En Daniel Kyros va obrir els ulls amb la respiració accelerada. El sostre blanc de la seva habitació el va saludar amb la llum freda i impersonal de sempre, va mirar el rellotge digital a la paret, les 5:47 del torn matinal. Tres hores abans de l’enlairament.

Aquell somni altra vegada, el mateix que portava tenint des de feia setmanes, la noia del tanc, els seus ulls, “trenta-dos”... Es va incorporar al llit i es va fregar la cara amb les mans, intentant esborrar aquelles imatges, però, com sempre, es quedaven clavades al seu cap com fragments de vidre.



L’any 2087, la humanitat ja no vivia només a la Terra, feia quaranta-tres anys que s’havia establert la primera colònia permanent a la Lluna, i ara, disset bases diferents s’estenien per subsol lunar com una xarxa de formiguers metàl·lics. La Base Selene, situada al cràter Copèrnic, era la més gran de totes, quatre mil persones hi vivien i treballaven, la majoria d’ells enginyers, científics i tècnics de l’Agència Espacial Unificada.

En Daniel hi havia nascut vint-i-dos anys enrere, mai no havia trepitjat la Terra, mai no havia vist un oceà real, un cel blau, una platja de sorra com la dels vells arxius que havia après a través de pantalles i llibres digitals.

Però aquella noia del somni...ella no sortia de cap arxiu, no era cap imatge descarregada del seu subconscient, era alguna cosa nova, alguna cosa real i això el aterria més que res. Es va dutxar amb l'aigua reciclada que sempre tenia un regust lleugerament metàl·lic, es va posar l'uniforme gris de l'Agència —amb el seu nom brodat a l'alçada del pit: D. KYROS, PROPULSIÓ— i va sortir al passadís principal del sector residencial. La base Selene era un laberint de túnels i càmeres excavades a vint metres sota la superfície lunar, els passadissos estaven il·luminats per tires de llum LED que imitaven la llum solar terrestre, però mai aconseguien reproduir del tot la calidesa del sol real, en Daniel havia llegit en algun lloc que això causava depressió en el quaranta per cent dels residents permanents, ell no sabia si era part d'aquell quaranta per cent, però sí que sabia que feia quatre anys que no veia un cel blau.

Va caminar cap al refectori de la secció B, saludant amb el cap a les persones amb qui es creuava, la majoria eren cares conegudes, després de vint-i-dos anys a la base —tota la seva vida—, reconeixia gairebé tothom, encara que només parlés amb uns quants tot i que en Daniel no era un home sociable, mai ho havia estat, preferia els números, les equacions, la perfecció predeible de les màquines. El refectori era una sala ampla amb taules metàl·liques i una paret de vidre que donava a la cúpula 7, un dels cinc hivernacles on es cultivava el vuitanta per cent dels aliments de la base, des d'allà, podia veure les fileres de tomàquets, enciam i patates creixent sota la llum artificial violeta. Va agafar el seu esmorzar habitual —un batut proteic, una barra de cereals i un cafè sintètic— i es va asseure a la taula del racó on sempre s'asseia, estava a punt de donar el primer glop quan algú es va deixar caure al seient del davant.

—Bon dia, Kyros. Tens una cara de merda espectacular.

En Daniel va aixecar la vista i va veure la Irina Novak, cap de comunicacions de la base i una de les poques persones que considerava amiga, portava el cabell ros recollit en una cua de cavall despentinat i tenia unes ombres fosques sota els ulls.

—Tu tampoc tens gaire bon aspecte —va respondre.

—Ningú no dorm bé la nit abans d'un llançament interestel·lar. —Va donar un glop al seu propi cafè i va fer una ganyota—. Déu, aquest cafè és horrorós. Per què encara el bec?

—Perquè no hi ha d'altres opcions?

Ella va riure, era un so curt i sec, com sempre. La Irina portava sis anys a la base, havia vingut de Korolyov, Rússia, de la Terra, on havia crescut a l’ombra del vell cosmòdrom soviètic cosa que en Daniel sempre havia trobat fascinant. Ella havia vist l'oceà, havia sentit la pluja, havia caminat sota un cel que no era de metall i llums artificials.

—Estàs nerviós? —va preguntar ella després d'un moment de silenci.

—Per què hauria d'estar-ho?

—Perquè has dedicat sis mesos de la teva vida a assegurar-te que els motors de l'Aríon no exploten, i d'aquí a tres hores sabràs si ho has fet bé o no.

En Daniel va remoure el batut proteic sense dir res, tenia raó, per descomptat. La missió Aríon era la més ambiciosa que la humanitat havia intentat mai, el primer vaixell dissenyat per sortir del sistema solar, vint-i-cinc tripulants escollits entre milers de candidats, destinació: Pròxima Centauri, a 4,24 anys llum de distància, temps estimat de viatge: trenta-dos anys.

Trenta-dos.

El número del somni li va travessar el cap com un llampec.

—Kyros? —La veu de la Irina el va fer tornar a la realitat—. Estàs bé?

—Sí. Sí, estic bé. —Va sacsejar el cap—. Els motors funcionaran, he comprovat els càlculs cent vegades.

—Cent una no hauria estat millor?

Ell gairebé va somriure. Gairebé.

Van acabar d'esmorzar en silenci còmode, i després la Irina es va aixecar.

—Ens veiem després de l'enlairament —va dir—. T'invito a una cervesa sintètica horrible per celebrar-ho.

—Si sobrevivim.

Ella li va llançar una mirada estranya. —Per què no hauríem de sobreviure? Nosaltres no estem a la nau.

En Daniel no va respondre, no sabia per què havia dit això, només tenia una sensació estranya, com una picor al clatell, que no se li havia tret de sobre des que s'havia despertat del somni. Després que la Irina marxés, va acabar el cafè i va anar cap al mòdul d'entrenament, era un recorregut de quinze minuts a través de passadissos interconnectats, passant per la secció mèdica, la zona d'emmagatzematge i el centre de computació. La base Selene era enorme, però encara així, després de vint-i-dos anys, en Daniel coneixia cada racó. El mòdul d'entrenament era on els enginyers feien simulacions i comprovacions finals abans de qualsevol operació important, quan va arribar, hi havia tres persones més revisant pantalles i hologrames tridimensionals de la nau Aríon.

—Kyros! —El cap d'operacions, un home gran anomenat Thomas Kaine, el va saludar amb la mà—. Vine a veure això.

En Daniel es va apropar a la pantalla on en Thomas assenyalava un gràfic de temperatura.

—Mira aquí, el motor tres ha tingut un pic de temperatura anòmal fa dues hores durant la seqüència de preescalfament.

El cor d'en Daniel es va accelerar. —Quin tipus de pic?

—Tres graus per sobre del rang òptim, només va durar sis segons, però...

—Però no hauria de passar. —En Daniel va agafar els controls i va ampliar el gràfic—. Has comprovat els sensors?

—Dos cops, tots funcionen correctament.

—I les vàlvules de refrigeració?

—Operatives al cent per cent.

En Daniel va estudiar el gràfic durant un llarg minut, aquell pic era petit, gairebé insignificant, els marges de seguretat permetien variacions de fins a cinc graus, però alguna cosa li deia que no era normal.

—Vull revisar-ho personalment —va dir.

En Tomas va sospirar. —Kyros, falten dues hores per a l'enlairament, la comandant Vega ja ha aprovat la seqüència, si obrim els protocols de revisió ara...

—Llavors obrim-los.

Els dos homes es van mirar durant un moment, finalment, en Tomas va assentir.

—D'acord, trucaré a Vega.

Deu minuts després, el comunicador d'en Daniel va crepitar i la veu de la comandant Vega va ressonar, freda i professional com sempre.

—Kyros, m'he assabentat que vols retardar l'enlairament.

—No vull retardar-lo, comandant, només vull comprovar el motor tres, hi ha hagut una anomalia...

—Una anomalia de tres graus durant sis segons, he llegit l'informe, està dins dels paràmetres.

—Però no és normal.

Hi va haver una pausa. En Daniel podia imaginar-se la comandant Vega a la sala de control, amb les mans creuades sobre la taula, els ulls grisos fixos en alguna pantalla.

—Tens raó —va dir ella finalment—. No és normal, per això vull que vagis a la plataforma de llançament.

—Què?

—Necessito que vegis la nau amb els teus propis ulls, no a través d'una pantalla.

—Però, comandant, els protocols...

—Els protocols diuen que el cap d'operacions pot autoritzar una inspecció visual final si hi ha dubtes sobre la integritat del sistema, jo tinc dubtes, i tu també. —La seva veu es va tornar més baixa—. Escolta, Kyros, ets el millor enginyer de propulsió que tinc, si tu dius que alguna cosa no va bé, t'escolto. Però necessito que ho confirmis personalment.

En Daniel va empassar saliva, ningú no anava a la plataforma de llançament durant el compte enrere, era massa perillós, les radiacions, la temperatura, els sistemes activats...

—Entès, comandant. Quan he d'anar-hi?

—Ara mateix. Tothom ha estat evacuat, tens vint minuts per fer la inspecció, després, tornes aquí i em dones el teu informe, i llavors enlairem la nau o no. Tu decideixes.

La comunicació es va tallar.

En Daniel es va quedar quiet durant un moment, processant el que acabava de passar, després va agafar el vestit protector del penjador i va començar a posar-se'l. Mentre es col·locava el casc i comprovava els segells d'oxigen, va pensar en el somni que havia tingut aquell matí, la noia del tanc, el seus ulls platejats, "trenta-dos." El compte enrere que acabava en zero.

Potser era un avís, o potser només era l'estrès acumulat de sis mesos de feina sense descans. Va sortir del mòdul d'entrenament i va començar a caminar cap a la plataforma de llançament, els passadissos estaven buits, tothom havia estat evacuat a les zones segures de la base, les úniques llums que hi havia eren els indicadors vermells d'emergència que parpellejaven en silenci.

Els seus passos ressonaven amb un eco metàl·lic que li recordava el tic-tac d'un rellotge gegant.

El compte enrere havia començat.