Havien passat mesos. No sabia dir exactament quan havia deixat de comptar els dies, però sí quan tot havia començat a canviar. No va ser de cop. Va ser lent, gairebé imperceptible. Converses al jardí que s’allargaven més del compte, mirades que ja no evitava, silencis que deixaven de ser incòmodes.
Eric ja no era només una presència que m’observava. S’havia convertit en alguna cosa més perillosa: algú amb qui em sentia bé.
I això era un error.
Aquella tarda, el jardí estava en silenci. No hi havia vent, ni soroll, només aquella calma estranya que sempre precedeix alguna cosa important. Vaig sortir sense pensar-hi massa, però en el fons sabia que ell hi seria.
I hi era.
Recolzat al mateix mur de pedra de sempre, com si aquell lloc li pertanyés. Quan em va veure, no va somriure. Però tampoc li feia falta.
- Ja no és casualitat, això - va dir.
- No - vaig respondre-. Suposo que no.
Ens vam quedar uns segons en silenci. Però no era un silenci buit. Era dens, ple de tot el que havia anat creixent entre nosaltres sense que cap dels dos ho digués en veu alta.
Vaig fer un pas cap a ell. I ell no es va moure.
- No hauries d’haver-te acostumat a mi - vaig dir, en veu baixa.
- Potser no - va contestar- . Però ho he fet igualment.
Aquella resposta em va travessar més del que hauria volgut. Perquè jo també ho havia fet.
Em vaig acostar una mica més. Ara estàvem prou a prop perquè notés la seva respiració, per veure cada detall del seu rostre, per adonar-me que ja no hi havia marxa enrere.
- No saps res de mi - vaig dir.
- Sé prou - va respondre.
- No. No en tens ni idea.
- Doncs explica-m’ho.
Vaig negar amb el cap. No podia. No volia. Però tampoc volia apartar-me.
Ell va fer un pas més. Ara sí. Massa a prop.
I durant un instant, tot es va aturar. El jardí, la casa, el passat. Només érem nosaltres dos, a punt de creuar una línia que no es podria desfer.
Vaig notar com s’acostava una mica més. El meu cos no es va apartar. Al contrari.
Va estar al meu costat durant: un segon, dos...
I just quan tot estava a punt de començar:
- A mi també em mataràs… com vas matar el Lucas?
La frase va caure seca. Sense elevar la veu. Sense tremolar.
Va ser pitjor així.
Em vaig quedar congelada. El cos tens, el cor colpejant massa fort.
- Què…? - vaig murmurar.
- És una pregunta justa - va dir, tranquil- .No creus?
- No tens ni idea del que estàs dient.
- Tinc més idea de la que et penses.
Silenci.
- El Lucas era el meu millor amic - va afegir finalment.
Aquell cop sí que va fer mal de veritat.
- No… - vaig negar amb el cap.
- Ens coneixíem de tota la vida. I quan tot va passar, jo no hi era. Vaig marxar. I quan vaig tornar… només quedava la teva història.
- No el vaig matar - vaig dir, amb la veu trencada però ferma.
Ell em va mirar.
- Llavors explica-m’ho.
- No puc.
- No vols, tens por
- No puc - vaig repetir.
El silenci es va fer insuportable.
- M’has estat analitzant i observant des del primer dia… tot això era per ell?
- Al principi, sí.
Va ser com un cop sec.
- Però ara no.
Vaig riure, sense humor.
- Arribes tard.
Ell va fer un pas cap a mi.
- No el vas matar, oi?
Aquella pregunta…No era acusació. Era dubte.I jo no podia viure amb això.
- Ho sento - vaig dir.
Em vaig girar abans que pogués dir res més.
Vaig caminar ràpid. Després més ràpid. I quan vaig travessar la porta del jardí, ja estava corrent.
Com sempre. Sense mirar enrere.
Aquella mateixa nit vaig recollir les meves coses. Poques. Sempre poques. El just per desaparèixer sense deixar rastre.
Abans de marxar, vaig agafar un paper i vaig escriure ràpidament.
“Nina, gràcies per l’oportunitat. Ho sento, però no puc quedar-me. Necessito marxar - Millie”
Vaig deixar la nota damunt la tauleta de l’entrada, ben visible.
No hi havia res més a dir.Vaig tancar la porta sense fer soroll.El jardí quedava enrere.Ell també.
I mentre caminava sense saber exactament on anava, només una idea em creuava el cap, clara, freda, inevitable:
Tornar a inventar-me. Tornar a mentir. Tornar a començar. Perquè al final, no fujía del que vaig fer. Fujo del que sóc.
