Mon pare em tenia molt controlada, no em deixava tindre amics, sols era jo per a ell i jo crec que és que quan va morir la mare, inesperadament, jo li recordava a ella, ja que sempre ho deia. La vida meua era molt monòtoma i molt controlada. El pare em feia coses rares, i jo, em pensava que era normal, pero ja em molestava. Estava passant-se i des d´ahí em vaig adonar que necessitava fer alguna cosa, però el pare em va notar un poc peculiar, ja que li negava fer algunes coses.



Un dia qualsevol, vaig intentar escapar. Vaig fer nucs amb totes les prendes de roba que tenia, i vaig fer una corda amb aquestes, vaig llançar la corda que havia fet per la finestra i prudentment vaig enfilar-me fins arribar al jardi, i vaig sampar a correr. Amb llàgrimes als ulls vaig córrer com si fora l’últim dia de la meua vida. Pero com erem una família molt important hi haviem de donar exemple, no ho digueren als trobadors per a que ho anunciaren si no que vingueren els segurates a per mi, no va ser difícil per a ells ja que em vaig caure entropesantme amb una rama i estava ferida.

Vaig intentar defendre’m el que com no estava en bones condicions no vaig tindre oportunitat i em capturaren. Al arribar al castell el pare es va tornar boig i em deixa la seua mà marcada a la cara, per no contar altres coses que em va fer. Des d’aquell moment ni mirar-lii a la cara podia, no aguantava la ràbia al meu interior, però aquell dia va ser tan fort que directament no li dirigia ni la paraula, mira que havia vist males versions d’ell, però aquesta em va superar...

A partir d’ahí vaig estar molt més restringida. No podia eixir de la meua habitació, sols per anar al bany, em duien el menjar a la meua cambra. Ni tan sols podia mirar per la finestra ja que hi havia un soldat baix vigilant-me al jardí les 24 hores del dia …a la fí NI RESPIRAR PODÍA. açò era una condena…

-Hauria de fer alguna cosa, aquesta vida no és digna ni per a mi, ni per a ningú.- Va dir ella- De segur que no soc l'única…

Però que podia fer?



Van passar molts dies, sobre un mes, i no us cregueu que va ser fàcil i divertit, si no, tot el contrari. Un sol dia ja em pareixia una setmana. Era HORRORÓS. Quan em despertava siempre sentia marejos i mal de cap com si foren veus...Com de la mare? Sols em deia que ho intentara i resistira, pero intentar el que? Escapar?? I soportar ja se el que... Però no us cregueu que tot aquest temps estaba parada, no obstant estava preparant un plan per a poder escapar pero, aquesta vegada, intentar que funcionara. Havia d'eixir-me'n amb la meua.

Passaren els dies com si foren segles. Jo ja no plorava; el pare es pensava que m’havia vençut, pero així no era. La sort va estar del meu costat. Un llamp va caure prop del castell i va espantar els cavalls de les quadres. El guardia, sentint l’escàndol i els crits dels animals, va baixar corrent a ajudar a que no se escaparen els cavalls, deixant-se la porta de la meua habitació oberta amb cap tipus de vigilancia.

No ho vaig pensar dos voltes. Vaig baixar poc a poc al jardí, pegada a les parets de pedra. El cor em colpejava molt fort, però aquesta vegada no tenia por, estava decidida. La llibertat estava a l´altre costat dels murs del jardí i, per fi, aquesta era la meua oportunitat, era tot perfecte, era de nit, tots estaven preocupats pels cavalls, cap persona se’n recordava de mi... Vaig arribar al mur del jardí, a punt de votar el mur, quan un pensament intrusiu em va frenar. I si passe i em capturen…No em poden fer res pitjor, l’altre nivell es matar-me

En eixe moment, les llums del castell es van encendre totes de colp i els cavalls començaren a tornar.I jo, vaig tornar cap a la meva habitació ja que és la més alta de castell, no sé perquè no vaig botar però si la meua intució m’ho ha dit es per alguna cosa.

Vull fer les coses bé i vull esperar el moment adequat i encara que este pareixia l’indicat vull estar 100% segura.