Portava una setmana a casa Winchester i començava a entendre perquè aquell lloc em feia sentir incòmoda. No era només Nina, amb la seva manera de controlar-ho tot sense aixecar mai la veu. Era la casa mateixa. Massa gran, massa silenciosa, massa perfecta. Com si res no pogués ser espontani allà dins.

La rutina m’ocupava les hores: netejar, ordenar, revisar detalls invisibles. Però el que més esperava del dia era el moment de sortir al jardí. Era l’únic espai que no semblava tancat, l’únic lloc on podia respirar sense sentir que algú m’observava.

O almenys això em deia.

Perquè en el fons sabia que també hi havia una altra raó.

Aquella tarda el cel estava clar després d’un matí de núvols. L’aire feia olor d’herba humida i terra recent regada. Vaig caminar pel camí de sorra amb les mans a les butxaques, deixant que el cap es buidés una mica.

– Tens costum de venir aquí?

La veu va aparèixer darrere meu, tranquil·la.

Em vaig girar. Eric estava recolzat contra el mur de pedra, amb una postura relaxada però atenta. Samarreta fosca, texans, cabells lleugerament despentinats. Era d’aquells homes que no necessiten fer res especial per cridar l’atenció. Simplement hi són.

– No sabia que fos una zona privada – vaig respondre.

– No ho és.

Va fer un petit gest amb el cap, com si acceptés la meva resposta.

– Només m’ha sorprès veure’t.

– Per què?

– Perquè la majoria de gent, el primer que fa en una casa nova, és quedar-se dins.

Vaig arronsar les espatlles.

– Necessitava aire.

– Sí – va dir –. Això ho entenc.

No hi havia to de burla. Només observació.

Durant uns segons vam quedar en silenci. La tensió no era incòmoda, només… present.

– Sempre analitzes tant la gent? – vaig preguntar.

– Només quan em crida l’atenció.

– Doncs hauries de buscar-te un hobby.

Va somriure lleugerament

– Potser ja l’he trobat.

Vaig rodar els ulls, però no vaig poder evitar posar-me vermella. No era només atractiu físicament. Era la seguretat, la calma amb què parlava, com si res el desestabilitzés.

– No sóc tan interessant – vaig dir.

La frase va quedar flotant entre nosaltres.

No va respondre. Tampoc jol.

Després d’una estona vaig tornar cap a la casa, amb aquella sensació estranya de tensió barrejada amb curiositat.

Aquella nit el record va arribar sense avisar.

Primer, llum.

Llums de colors reflectides al sostre d’una sala plena de gent. Música forta, però no caòtica, només viva. Converses, rialles, l’olor dolça de begudes i perfum barrejats.

El Marc estava al meu costat, amb el braç al voltant de l’espatlla. Tenia aquell somriure tranquil que sempre em feia sentir segura.

—Estàs bé? —em preguntava.

—Sí.

I ho estava.

Recordava la sensació de felicitat simple, de no pensar en res més que aquell moment. Ballàvem, parlàvem amb gent, ens movíem entre la multitud sense pressa.

Després, fragments trencats.Una discussió amb algú que no recordava bé.Paraules més altes del normal.Un moviment brusc.Un desequilibri.El soroll sec d’un cos colpejant el terra.El silenci immediat després.Els ulls del Marc oberts, immòbils.Algú cridant.Les meves mans tremolant.I la sensació que tot s’enfonsava.

Vaig obrir els ulls al present amb el cor accelerat. Encara podia sentir aquell moment com si hagués passat ahir.

El matí següent vaig sortir a donar una volta i potser compra alguna cosa al mercat del barri. Necessitava sortir una estona d’aquell ambient tancat.

No esperava veure’l.

Però Eric estava en una parada d’antiguitats,mirant unes joies amb expressió concentrada.

Va aixecar la mirada i em va veure.

– No sabia que també feies voltes per la ciutat – va dir.

– No sabia que també t’agradava perdre’t entre coses velles – vaig respondre.

Va riure lleument. La primera vegada que el veia riure de veritat.

– Tinc fama de fer-ho?

– No ho sé. Tens fama de moltes coses que encara no he descobert.

Vam acabar caminant pel supermercat parlant de coses normals: menjar, la ciutat, petites anècdotes sense importància. Era estranyament fàcil. Sense tensió, sense aquella sensació de partida constant.

Fora, a la sortida, vam quedar uns segons en silenci.

– No ets tan antipàtic com pensava – vaig dir finalment.

– Ja ho sé Millie

Ens vam separar allà.

Aquella nit, estirada al llit, vaig pensar en tot el que havia passat des que havia arribat.

La casa, el jardí, els records que tornaven, l’Eric.

I per primera vegada des que el coneixia, una idea em va travessar el cap amb claredat: potser m’havia equivocat amb ell. Potser no era el problema.

I això era encara més perillós.