UNA ENTREVISTA QUE NO S’ACABA



–Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



–Així que…–diu, allargant la vocal final mentre em mira com si ja sabés la resposta–. Per què vols aquesta feina?



La pregunta no és nova. És la quarta vegada de la setmana que m'assec davant d’algú que se suposa que m’ha d’acceptar un lloc de treball, amb l’esquena recta i les mans plegades sobre les cuixes, com si la postura pogués compensar tot allò que no soc.



Normalment responc el mateix. Que tinc ganes de treballar. Que aprenc de pressa. Que soc responsable. Paraules petites, polides, repetides. Tinc divuit anys i encara estudio, però això no vol dir que els diners surtin sols. Encara que a casa mai ha faltat res, tampoc hem destacat per l’abundància.



Responc les seves preguntes intentant que la veu no em tremoli a causa d’un nerviosisme que em menja per dins.



Nina Winchester em mira amb aquella calma que em fa sentir observada, volen descobrir alguna debilitat sota la meva màscara de seguretat. Seguretat que no tinc.



–Molt bé, doncs ja estaria tot Millie, gràcies pel teu temps– Diu finalment, amb una expressió que no em deixa saber si li he agradat o no. –Contactarem amb tu més endavant per comunicar-te la nostra decisió.



–Moltes gràcies a vostè.



I amb això m’aixeco d’aquell sofà de pell, dirigint-me a la sortida d’aquella oficina lluminosa. Encara que amb el cor bategant el més ràpid que pot, cada passa que m’allunya d’aquell lloc em dona calma. Un cop l’aire fred del carrer em toca la cara, puc respirar tranquil·la. Camino fins al cotxe que havia aparcat no feia més d’una hora i m’hi pujo encaranerviosa pel que acabava de passar. Aquella entrevista no havia sigut com les anteriors on sentia que el responsable només s’interessava en les meves habilitats, sinó que aquella dona m’havia transmès alguna cosa diferent… no sabia exactament què havia sigut, si inquietud real sobre la meva vida com si esperés que lidigués alguna cosa que ella ja sabia o simplement curiositat. Sigui com sigui havia de centrar-me en altres qüestions més importants.



Mentre escoltava la meva playlist de tornada a casa, reflexionava sobre tot el que havia de fer durant la setmana. Classes, treballs, fer la compra, organitzar una festa d’aniversari per la meva germana, i més coses que s’acumulaven sense que me n’adonés.



Els meus pares sempre estaven fora per viatges d’empresa i situacions semblants, per tant, encara que ells sempre ens proporcionaven totes les coses materials que necessitàvem, a mi i a la meva germana, la seva absència era habitual en la nostra vida familiar. Això va fer que l’Àngela, la meva germana, i jo estiguéssim molt unides des de petites. Era una cosa de la qual estava molt orgullosa, ja que en el meu dia a dia observaba o sentia parlar de què la gent no té vincles tan propers amb els seus germans.



Finalment, en arribar a casa, deixo totes les meves coses a l’entrada, em faig una cua ràpida i vaig directament a la cuina a fer el sopar, ja que s’estava fent tard.



Obro la nevera, i, començo a treure ingredients de forma gairebé automàtica. Tallo la verdura i fico una olla amb aigua a bullir tot intentant no pensar en la mirada de Nina Winchester que apareixia constantment al meu cap des d’aquella entrevista tant… Bé, no sé quina paraula la podria descriure exactament. Incòmoda, més bé inquietant, però el que estava clar era que aquells ulls veien alguna cosa en mi que jo no era capaç.



Torno a la realitat quan sento el soroll de l’aigua bullent i hi tiro la verdura tot remenant amb una cullera de fusta, i, un altre cop apareix aquella imatge dins el meu cap. ¿Què m'estava passant? ¿Vols dir que n’hi havia per tant? Al cap i a la fi, només era una entrevista de feina més, però aquesta havia despertat alguna cosa dins meu, i això m'aterrava.



Vaig cap al calaix de sota a buscar sal, però a l’obrir-lo m’aturo en sec; un sobre que no havia vist mai, i molt menys en el calaix de la sal. Era d’un color beix, sense segell ni adreça i destacava massa per ser una casualitat.



En començar a llegir, vaig entendre que aquella entrevista no havia acabat quan vaig sortir per la porta.