—No Millie, has de posar la càmera més lluny— em deia l’Àngela mentre gravàvem el vídeo que em va comentar ahir.



Després d’una estona la qual se’m va fer infinita, la meva germana em va deixar lliure de les seves estrictes instruccions i vaig poder anar a descansar al menjador mentre ella editava el darrer vídeo que acabàvem de fer. En assentar-me a la cadira la meva mirada es va fixar en el que semblava ser un sobre entre mig del bol de les fruites. No m’ho vaig pensar ni dos cops i el vaig agafar ràpidament i me’l vaig endur a l’habitació.



No podia ser. Aquella podia ser una altra carta com la que vaig agafar ahir? En obrir-la em vaig quedar desconcertada, “no”, quina mena de significat tenia la paraula “no”? No sabia tan sols si aquestes cartes estaven dirigides a mi o a algú a qui li estaven intentant donar una informació sobre mi, però el que sí que sabia era que tant jo com una altra persona estaria tan perduda com jo per intentar esbrinar el que intentaven dir. Estava tan concentrada en el significat de les paraules en gran que no em vaig adonar de la petita inicial que hi apareixia a la cantonada del paper. Quan la vaig veure vaig recordar que a l’anterior carta també n’hi havia una la qual encara no m’havia atrevit a veure. Vaig anar a buscar-la després d’haver vist la inicial de la carta més recent, en una hi ficava la lletra t i en l’altra la lletra r.



—Millie, ja estic, ens queda l’últim per gravar ja!—va dir entusiasmada l’Àngela des de la sala d’estar.



Vaig guardar les cartes i vaig tornar a baixar. No sabia quina era la intenció de l’emissor però si el seu objectiu era donar-me un missatge no ho estava aconseguint perquè no entenia res.



Per fi havia arribat el dia de l’aniversari de l’Àngela, ho tenia tot preparat, la festa, les invitacions, la decoració… només faltava que tot sortís a la perfecció.



Mentre esperàvem a les amigues de la meva germana al menjador, ella ens explicava, a mi i als meus pares, que havien arribat just aquell dia per l’ocasió, la nota que li havien posatal treball del vídeo que havia gravat feia menys d’una setmana. Estava molt orgullosa del resultat i, per tant, també de la nota final.



— No m’esperava una nota baixa, però tampoc m’hagués imaginat treure un 10. M’ha dit la professora que era el millor de tot el curs. Us ho podeu creure? — deia energètica.



Quan de sobte van trucar al timbre i van aparèixer per la porta, després que l’Àngela l’obríis, dues amigues seves, la Marta i l’Arlet, les quals portaven un regal a la mà cadascuna. Aquestes eren dues nenes que sempre m’havien transmès molt bones vibres.



Quan van arribar es van asseure al sofà i les dues convidades li van començar a fer preguntes sobre com li estava anant el dia del seu aniversari, per seguir parlant d’altres temes d’adolescents.



Va tornar a sonar el timbre i vaig respondre aixecant-me i anant jo a obrir la porta, ja que la meva germana estava prou ocupada. Tot just obrir la porta em vaig trobar a l’última convidada de la festa, la Sònia. També duia un regal a la mà, però amb el que més em vaig fixar va ser en el cotxe luxós que tenia darrere, dins s’hi trobava la Teresa Rodoreda, la seva mare. No en sabia molt d’aquesta dona, l’únic que sabia era el que havia pogut observar des del meu punt de vista, que era una persona amb un semblant seriós, però cada cop que la saludava em feia una rialla d’orella a orella, suposo que pel fet de conèixer-me des de petita, i també que treballava en l’empresa en la qual havia fet una entrevista recentment. Em va semblar molt esxtrany, ja que aquest cop se la veia amb el que semblava por o preocupació quan vam fer contacte visual. Després va arrencar i va marxar.



Els regals, el pastís, les fotografies, tot havia anat tant bé com em podia imaginar, això em feia molt feliç ja que l’Àngela no s’esperava menys. Però tot i així no em podia treure del cap les cartes, qui me les enviava?, quin era el missatge amagat?, de fet, no sabia ni si eren dirigides a mi. Estava molt perduda. Sabia que pensar en tot això ara no em faria arribar a cap conclusió, per tant, em vaig rentar les dents, em vaig estirar al llit i vaig apagar les llums per dormir i així no sobrepensar més.



Però, aquella nit el silenci inundava les parets de casa com mai. Aturdida dins el silenci, el meu cap tornava a sobrepensar gairebé d’una forma imminent

“Millie”.



“No”.



I també aquelles inicials.



t… r…

No tenia cap tipus de sentit. O potser sí, però encara no era capaç de veure’l. Finalment, el son em va vèncer i vaig caure dins un son profund.



L'endemà al matí, em vaig llevar amb una sensació estranya al cos, com si no hagués descansat. Vaig baixar a la cuina, encara mig adormida, fregant-me els ulls.



—Bon dia —va dir l’Àngela, amb la boca plena de la torrada de l’esmorzar.



—Bon dia…

Vaig anar directa al calaix, sense pensar, com un instint que ja formava part de la meva rutina. Però, en obrir-lo, no vaig trobar-hi res. Vaig deixar anar un sospir d'alleujament, barrejat amb una mica de decepció, perquè, encara que no volgués admetre-ho, esperava una tercera carta.



—Millie? Estàs bé?

—Sí, sí… només estic cansada.



Vaig tancar el calaix i em vaig girar. Però llavors ho vaig veure; sobre la taula, un altre sobre idèntic als altres dos, beix. El cor se’m va accelerar de cop.



—Això ho has posat tu? —li vaig preguntar a l’Àngela, intentant sonar tranquil·la.



—Què dius Millie?

Sense respondre, vaig agafar el sobre. Tenia les mans tremoloses i el cap em donava voltes. La vaig obrir, de seguida vaig reconèixer el mateix paper i cal·ligrafia. Dins, una sola paraula.



“L’ACCEPTIS”

Em vaig quedar mirant-la, intentant assimilar-ho tot.



Millie.



No.



L’acceptis.



I llavors ho vaig veure; a la cantonada, una altra inicial.



e

t… r… e…

El cap em va començar a anar massa ràpid, tenia massa pensaments que no em deixaven pensar amb claredat. Vaig pujar corrents a l’habitació amb les tres cartes, estenent-les sobre el llit com si fossin peces d’un trencaclosques.



Millie

No

L’agafis

t

r

e

El mòbil va vibrar de cop sobre la tauleta, el meu cos es va posar en estat d’alerta. Una notificació de notícia. Sense pensar-hi gaire, la vaig obrir. Mentre que llegia, vaig notar com el cos se’m quedava completament rígid.



“Mor en un accident de trànsit Teresa Rodoreda, directiva d’una empresa local.”

Vaig continuar llegint, amb el cor desbocat.



“El vehicle va perdre el control just després d’arrencar…”

No podia ser. La Teresa era la mare d’aquella amiga de l’Àngela, just la que em va mirar d’aquella forma estranya, més bé amb por… I just treballava a la mateixa empresa.



Les cartes no es tractaven d’una coincidència, algú m'avisava.