Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



– Vaig créixer en un poble a prop del mar – vaig dir finalment –. Els meus pares es traslladaven sovint i jo vaig aprendre a espavilar-me sola.



La meva veu va sonar tranquil·la, segura, exactament com havia de sonar. Nina no podia sospitar res. Va deixar passar uns segons llargs, mirant-me amb aquella mirada que ho pesa tot. No va fer cap gest, ni va somriure. Aquell silenci era com una prova de foc. Però era suficient. La història era simple, creïble,amb la tristesa justa. L’havia repetit desenes de vegades davant del mirall, ajustant cada detall perquè sonés real. La veritat era molt diferent. Havia canviat de nom, havia tallat amb tot el que havia estat abans i no podia permetre’m que ningú em reconegués. Necessitava aquella feina més que qualsevol altra cosa al món.



La casa Winchester era enorme, massa gran per a una sola família. Tot brillava: terres impecables, parets blanques sense cap marca, quadres cars col·locats amb una precisió inquietant. No hi havia res fora de lloc, res viu. Semblava una exposició. Cada pas sobre les catifes gruixudes era silenciós, com si la casa absorbís qualsevol soroll. Els mobles foscos imposaven respecte, les cortines llargues atrapaven la llum del sol deixant les habitacions en una penombra constant. Aquella casa no convidava a quedar-s’hi.



Nina es va aixecar i va caminar lentament fins a una finestra.



– Et sembla bé la ciutat? – va preguntar sense girar-se.



– Sí – vaig respondre. Una sola paraula. No volia donar informació de més.



Va assentir lleument, com si aquella resposta ja fos suficient. Després va començar a explicar-me totes les tasques que hauria de fer amb una precisió que tallava l’aire: netejar cada habitació, preparar àpats quan calgués, no tocar res sense permís.



—Aquesta casa funciona amb ordre —va dir—. No tolero errors.



Ho vaig entendre. El primer dia va passar entre passadissos llargs i portes que semblaven totes iguals. Vaig memoritzar finestres, escales i racons. Cada espai feia sentir que algú observava. Nina apareixia de sobte, revisant superfícies, buscant pols invisible. Mai semblava completament satisfeta.



Al migdia vaig dinar sola en una petita cuina del servei. El menjador gran, amb una taula enorme, estava buit i silenciós, com si la vida hagués abandonat aquell espai. Tot semblava pensat per a una família que no hi era. Només hi havia aquella dona freda i exigent.



Quan el sol va començar a pondre’s i Nina em va dir que ja podia acabar per aquell dia, em sentia cansada però sobretot tensa. Necessitava aire. Vaig sortir al jardí gairebé corrents. Era immens, silenciós, amb arbres alts que projectaven ombres llargues sobre la gespa perfecta. Els camins de grava cruixien sota els meus peus mentre caminava sense rumb, respirant profundament.



– Curiós trobar-te aquí.



Em vaig girar de cop.



Un home estava recolzat contra un arbre, amb els braços creuats. Alt, espatlles amples, cos fort marcat sota una camisa blau cel, mig cordada, cabells negres una mica despentinats com si no li importés gaire. Era molt guapo, però no d’aquells guapos suaus, sinó d’aquells que imposen. La seva mirada era directa, segura, com si no estigués acostumat a apartar els ulls per ningú.



– No crec que sigui tan curiós – vaig dir –. És un jardí. Puc caminar-hi, no?

Va alçar una cella lentament, divertit.



– Pots fer moltes coses – va respondre –. Una altra cosa és per què les fas.



– A tu què t’importa?

Va somriure lleugerament, sense cap rastre d’amabilitat.



– Si no m’importés, no estaria aquí parlant amb tu.



Em vaig apropar un pas, plantant-me davant seu.



– No em coneixes.



– No encara.



– Doncs potser hauries de començar per deixar-me tranquil·la.



Ell va descreuar els braços i va fer un pas cap a mi, invadint el meu espai sense tocar-me. Era més alt del que semblava de lluny.



– La gent que vol estar tranquil·la no mira tant al seu voltant – va dir –. No camina com si busqués una sortida.



Vaig apretar la mandíbula.



– Estàs inventant coses.



– No. Les estic observant.



– No ets ningú per jutjar-me.



– Tens raó – va admetre amb calma –. Encara no sóc ningú per a tu.



Silenci.



El vent va moure les fulles dels arbres.



– Llavors deixa’m en pau – vaig dir finalment.



Ell va inclinar lleugerament el cap, estudiant-me com si fos un problema interessant.



– Ho faria – va dir – si no fos perquè les persones que no amaguen res no necessiten fugir dins d’un jardí el primer dia de feina.



– No estic fugint de res.



– Tothom fuig d’alguna cosa. La diferència és qui ho fa bé i qui no.



Vaig notar un nus a l’estómac.



– No tens ni idea de qui sóc.



Va somriure lentament, segur, amb aquella calma dels que ja saben que han guanyat la partida.



– Potser no – va dir–. Però sé que no has dit la veritat a dins d’aquesta casa.



Em vaig quedar glaçada.



– Bona nit, Millie.



Va girar-se i se’n va anar tranquil·lament pel camí de grava, deixant-me allà, amb el cor desbocat.



I jo ho vaig entendre: aquell home no només era atractiu.



Era perillós.



I anava un pas per davant meu