Immediatament vaig fer dos clics sobre el fitxer i aquest es va obrir. Ja desitjava veure quins secrets contenia aquest vídeo tan misteriós, que, per fi, després de tantes hores, vam poder trobar. Vaig estar a punt de prémer el play quan vaig sentir un soroll com si alguna cosa caigués al pis de baix. Pensant que segurament era la Noa, que ja hauria tornat del supermercat, sense demora hi vaig anar per veure si estava bé, deixant el vídeo obert a la pestanya del portàtil.

En baixar per les escales, em vaig quedar ben estranyat de veure la bossa de compres tirada a terra. Intentant anar-hi més ràpid, de sobte el dolor a l’esquena m’ho va impedir. Ja pels últims graons, vaig veure la Noa, que semblava haver caigut i que sagnava una mica pel cap, a prop de l’orella. Em vaig apropar i, en intentar despertar-la, no vaig trigar gaire. Va obrir els ulls de tal manera que es podia percebre el dolor que sentia; de cop i volta els va obrir ben esbatanats i va cridar:

—Gerard, girat!

Vaig donar mitja volta, però ja era tard: un home desconegut em va donar un cop i vaig caure amb encara més dolor del que ja portava. Encara no del tot desmaiat, vaig voler aixecar-me i impedir que aquest desconegut ens fes més mal; tanmateix, no ho vaig poder fer de cap manera. En mirar de reüll l’agressor, em vaig quedar bocabadat: la Noa l’havia deixat inconscient a terra. Sentint que ja no m’hauria de preocupar, vaig caure en un somni profund.

Obrí els ulls i vaig reconèixer que estava al sofà del menjador, sentint no només malestar per gairebé tot el cos, sinó també aquell sentiment d’inquietud. Vaig seure al sofà i, al veure que la Noa, a qui se li veia que la ferida ja no li sagnava, estava cuinant alguna cosa a la cuina, just darrere d’on estava assegut, em va calmar a l’instant. Ella es va girar i va venir corrents cap a mi, donant-me una abraçada ben forta.

—Al·leluia, per fi has despertat! No t’imagines com de preocupada estava —em va dir—. Que et sents bé?

—Sí, no et preocupis. Tampoc m’ha pegat tan fort aquell paio —li vaig mentir sense voler preocupar-la més del que ja n’estava.- Per cert, on està?

—Que tal si primer mengem una mica i més tard t’ho explico? —va proposar, i li vaig contestar fent que sí amb el cap.

Al acabar de menjar la truita i l’amanida que la Noa havia preparat anteriorment, ella va explicar que aquest noi ja estava a la comissaria. Allí va confessar de seguida que era un lladre contractat i que algú anònim li havia pagat per anar a robar el portàtil del propietari de la casa. Aquest no en sabia res més, ni quin era l’objectiu de la persona anònima.

—Penso que sé què volen realment. Vine, t’ho ensenyo —li vaig dir.

Vam començar a pujar al pis de dalt, dirigint-nos cap a la meva habitació fins que li vaig ensenyar aquell vídeo que seguia en pausa. Al veure com de confusa estava, li vaig explicar:

—Aquest vídeo es titula Creació. Estic segur que aquí hi ha totes les respostes sobre el que es feia al laboratori i, probablement, també per què hi va passar l’accident. No em va donar temps de mirar-lo abans, així que ara sí que podem veure’l junts —li vaig proposar.

Ella es va seure al meu costat; tenir-la tan a prop em va permetre observar-la millor, sempre l’havia considerat una dona guapa i, fins i tot, aquella ferida no la feia menys atractiva. Deixant de costat aquests pensaments, vaig iniciar el vídeo.

Aquest va començar amb una introducció sobre el projecte secret del govern, el responsable del qual era el Gerard i anomenat Miquel Àngel per ell mateix, i que tractava de com les restes d’una espècie extraterrestre amb possible nivell d’intel·ligència semblant a la humana havien estat trobades. Aquestes restes van ser experimentades amb l’objectiu de crear-ne de noves.

A continuació, el vídeo esdevenia una mena de diari digital narrat per mi mateix, on es mostrava com tot funcionava. Tot anava bastant bé: realment van poder recrear l’espècie. Tanmateix, gairebé tothom va considerar que es comportava de manera agressiva i ningú no volia establir cap contacte amb els humans. Per aquesta raó, es va decidir acabar el projecte i destruir totes les evidències.

Tots dos vam quedar molt sorpresos; s’esperaven moltes coses, però això era completament inesperat. Per veure si el vídeo tenia alguna pista que els pogués portar a algun lloc, van decidir engegar-lo una altra vegada. Al veure com treballaven diferents laborants, vaig pausar el vídeo, senyalant una dona, i vaig exclamar:

—Aquesta és l’Alba! —La Noa el va mirar amb confusió, i li vaig explicar més detalladament—. L’Alba, l’enfermera que estava cuidant a l’hospital.

—Espera, si aquesta és ella, perquè no sabíem que també era una de les laborants? —va preguntar.

—No sé, però estic segur que és ella —li vaig dir.

Aixecant-se, ella va dir que aniria a preguntar a l’Alba ella mateixa i em va manar que em quedés a casa. Encara que jo m’hi havia negat, ella em va confessar que estava ferida i necessitava descansar, i finalment vaig fer com em va ordenar.

No vaig poder descansar, i quan, després de diverses hores, va tornar la Noa amb una cara esgotada, em va explicar que l’Alba no volia haver causat aquell accident; simplement no estava d’acord que s’haguessin de desfer de l’experiment, ja que segons ella també podia sentir emocions. Per això, en intentar destruir-lo, el sistema va fallar i va explotar.

Quan va veure que l’únic que havia sobreviscut era jo, va pensar que seria correcte ajudar-me, però en escoltar, mentre parlàvem, que buscava la Creació, va comprendre immediatament que havia de desfer-se del portàtil com més aviat millor. Tanmateix, tots els esforços van ser finalment inútils, ja que l’espècie no es va poder adaptar al clima terrestre i va acabar morint. Ja es disposava a marxar i contar-ho tot a la policia, però la Noa va arribar abans.

Aquesta veritat em va deixar molt més que estupefacte; simplement em sorprenia fins a quin punt poden arribar els humans, pensant que fan el correcte i després arrepentint-se.Potser hauria estat més correcte no començar aquell projecte i no deixar-se portar per les passions.