Dins d’aquell sobre només hi ha una cosa, el meu nom.



El paper és petit, plegat amb precisió, d’un color gairebé idèntic al del sobre. El desplego amb cura, com si el gest pogués canviar-ne el contingut, però no. No hi ha cap frase, cap explicació, cap firma. Només una paraula escrita amb una cal·ligrafia neta, elegant, impol·luta.



Millie

Em quedo uns segons immòbil, amb el paper entre els dits. No entenc res. Què fa un sobre en aquest calaix? Per què només té el meu nom? L’Àngela m’ha volgut fer una carta bonica i s’ha quedat a mitges?

Impossible, no té cap sentit. I si fos això, per què ho deixaria en un calaix on el puc trobar?

La mirada de Nina Winchester apareix de nou al meu cap, tan clara com si encara fos asseguda davant meu. Tranquil·la. Calculadora. Com si ja sabés coses que jo encara ignorava. Aquella entrevista havia estat estranya, sí, però d’aquí a trobar un sobre misteriós a casa… tot plegat em semblava exagerat. Potser el cansament m’estava jugant una mala passada.



Decideixo no pensar-hi més.



Torno a centrar-me en el sopar, remenant la verdura amb una cullera de fusta mentre intento ordenar els pensaments. El soroll de l’aigua bullent em resulta estranyament reconfortant, i només desitjo anar-me’n al llit i acabar aquest dia tan estrany.

Però la sensació no marxa.



Quan finalment sento la clau girar al pany, em sobresalto.



—Millie!

—A la cuina —responc, intentant que la veu em surti natural i alhora sentint-me alleujada en escoltar la veu de la meva germana.



L’Àngela entra deixant la motxilla a terra, amb els cabells recollits de qualsevol manera i les galtes lleugerament envermellides pel fred. Em mira de reüll mentre se serveix un vas d’aigua.



—Ja era hora —dic, forçant un somriure.



—Ho sé, la competició cada cop és més a prop. Què cuines? Fa bona olor.



Sopem juntes, parlant de coses sense importància. Ella m’explica anècdotes de l’institut, jo l’escolto assentint, però la meva ment se’n va constantment al calaix de la cuina. Al sobre. Al buit.



Quan acabem, recollim els plats i, mentre ella es fa una dutxa, obro el calaix un cop més. El sobre continua allà, igual que abans, però el tanco ràpidament com si algú pogués enxampar-me.



A la meva habitació, m’estiro al llit amb el mòbil a la mà. Intento distreure’m. L’aniversari de l’Àngela és d’aquí a pocs dies i encara no he decidit res. Ella sempre diu que no vol gran cosa, però sé que li fa il·lusió sentir-se especial, encara que no ho admeti.



Obro el navegador i començo a buscar idees.



Idees aniversari 16 anys.

Decoració festa sorpresa.

Idees de sopar aniversari.

Les imatges passen ràpidament per la pantalla. Penso en una festa petita, només amb les seves amigues més properes. Potser una tarda de pel·lícules i nit de festa. Alguna cosa que no sigui excessiva, però que sigui especial.



Mentre anoto idees a l’apartat de notes del mòbil i faig captures de les imatges que més m’agraden, el sobre color beix tornar a aparèixer a la meva ment. El meu instint em diu que alguna cosa passa. Alguna cosa he deixat per veure.

Em llevo del llit i vaig fins a la cuina evitant fer soroll. Obro el calaix i el trec. Crec que és millor no córrer el risc que l’Àngela el vegi així que torno a la meva habitació per observar-lo detingudament.

A la llum tènue de la làmpada de la tauleta, torno a obrir el sobre i en trec el paper. El meu nom continua allà, immòbil. Però en inclinar-lo lleugerament, m’adono d’una cosa.



A una de les vores del paper hi ha una marca.



No és una taca ni un doblec. És una lletra, molt petita, gairebé invisible. M’acosto el paper intentant enfocar millor, però just en aquell moment…

–Millie, puc passar?

La veu de l’Àngela em fa fer un bot i amago el paper ràpidament sota la meva cama.

–Passa, què necessites?

–Res, només volia saber si demà a la tarda feies alguna cosa

–No tinc res planejat, per què ho dius?

–Necessito que m’ajudis a gravar un vídeo per l’escola, jo sola no puc.



–Clar, a la tarda ho fem.



Quan la sento allunyar-se pel passadís, el cor encara em batega massa fort. Torno a treure el paper amb cura, però ja no m’atreveixo a mirar la vora.



Quan apago el llum, tanco els ulls amb una idea clara al cap: centrar-me en l’Àngela, en la seva festa, en les meves coses. Però, mentre el son m’envolta lentament, una sensació estranya m’avisa que el buit que he trobat dins d’aquell sobre no és el final de res.



I aquella lletra no serà l’última.