El passadís principal, que connectava amb la plataforma de llançament, era un tub revestit de panells blancs que brillaven sota la llum roja. A banda i banda, les portes de les sales tècniques estaven tancades i segellades.

Quan va arribar a l'escotilla final, va col·locar la mà sobre el panell d'identificació un raig de llum verda li va escanejar la palma i els dits. Després, una veu sintètica va pronunciar el seu nom complet: “Daniel James Kyros. Enginyer de sistemes de propulsió. Autorització: Nivell Omega. Accés concedit.” L'escotilla es va obrir amb un xiulet pneumàtic, l'aire de la plataforma era fred, asèptic i en travessar el llindar, l'escotilla es va tancar al seu darrere amb un cop definitiu.

Davant seu s'obria la cambra de la plataforma, una cavitat immensa excavada al subsòl lunar. I al centre, aixecant-se com una catedral de metall, hi havia la nau.

La nau Aríon. El primer vaixell dissenyat per sortir del sistema solar.

En Daniel va contenir la respiració, no era la primera vegada que la veia, però ara, des de la base de la plataforma, va sentir por. La nau tenia gairebé cinquanta metres d'alçada, amb aletes estabilitzadores que s'estenien dos-cents metres en totes direccions i a la part inferior, els quatre motors principals, apagats però preparats.

Va mirar el rellotge digital projectat a la pantalla del seu casc, dos minuts i cinquanta-vuit segons per a l'enlairament.

— Vega a Kyros. — La veu del comandant va crepitar al comunicador — Confirmació visual?

En Daniel va activar el micròfon.

— Confirmat. Estic a la base de la plataforma., la nau està llesta.

— Bé, llavors ja ho saps.

— Saber què?

— Per què t'he enviat allà.

— Comandant, jo...

— Escolta'm bé, Kyros. Quan faltin dos minuts, els motors s'encendran, quan en falti un, els injectors s'activaran i a les zero hores zero minuts, aquesta nau dispararà cap a l'espai amb una acceleració de dotze ge. Tot el que estigui a la base de la plataforma es rostirà en un tancar i obrir d'ulls, tot el que no estigui dins de la carlinga o subjecte a ella es desprendrà per la fricció, i tu ets l'única persona que pot confirmar si hi ha algú o alguna cosa que no hauria de ser allà.»

El cor d'en Daniel va començar a accelerar.

— Està parlant d'un sabotatge?

— Estic parlant de fer la teva feina.

Va desconnectar el comunicador abans de que en Daniel pogués respondre.

Sense cap mena de remei, va començar a caminar al voltant de la base de la plataforma, escorcollant cada racó, cada ombra, el terra era de metall ratllat on hi havia forats de drenatge cada deu metres.

Dos minuts i trenta segons.

A l'esquerra, els cables d'alimentació, les canonades de combustible, segellades. Tot semblava en ordre.

Dos minuts i quinze segons.

Va rodejar la primera de les quatre potes de suport, estructures massives ancorades al terra. Cap senyal de sabotatge.

Dos minuts.

Un rugit profund va començar a ressonar, els motors s'estaven encenent. En Daniel va sentir la vibració als ossos.

Va accelerar el pas, les ombres al voltant de la nau es van tornar més denses, projectant una llum ataronjada.

Un minut i quaranta segons.

A la dreta, entre la segona i la tercera pota, va veure alguna cosa.

Un objecte petit i rectangular.

Es va aturar en sec.

Va córrer cap a l'objecte, i quan va ser a prop, es va ajupir i el va examinar. Era una caixa negra, sense marques, connectada per un cable a una canonada.

— Comandant! — va cridar. — Tinc alguna cosa! Sector est, entre les potes dos i tres. Sembla un dispositiu!

La veu de Vega va tornar, tensa.

— Descriu-lo.

— Caixa negra, vint centímetres per deu, cable connectat a una canonada secundària.

— Treu-lo.

— Què?

— Desconnecta'l. Ara.

Un minut i vint segons.

Els motors rugien més fort, la temperatura augmentava. Va agafar la caixa, era pesada amb el cable enroscat. Va començar a desenroscar-lo, amb els dits tremolant.

Un minut.

— Kyros, tens seixanta segons per sortir d'aquí.

— Ho sé!

El cable no cedia, estava reforçat. Va treure la navalla multi ús i va prémer el botó fent que la fulla sortirgues.

Cinquanta segons.

Va començar a serrar el cable, les fibres de kevlar cruspien. La meitat, tres quarts.

Quaranta segons.

El cable es va trencar, va agafar la caixa i va córrer cap a l'escotilla, els injectors s'havien activat i la temperatura havia pujat deu graus.

Trenta segons.

Va córrer amb tota la força, l'escotilla era a cinquanta metres. Quaranta, trenta...

Vint segons.

— Kyros, no arribaràs a temps!

— Ho sé!

Va deixar caure la caixa i va continuar corrent.

Quinze segons.

El rugit havia arribat a un crescendo ensordidor amb una llum blanca encegadora.

Deu segons.

L'escotilla estava a deu metres, cinc...

Cinc segons.

Va saltar endavant.

Tres segons.

Va colpejar el panell on l'escotilla va començar a obrir-se.

Un segon.

Es va llançar a través de l'obertura.

Zero.

El món va explotar, una onada de calor brutal el va colpejar a l'esquena, llançant-lo endavant, causant que rebotes contra les parets. El casc li va protegir el cap, però va sentir com alguna cosa es trencava a l'espatlla.

Després, el so, un tro que semblava partir la lluna. El rugit de la nau Aríon travessant el cel lunar, accelerant a dotze ge, portant-se la tripulació de vint-i-cinc persones que viatjarien durant trenta-dos anys.

Trenta-dos.

I després, silenci.

En Daniel va quedar estirat al terra, respirant amb dificultat, amb el cos adolorit i va girar el cap i per mirar enrere.

L'escotilla estava tancada, segellada, fumejant. Havia sobreviscut, però quan va intentar moure's, va veure alguna cosa que el va deixar paralitzat.

A dos metres, hi havia la caixa negra que havia deixat caure, ara estava oberta, partida per la meitat, i al seu interior, va veure un petit dispositiu electrònic amb una pantalla encesa.

Hi havia un missatge, dues paraules en lletres vermelles:

JA ESTÀ FET.

I sota el missatge, un cronòmetre que comptava endavant, no enrere.

00:00:47

00:00:48

00:00:49

El cor d'en Daniel es va aturar. Va agafar el comunicador.

— Comandant Vega! La caixa... no era per sabotejar l'enlairament! Era per...

Però abans que pogués acabar, una explosió llunyana va ressonar pels passadissos.

I després una altra, i una altra més. Les llums d'emergència van parpellejar i es van apagar. I en la foscor absoluta que el va engolir, en Daniel Kyros va comprendre dues coses, que el vertader sabotatge acabava de començar i que la noia del tanc no estava somiant amb ell, sinó que ella l'estava avisant.

Va intentar moure's, incorporar-se, però el cos no responia, l'espatlla li cremava.

I aleshores, en la foscor, va sentir-la altra vegada.

La veu, dins del seu cap, desesperada.

"Ja són aquí, Daniel. I venen a per tu."