En els primers instants, em vaig sentir tan orgullós de mi mateix que no m’ho podia creure. Vaig revisar-houna vegada més per confirmar, sense cap dubte, que estava correcte. De moment, hauria de cridar la detectiu. Després de fer-ho, al cap d’uns minuts va arribar; mentre pensava com explicar-ho —ja que tampoc entenia gens per què havia d’haver escrit allò—.

—Hola de nou —va començar a dir Noa en entrar—. Com va? Has pogut esbrinar què hi posa? —va preguntar.

Seguint un curt sospir, hi vaig contestar:

—Sí, doncs la meva preposició estava correcta, i al principi m’ha costat recordar què significava cada símbol. Tot i això, finalment m’ha sortit això —li vaig passar el paper on prèviament havia escrit la desxifració.

Va mirar el full durant uns segons; en el seu esguard es podia veure una lleugera confusió. Al tornar a fixar la mirada en mi, va dir:

—Doncs, et sona a algun lloc? Suposo que en aquesta adreça hi ha alguna cosa important si va ser l’únic apuntat, encara que no entenc el de la creació. Espero que tu hi tinguis alguna idea.

—Bé, sí que sé on porta aquesta adreça —afirmant i fent una pausa, vaig procedir a dir—. Aquesta és la meva adreça; tanmateix, l’altre no ho tinc gaire clar —finalment vaig confessar el que sabia des que havia descodificat el missatge, però em preguntava: què hi havia a casa per a posar-hi això? Tenia les respostes del que havia passat? I què tenia a veure l’última paraula que no em deixava tranquil?

La noia semblava igual de confusa, però igualment va preguntar:

—O sigui, a casa teva hi ha d’haver alguna cosa significativa per a tota aquesta situació. Potser també resol tots els dubtes que tenim ara —es va aturar un moment i va mirar el sostre, com si acabés de tenir una idea—. Tinc alguna cosa pensada. Que et sembla si anem els dos a buscar el que amaga aquesta ‘Creació’? Ja sé on vius i, potser, hi ha alguna cosa que et farà recordar. Tampoc em molesta ajudar-te —va proposar.

No sabia què respondre-li, ja que em va fer la pregunta de sobte. No m’ho esperava, i encara que pugui caminar, això em provoca alguns dolors, i no veia per què voldria anar amb algú que només seria una càrrega innecessària.

—Si el doctor ja em deixa, jo no tinc problemes —vaig decidir dir-li.

Noa es va aixecar dient-me que m’esperava, va sortir de l’habitació i ja no la podia veure més. Al tornar, se li notava com s’il·luminava el seu somriure; això volia dir que sí que podríem anar. Igualment, va acabar de confirmar-ho: m’han deixat anar i que no m’oblidi de venir a fer tots els anàlisis i inspeccions addicionals la setmana vinent.

Em vaig canviar a una vestimenta més casual, que m’havia proporcionat l’hospital, i vaig organitzar la motxilla amb les poques coses que tenia. A continuació, vam anar directament fins a casa meva en el cotxe de la detectiu. En tot el trajecte no vam comentar res, així que vaig aprofitar per pensar què havia de buscar. Se’m van acudir moltes idees, moltes força absurdes. No em vaig adonar quan hi vam arribar i ja havia de sortir del cotxe.

Al entrar a casa meva, vaig sentir com la nostàlgia m’emplenava. Semblava com si no hi hagués estat durant molts anys. Vam començar la nostra cerca: em vaig centrar més en els llocs on hi passava més temps abans, mentre que la Noa mirava les altres zones. Durant hores, estàvem intentant trobar alguna cosa que ens pogués portar a les respostes, tot i que això no va portar enlloc.

Al fer un descans, vam decidir que millor seria berenar una mica. Mentre la Noa va decidir anar a comprar algun entrepà al supermercat, jo vaig anar a mirar què tenia al meu portàtil, ja que potser contenia alguna pista o alguna cosa semblant. En entrar a les carpetes, em vaig quedar meravellat pel que acabava de trobar: un fitxer en format mp4 titulat ‘Creació’.