Al final del passadís, hi ha una porta metàl·lica entreoberta. Una llum verdosa i pàl·lida es fa pas per la petita escletxa entreoberta de la porta. En Daniel vol girar- se, vol fugir, però el seu cos no obeeix. Els seus peus continuen avançant sols pel terra de formigó. Empeny la porta, els seus dits deixen marques de suor al metall fred.



L’habitació de l’altra banda és circular, petita, quasi claustrofòbica. El sostre es baix – massa baix – i està cobert de canonades que gotegen un líquid fosc que és molt provable que no sigui aigua. El terra és de rajoles blanques esquerdades, brutes. I al centre exacte de l’habitació, il·luminat per focus quirúrgics, que pengen de cables fets malbé, hi ha un tanc cilíndric de vidre reforçat. Té dos metres d’alçada, un metre d’ample, ple fins d’alt d’un líquid aparentment dens, gairebé lluminós. I dins del tanc, flotant, hi ha una noia.



En Daniel no pot respirar. Ella aparenta la seva edat, d’uns dinou anys, potser menys. És prima, massa prima, com si li haguessin xuclat la vida aquells tubs que tenia enganxats als seus braços, cames, pit i boca – cables que desapareixen a la base del tanc, alimentant-se d’ella o alimentant-la a ella, en Daniel no ho sabia –.



El seu cabell és llarg, negre, i flota al seu voltant en onades lentes, hipnòtiques, com algues submarines. Porta una mena de vestit hospitalari – d’aquells blancs amb puntets blaus que es lliguen amb un llaç – que s’adhereix al seu cos quasi esquelètic. El cap el té inclinat cap avall, els ulls tancats.



En Daniel vol cridar, però no té veu. Vol moure’s, però el cos no li respon. Nota com les forces l’abandonen, com si algú li estigués xuclant l’energia desde dins. Les cames li flaquegen. S’ha d’aguantar a la paret per no caure. I aleshores, ella alça el cap, lentament molt lentament. Com si aquest únic moviment li costés tota l’energia que li queda al cos. El seu coll prim es tensa revelant el seu rostre pàl·lid una vegada el seu cabell flota cap enrere. I obre els ulls.



En Daniel deixa d’existir durant un segon.



Els ulls són d’un color que no hauria d’existir – gris platejat, lluminós com si tingués estrelles mortes dins de les pupil·les, amb tons blau elèctric i daurat per tot l’iris –. I el miren directament. A través del vidre, a través del líquid. El miren com si el conegués. Com si l’estigués esperant.



I aleshores, ella parla. No amb la boca. No pot moure la boca ni un mil·límetre degut al tub que hi té enganxat. Però en Daniel sent la seva veu dins del seu cap – dolça i melancoliosa però a la mateixa vegada antiga d’alguna manera i per alguna raó que no pot explicar, poderosa – com si algú li estigués clavant paraules directament al cervell amb una agulla incandescent.



“Trenta-dos”.



El dolor és brutal. Com si li haguessin ficat una mà dins del crani i li estiguessin estrenyent el cervell. En Daniel cau de genolls. Les mans li tremolen. La visió se li torna borrosa.



“No els deixis arribar. Trenta-dos, recorda-ho”

La veu de la noia ja no és dolça. Ara és desesperada, trencada, com si hagués estat cridant durant anys i ara només li quedés un fil de veu. I cada paraula que diu, li xucla la vida a en Daniel – o això es el que sembla –.



Vol respondre. Vol preguntar-li qui és. Què vol dir el número que no li para de repetir. Però no pot. Els seus llavis o es poden moure. El cos ja no és seu.



Els ulls de la noia no es mouen de sobre seu. Els llavis romanen immòbils, però la veu continua clavant-se-li al cervell, cada vegada més desesperada, cada vegada més distant.



La fatiga és acaparadora. Se sent com si portés dies sense dormir. Com si portés dies corrent sense parar. Els músculs li cremen. Els ossos li fan mal, els ulls se li tanquen sense ell voler-ho.

En Daniel té la sensació d’estar a punt de vomitar, tot li dona voltes.