Als primers moments no hi vaig poder ni obrir els ulls i ja tirat a terra, no tenia ni la mínima idea que estava passant. Solament sentia un dolor infernal per tot el cos, especialment a l’esquena. Al cap d’uns minuts, quan per fi vaig poder obrir els ulls em vaig alegrar que podia veure més a part d’aquella maleïda foscor. Però aquesta no va durar molt, al veure tot el personal, que molts eren amics meus, per tota la sala sense moviment i també molt probable que sense respiració. En girar el cap vaig veure com sagnaven les meves cames, després vaig agafar un paper i boli que devien haver caigut de la taula del costat i vaig apuntar-ho. Almenys si aquests són els meus últims instants, podran començar el seu camí per descobrir que ha passat: gràcies a aquest paper.

De sobte, vaig començar a sentir un bip. Obrint els ulls a poc a poc, en el principi ho veia tot molt difuminat, tanmateix, en pocs moments vaig reconèixer que estava reposant en un llit hospital. Una dona jove estava al costat meu i en veure’m n’estava tan sorpresa que va cridar ben fort per als metges per a venir. Un home d’edat va vindre a revisar-me si em trobava bé, mentre anava llegint en veu alta un informe que tractava sobre mi: Gerard Aulí, vint-i-set anys, sense parella ni familiars... després em va començar a fer unes preguntes:

• - Com se sent? Té algun malestar? Qué és l’últim que recorda?- Em va començar a fer mal l’orella per culpa de lo fort i ràpid que parlava, les altres preguntes les vaig ignorar.

Vaig trigar uns segons a respondre, mentre em donava uns sospirs i pensant que estava passant en aquell moment i com havia acabat allí. En veure com s'estressava l’home vaig precedir a dir:

• - Tinc dolors per tot arreu i crec de tenir-ne algun problema amb l'oïda- Em vaig a parar a pensar, que és el darrer que puc recordar?

De cop i volta en mirar el que m’envolta, em va venir al cap: he acabat de complir el meu somni, per fi soc dirigent d’un equip de laboratori. M’han demanat que investigui sobre un artefacte extraordinari i descobrís tot el que puguis d’ell. A més a més, que el protegeixi sempre i aquesta missió és confidencial, fins i tot, em van fer signar documents.

• - Recordo que fa poc m’han enviat a treballar en un laboratori, que hi va passar a continuació no ni tinc ni idea. Podria ja explicar si us plau que en faig aquí? - vaig contestar.

El doctor va trigar bastant a contestar, no obstant va començar a dir amb cara angoixada i amb veu tremolosa:

• - Heu sigut l'únic que ha sobreviscut un accident, en aquell mateix laboratori on treballàveu. L’únic de dues-centes persones, suposo que realment li agradeu a Déu. També ara tinc sospites que té amnèsia, li farem un parell d'anàlisis per veure si és de debò així.- Les últimes frases no les vaig sentir realment.

Què volia dir això? Que tothom que coneixia i veia gairebé cada dia ja no està en aquest món? No m’ho podia creure. Em va començar a tremolar tot el cos i a poc a poc anava perdent la vista. Abans de desmaiar-me veig com el doctor obre la boca, però ja no el sento, solament en la ment hi ha un bip que anava rapidíssim.

En tornar-me a despertar-me l'endemà. La noia que vaig veure ahir, que era la infermera i es deia Alba, m’assistia en tot el que necessités i mentre anava treballant, em parlava de si mateixa. Realment és molt amable i atractiva, no em va sorprendre que solament tingués vint-i-un anys. Encara que sempre intentava animar-me, no podia sentir res més que intranquil·litat pel que m’ha succeït i sobretot preocupat en què havia d’haver passat al laboratori.

Després del dinar l’Alba va tornar i em va donar la notícia que hi havia la policia juntament amb una detectiva, darrere la porta de l’habitació i em demanaven si em sentia prou bé per respondre-hi algunes preguntes. Vaig dir-li que no m’importava que entressin. Al cap d’uns minuts va entrar solament una dona desconeguda. Era alta, rossa amb cabells ondulats i anava vestida bastant casual.

• - Bon dia- Va començar a dir- Em dic Noa Mayo i soc una detectiva privada. Si em permet li vull fer unes quantes preguntes.

• - És clar que sí- Vaig contestar

• - Bé, doncs segons m’han dit no recordeu res dels últims anys. Però potser teniu alguns records almenys petits sobre que fèieu allí, qualsevol detall és important per a nosaltres- Va acabar.

Vaig trigar uns moments a pensar que contestar-li i finalment vaig dir:

• Solament recordo que havia de treballar en un artefacte, del qual no se'n sabia res i era molt secret el que hauríem de fer.

Ella va mirar uns segons a mi i va treure un paper de la carpeta negra de portava. I me’l va ensenyar.

Això és la còpia del que vam trobar a la vostra mà quan us van treure d’aquell laboratori. Què heu vist alguna cosa semblant abans?- Va preguntar-me.

Em vaig quedar mirant aquell paper amb símbols. A simple vista semblava un simple paper amb ratlles que no tenien sentit, tanmateix, em vaig recordar com als meus anys universitaris escrivia amb una cosa pareguda. En aquest moment em vaig adonar que era taquigrafia.

• - Sí! -Vaig cridar- això está escrit en una tècnica anomenada estenografía, o més fàcil taquigrafía. L’utilitzava per a apuntar les classes d’universitat rapidament, utilitzant símbols i abreviatures.- Vaig contestar.

• - I ho podria desxifrar?- Va preguntar.

• - Sí, però necessito una mica de temps. Si pot vindre en uns vint minuts estic segur que ho tindré- Vaig dir-li.

• - Vale, perfecte- Va contestar.

Després de molts intents per fi em vaig recordar que volia dir cada símbol i em va sortir:

Carrer de Provença, número 6. Creació.