em feren honors i em posaren una corona i un collar de flors. En eixe moment, sols sabia que sense l’ajuda dels altres no hauria pogut fer-se això realitat. Per a mi, els únics herois havien sigut la gent que estava lluitant per a poder fer justícia, encara que tingueren fills, pares, tios… una família. Encara hi havia gent morta al sol, carrers plens de sang. Era tot terrorífic, però confie que a poc a poc aniria millorant, ja que aquesta és una part més de tot el que tenia planejat. Però aquesta també era una part difícil: tornar a la realitat era molt complicat, ja que jo estava al comandament de tot el poble. El mal és que ara tocava posar ordre, recollir i tornar a deixar el barri com estava abans, i el més important: començar a fer les lleis ben fetes.



Des d’eixe moment, tots els dies dones que havien patit tot el que va passar em donaven les gràcies i m’admiraven. Ara era independent i no necessitava cap home per a viure. Des d’aquell dia, dones es divorciaven, podien tindre amants i fins i tot treballaven.



Dies després va vindre a buscar-me Adriano, el xic tan alt i guapo que vaig conéixer al bosc, el meu suposadament “noi”, però en veritat estava de part del pare. Estava ofuscada per tot el que em va fer; jo no el mirava amb eixos ulls.



I em va preguntar si podíem parlar amb claredat i aclarir les coses. Al principi em vaig negar, però després li vaig donar una oportunitat.



—Livia, necessite que m’escoltes. Jo estaré igual d’enfadat que tu o inclús pitjor, t’entenc perfectament, però tot no és el que pareix.



Jo estava en el bàndol del pare, però quan et vaig conéixer em vaig adonar que eres molt bona xica i que el que estava fent no era gens bo. Em vaig sentir molt mala persona i em vaig preguntar en quin moment vaig pensar que era bona idea només per a guanyar uns pocs diners.



Els diners que em donava els gastava per a comprar cartells i tot el que hem hagut de gastar per a guanyar aquesta injustícia. Ell em deia on estaves i que t’entregara, però jo li deia que em donara temps perquè tot isquera bé. Però era clar que no t’anava a entregar…



Aquell dia que et vaig veure a la presó em vaig ficar molt trist, però no podia fer gran cosa perquè estava acompanyat del teu pare. Sols sabia que devia ajudar-te, però quan vaig arribar on estaves tancada entre reixes ja era massa tard: no estaves.



Em vaig quedar muda, sense cap paraula que poguera dir davant d’aquella situació. Ell va continuar:



—Mira, Livia, jo t’estime d’ací a la lluna a passos de tortuga. Sé que no contar-t’ho va estar molt mal, però entén que l’únic que volia era protegir-te des del moment que et vaig conéixer. Si no em perdones, ho entenc, però només volia que saberes la veritat.



Jo vaig ser tan ximple i les seues paraules em van arribar al cor. Els seus ulls em van hipnotitzar; ell em va tocar la cara i, amb eixe gest, em vaig deshipnotitzar.



I al final, els meus llavis van tocar els seus. Ell m’agafà de la cintura; jo no podia resistir-me a la seua olor. Portava un perfum cítric romà que feia olor de vainilla…



Un any després, el pare va vindre a buscar-me. Ja estava tot en ordre, ara érem tots iguals. Quan passaves pels carrers senties la pau i la tranquil·litat; podies veure panaderies amb xics i xiques treballant, xics amos de casa i xiques, com ja he dit, tenint una faena on guanyaven diners. La vida ja era més alegre: els xiquets i xiquetes anaven a l’escola.



I, per si no ho sabíeu, Adriano i jo estàvem casats. Bé, no era oficial, ja que encara faltava celebrar l’acte de la cerimònia, però igualment estava molt feliç. Tornant enrere al que va passar amb el pare, em va dir que estava molt orgullós de tot el que havia aconseguit, però en la cara vaig veure que en veritat no ho pensava. No em volia, però això ja ho tenia més que assumit. M’havia acostumat a un estil de vida que no era el millor —de fet, jo crec que era el pitjor— i ara m’he adonat que no: ara estic vivint la meua vida somiada, la que sempre havia volgut tindre, i orgullosa d’haver aconseguit una cosa així.



El que m’havia criat… des de llavors, les dones ho recordaran per sempre. He fet un gran pas per a la humanitat.



Jo li vaig respondre un “val” molt sec, ja que sols volia que em deixara en pau. Jo no m’identifique com a família d’ell, perquè encara que tenim el mateix cognom, per a mi una família és la que sempre està quan ho necessites i t’ajuda quan estàs malament, cosa que ell no ha fet.



Per tant, vaig seguir amb la meua vida deixant-lo enrere. L’endemà em vaig despertar; em sentia rara, no podia obrir els ulls mentre sentia unes veus dient:



—Li… Livia, em veus? Estàs desperta per fi? Livia, no m’ho crec… —(amb veu plorosa)



Jo veia borrós. Pareixia estar en una habitació molt blanca, amb caps mirant-me fixament. Una mà em va agafar de la meua; estava congelada i tremolosa. Poc després, se’m va aclarir la vista. Vaig veure la mare. Pensava que era un somni, però no… Resultava que el somni era el que havia viscut aquests últims dos anys. Res del que havia passat era real, però si ho he pogut somiar, puc fer-ho realitat. Aquest sols és el principi d’un conte no ben contat.