Jo seguia ideant el mateix pla que abans. El meu pla era aquest. Esperar a que el pare tinguera algun acte important on jo hauria d'anar, per a donar bon exemple per a la ciudadania (com sempre). No era fàcil perque encara que estiguera en l’exterior, jo seguia controlada.
El que faria seria: mentre el pare està rebent al clergat, jo aniria dalt a l'habitació on s'adrecen els segurates i agafaria l’uniforme d’un d’ells i simularia que soc un d’aquestos. Per fí havia arribat el dia. El pare em va dir que aquesta vesprada hi havia un acte en el nostre castell per donar la benvinguda als nous infants de Castella i Aragó. Era el dia perfecte, encara que estava un poc nerviosa però segura del que estava fent ja que havia estat molt de temps preparant-ho.
Faltaven 15 minuts i 10 segons. Ho tenia tot controlat. I quan el rellotge vell que jo tenia penjat en la paret va sonar indicant que eren les 6 de la vesprada, tal com havia quedat amb el pare , hauria deurbaixar. No podia pedre ni un segon quan més prompte millor. Vaig baixar amb el meu vestit amb pedres luxoses, el pare em donà el típic vi roig aspre que no li agradava a ningú. Jo crec que tots el bevien pel postureo, per tant jo em vaig agafar una copa d’aquest també.
Quan el pare em va vore, deixant tot el rencor enrere, molt amablement em va dir que anara a saludar als infants. COM SI NO HAGUERA PASSAT RES!
Vaig anar a saludar-los. jo volia avergonyir al pare tenint un comportament peculiar. Ho vaig pensar dos vegades i vaig seguir amb el pla. Estaven xarrant sobre el llarg trajecte de Navarra i Aragó fins ací (Roma). El pare va mirar als ulls i de la seua boca va eixir:
—Livia, filla meua, aquestos xics bondadosos són perfectes per a tu, a la setmana que ve es celebrarà la boda. Jo hem quedí congelada, la copa agafada de les meues mans va caure com si fora a càmera lenta sobre el meu vestit luxós. l pare un poc alterat em va dir de anar a canviar-me de vestit. Aquesta era la meua oportunitat, vaig pujar les escales de marbre ràpidamente. Vaig entrar a l’habitació dels segurates, em vaig canviar la roba, arreplegar els cabells amb el meu propi pèl i la roba que portava abans la vaig guardar amb una caixa d’ivori. Vaig ficar dins altres recanvis de roba i em vaig camuflar per l'obscuretat dels corredors. Em vaig fer passar per un d’ells. La caixeta amb la roba la vaig deixar sota al meu cavall i mentre estaven tots buscant-me pel castell. Corrent vaig muntar a Cuki, el cavall que tenia totes les meues pertenències. Es deia així, ja que la mare des de ben menudeta cada vegada que em pegava petons o abraçades a mi em molestava i quan m’apartava, ella em deia:
• “ No t’enfades, Cuki”
I d’ahí va sorgir el nom del cavall.
Tornant al que estava dient, els guàrdies de la porta de l’entrada no s’adonaren que era jo. Pensaren que aniria per fora, però en veritat estava anant cap a la llibertat vestida d'altra persona. Però això era el mínim que podia passar…
El meu objectiu no era anar a un lloc en concret si nò anar-me’n del que estava vivint. El bosc era immens. Jo no sabia on estava. Em semblava que estava prou lluny de casa i no em podia ubicar ja que l’únic que veia eren arbres iguals. Em vaig tapar amb roba que duia sota al cavall, i amb l’aire ventilant-me a la cara i la llum de la lluna i la seva brillantor, em vaig adormir baix d’un arbre, com si fora un tronc. Una veu que em va parlar em va fer despertar-me de colp i volta. Em va resultar familiar…
Tenia un poc de mal d’esquena, em vaig fregar els ulls una vegada i vaig veure a un noi acaronant al meu Cuki. Em vaig fregar altra vegada els ulls i vaig vore que no es tractava d’una imaginació meva sinó d’un fet real. L’aparició es va quedar mirant-me amb la mirada fixada esguardant-me el meu rostre. Jo jo hem vaig ficar roja com una tomaca.
Ell era alt, amb els cabells rossos, ulls blaus com la mar i amb un físic espectacular, semblava amable i respectuós. Em vaig ficar nerviosa i ell em va preguntar que com em deia i que feia ahí i va ser molt honrrat amb mi, i jo com a tonta, em vaig trabar un poc. Feia temps que algú no em tractava tan bé, i li vaig dir:
—Em, em, em…Em dic Livia– vaig respondre.
Em vaig escapar ahir el que és un secret, no ho digues a ningú. No saps el que hi ha darrere– tapant-se el rostre amb les mans i amb veu trèmula–
- No ho haguera hagut de dir.
— Tranquil·la, m’ho pots contar tot. Veig que el teu cavall està llastimat. Puja al meu.- va dir ell.
—No, no és que no em sembles bona persona, doncs no saps l’esforç que he fet per a poder escapar d’aquell lloc horrible. Ja no sé el que es fiar-me d’algú ni socialitzar ni anar amb companyia. Mai he tingut un “amic”.
—Em pots contar tot el que vulgues, soc tot oÏts– va dir, mentre feia cara d'interessat.
Li vaig contar resumidament tot el que havia passat i em va mirar sorprés com si li hagueren contat una altra versiò Ell em va contar el seu passat, que tampoc havia segut fàcil, i vam estar tot el matí parlant.
Supose que erem “amics”. Em va dir si volia anar on ell vivia ja que no tenia casa per a la vesprada o la nit i vaig acceptar perquè no tenia cap altre lloc on anar. Em va dir que m’entenia i que era molt injust, que de segur que no seria l’única i que junts podriem intentar solucionar-ho i fer justícia.
Passaven els dies i cada vegada el veia més atractiu. Ens passàvem el dia junts fent activitats i sobretot intentant solucionar aquell problema. Mai m'ho havia passat tant bé. Es notava que necessitava algú al meu costat durant aquests anys, ja que com podeu saber ni germans tenia. M’ensenyava a caçar, pintar i sobretot pescar. Bàsicament a guanyar-me la vida. M’ensenyava coses que sols podien veure els homens i això em feia sentir especial. De vegades eixiem junts amb els seus amics. Eren molt agradables i sa mare era molt simpàtica.
Durant aquells dies pensàrem en anar una vesprada,a un lloc públic, on hi haguera molta gent, per a informar que el nostre regnat es fonamentaria amb aquestes lleis.
LLEIS: -LES DONES PODEN TREBALLAR
-LES DONES ES PODEN CASAR EN QUI VULLGEN I PODEN DEMANAR EL DIVORCI
-LES DONES PODEN TINDRE VOT DE PARAULA I SI NO VOLEN TINDRE RELACIONS íNTIMES, NO ESTAN OBLIGADES
-L’HOME ES POT QUEDAR EN CASA
- TOTS HEM DE TINDRE ELS MATEIXOS DRETS
La resposta fou l’esperada: tots els homens es queixaren i ens en va manar d’allí. Anàrem a un poble veí ja que entengueren que en este estaven tots en contra. Canviàrem l’estratègia i el meu noi va fer publicitat de la nostra proposta, anunciant als homens el que havien de fer les dones a casa i els homens van comprendre que era bona la proposta i ens van dir que estaven d’acord i ens seguirien. Jo pensé que cregueren al noi pel seu aspecte tant cavallerós i correcte. També per que els diguérem la veritat. Algunes dones estaven acovardides encara que altres excel·lentment d’acord. Prompte el nostre plan eixiria a la perfecció.
Ho presentia. A no res, erem ja 35 dones i 15 homens, la majoria eren homens que havien tingut germanes i sabien el que passava i com sofrien les seves germanes amb la situació en la que estàvem, per eixe motiu estaven amb nosaltres. Algunes altres dones sabien lluitar. Havien aprés observant els germans mentre elles brodaven i ells entrenaven. Les dones érem intel·ligents, així que amb un bon pla podriem guanyar el partit..
Prompte férem una manifestaciò per a que ens sentíren i tot això ho planejàrem mentre suposadament estavem aprenent en un curset per a ensenyar-nos com fregar millor, parlar millor als homens, i coses així que es pensaba que estaven reservades per a les dones, i elles èsemblaven com si no ho passaren bè per a què els homens no sospitaren.
Passaren els dies i cada vegada quedava menys per al partit i poder parlar clarament amb el rei dels homens. Arirvá el dia i ens plantarem a la plaça per a explicar la nostra proposta. Es pensaven que serien les coses típiques sobre els drets de les dones, fregar elles, cuidar als xiquets… Prompte ho comentàrem. El rei estava pensant i els homens cridant Uns soldats ens agafaren dels muscleses a mi i al meu noi per a deixar-nos a la presó. Encara com nosaltres poguerem reaccionar. Saviem que passaria aquesta situació. Les dones i homens del nostre exèrcit tragueren les espases, torxes antoches i destrals que guardaven a l’esquena, i óla guerra començà a nàixer. Em tancaren a mi i el més curiós es que al meu amic, no.
Passaren uns dies i jo encara estava en presó. Ell no venia ni a veure’m i ja semblava sospitós. De sobte dos persones tapats amb la caputxa venien cap a mi. Jo em vaig esglaiar molt i un d'ells es va riure i l'altre es veia un poc nerviós. Quan es llevaren la caputxa vaig veure la cara d’un monstre, com no, era el pare i l’altre no es deixava reconèixer, podria ser…
Quant en vaig fixar més em vaig quedar congelada. ERA EL MEU NOI !!!
- Eres tu!
Acò no podia estar passant!
En eixe moment no tenia ganes de fer-me preguntes sobre la situació. Sols sé que em xiuxiuejà per baix del nas:
— No és el que penses, t’ promet. Només puga aniré a buscar-te– va dir el meu noi
I jo amb un nuc en la golali vaig girar la cara. Estava molt decepcionada per mon pare i sobretot per ell.
JA NO CONFIAVA EN NINGÚ.
|
