Aquell dia vaig apagar el despertador abans que sonés, sense ganes d’afrontar el dia. El silenci era sufocant, i em vaig afanyar preparant-me per deixar enrere el pis atrotinat. Com sempre, vaig agafar el camí llarg. Anar al cementiri s’havia convertit en part de la meva rutina, malgrat que els primers anys ho evitava com una malaltia.
M’agradava passar-hi hores i hores, sentint el meu dol i observant el dels altres. M’imaginava les vides dels noms de les lloses, i em reconfortava pensar que el meu pare estava ben acompanyat allà on fos.
Aquella visita no havia de ser diferent, i estava passejant-m’hi quan vaig veure un rostre familiar de lluny. La Nina duia una expressió fosca que no concordava gens amb el seu gest habitual, i estava agenollada davant d’una tomba. Vaig pensar que el millor seria deixar-li privacitat, però em devia sentir i es va girar bruscament cap a mi.
– Millie! No m’esperava veure’t aquí – es va afanyar a netejar-se les llàgrimes, forçant un somriure.
Em vaig quedar absorta en la seva aparença. No m’hi havia fixat fins aleshores, però es veia molt cansada. Era gairebé pell i ossos, amb unes ulleres fosques que li ombrejaven els ulls.
– Visitava al meu pare abans de la feina –vaig trencar el silenci incòmode.
La seva mirada va canviar aleshores, del recel a la comprensió.
– Jo també – va mirar el rellotge de polsera. – Just ara anava cap a casa. Fem el camí juntes?
Vaig assentir, i vaig allunyar-me d’ella, deixant-li uns instants per acomiadar-se del seu pare. Al cap d’uns segons em va agafar del braç i, tot i que em va sobresaltar, la proximitat de la Nina va resultar reconfortant. A més, sentia que necessitava recolzar-se en mi.
Vam creuar el cementiri sense pressa, cadascuna endinsada en els seus pensaments, acompanyades del xiulet del vent cada vegada més insistent. L’aspecte de la Nina m’havia xocat, no estava bé, clarament, i buscava pistes en les poques interaccions que havia tingut amb ella durant els darrers mesos. No érem properes, però manteníem una relació cordial. De fet, la senyora Winchester semblava interrompre cada conversa que teníem, i solia fer comentaris desdenyosos sobre la pobra noia. Em feia llàstima, però la senyora Winchester devia tenir els seus motius per tractar-la així. Durant els darrers mesos havia esdevingut una mare per a mi.
En sortir al carrer, un tro va interrompre les meves cavil·lacions.
Augurava tempesta.
Com més ens apropàvem a la mansió, més es tensava la Nina. Semblava absorta en les seves coses, i no em vaig poder evitar preguntar: per què la senyora Winchester semblava menysprear tant la seva filla? Vaig fer memòria. La senyora Winchester era un llibre obert, havíem parlat de tots els temes existents prenent el te. Però la seva família no l’havia esmentada mai. Hi havia parat atenció, el seu marit semblava ser un tema tabú. Si no hagués estat per la recerca que havia fet a l’ordinador abans de conèixer-la, i per la pintura que havia vist fugaçment durant la nostra primera trobada, no hauria sabut que existia. De la Nina tampoc en parlava mai. Desviava la mirada cada cop que entrava al saló, i la ignorava fins que marxava. De vegades tenia el pensament egoista que em considerava més filla seva a mi que a la Nina, i em sentia triomfant per uns instants. Escollida. Acompanyada. Però aleshores s’acabava la feina, i havia de tornar a la realitat. Al pis buit, a la soledat, al ressentiment, al dolor.
De cop, la Nina va parar en sec. Havíem arribat.
Va remenar les seves claus amb mans tremoloses, i abans obrir la porta es va escurar la gola.
– Millie… no prenguis te avui. Encara ets a temps– em buscava amb la mirada, frenèticament.
Com?
–Què vols dir? – no entenia res.
–O marxa mentre puguis, t'ho imploro– no l’havia vist mai tan alterada.
Em vaig quedar parada, sense saber què dir, i tot just es va obrir la porta.
La senyora Winchester estava dreta al llindar de la porta, somrient d’orella a orella. Un calfred em va recórrer l’esquena. De cop el seu posat semblava artificial.
–Què feu aquí parades, noies? És l’hora del te– malgrat haver parlat en plural, no li va dirigir la mirada a la Nina. –Entreu, va!
Es va fer a un cantó per deixar-nos passar, i vaig donar una ullada a la Nina, al meu costat. Semblava que hagués vist un fantasma. Tot i això, ignorant la seva advertència, vaig entrar a la mansió Winchester, notant els ulls de mare i filla clavats a la meva esquena.
Vaig pujar a la saleta, i em vaig asseure a la butaca de sempre. El cor em bategava molt fort. El comportament de la Nina m’havia causat uns nervis irracionals, un pressentiment al fons del meu cap em deia que no s’havia tornat pas boja. Sense tenir temps de donar-hi més voltes, la senyora Winchester va aparèixer darrere meu, i va seure al meu costat. Instintivament, em vaig posar a preparar el te, però em va aturar amb un gest mut i vaig tornar a seure. Al cap d’uns instants va retornar al meu costat, i em va atansar una tassa fumejant. S’havia instal·lat un silenci tens entre nosaltres. Sentia un nus a l’estómac, i em suaven les mans. Què havia volgut dir la Nina? Per què hauria d’haver marxat? On era? Vaig mirar al meu voltant, amb l’esperança vana de veure-la en algun lloc de la cambra.
Quan em vaig tornar a girar, la senyora Winchester m’observava fixament. Li vaig aguantar la mirada uns segons, i tot just quan semblava que anava a dir una cosa, es va aixecar de nou i va desaparèixer darrere meu. Aleshores vaig confirmar que la Nina sabia alguna cosa que jo no sabia, la senyora Winchester estava actuant molt estranya. Com si sabés el que m’havia dit la Nina.
Vaig intentar concentrar-me en el meu entorn per tranquil·litzar-me. El xiulet del vent cada vegada era més insistent, els arbres colpejaven el finestral i el cel estava enterbolit. La tempesta era imminent.
Aleshores va tornar la senyora Winchester. Tremolava de cap a peus, i duia una expressió ombrívola i tensa. Feia por. Va seure al meu costat, i només al cap d’uns instants va gosar parlar.
–Millie, no t’he parlat mai del meu marit –va esclatar un tro.
–Com? – em va ignorar.
– L’Arthur era un bon home. Ens vam conèixer de jovenets, els dos érem residents al mateix hospital, i allà ens vam enamorar. Vam créixer junts, vam prosperar, ens vam casar i vam tenir la Nina. Era un matrimoni idíl·lic, de debò –va dir amargament. –La meva vida era perfecta. La meva filla creixia sana, el meu marit m’estimava amb bogeria i la meva carrera professional estava en el seu millor moment– va pausar, tenia els ulls vidriosos.
Al carrer, començava a plovisquejar.
– Fins que va arribar un nou resident, que va arruïnar-ho tot. Van posar l’Arthur a càrrec seu, i van congeniar molt. Es van fer amics íntims, i jo me n’alegrava molt per ell, al principi. El meu Arthur sempre havia tingut dificultats per socialitzar, tan sols ens teníem l’un a l’altre. Va ser aleshores quan es va torçar tot. L’Arthur va començar a passar més i més temps amb ell, i menys amb mi. M’evadia a la feina, i quan plegava se n’anava amb ell al bar. Arribava a casa de matinada begut, i dormia dies sencers. Després van començar les baralles. Es negava a passar temps amb la seva família, sempre estava fora amb ell fent qui sap què i no donava explicacions. Em vaig convertir en mare soltera sense ser-ho –mirava a l’infinit, la seva mirada transmetia mil emocions diferents. – Així va créixer la Nina, amb mi i un pare begut. Vaig començar a ressentir al resident. M’havia arrabassat al meu marit, i m’havia deixat amb una versió malmesa de l’home que havia estat de jove. Vaig començar a fantasiejar amb fer-li mal, i la meva determinació per arreglar la meva família va créixer amb el temps. Estava disposada a fer qualsevol cosa. I ell era la peça que sobrava, el que m’impedia recuperar al meu marit.
A fora, el cel rugia i llampegava, furiós. La tempesta s’havia desencadenat, i una intensa pluja colpejava els vidres.
–Vaig esperar molts anys, fins que vaig tenir l’oportunitat perfecta. Una nit estava a l’hospital, de guàrdia, quan va aparèixer l’Arthur amb el seu amic. Va entrar a urgències histèric, agafant al ronyós entre braços. Estaven els dos ensangonats, però només el segon estava ferit. Conduint ebri, després de passar la matinada al bar, va patir un accident, va xocar amb un arbre. El meu Arthur era copilot, i no havia resultat ferit. Li vaig prometre que el salvaria, però ni tan sols ho vaig intentar. Em vaig tancar al quiròfan jo sola, sabent que anava en contra de la llei, per estar a soles amb l’home que m’havia arruïnat la vida. Em vaig quedar dreta al seu costat, observant-lo mentre agonitzava de dolor, durant hores i hores. I el vaig deixar morir. –un somriure nostàlgic ballava als seus llavis. – Vaig fer el que havia de fer per salvar la meva família.
Vaig aguantar la respiració, sense creure’m el que m’acabava de dir. Com havia estat capaç de fer alguna cosa així? Volia dir alguna cosa, però em vaig quedar en blanc.
–Bé, va funcionar. L’Arthur no ho va pair gaire bé, al principi, tot i no saber que havia estat jo la causant de la mort. Però, gradualment, les coses van tornar a ser com havien estat abans, vaig recuperar la meva vida. I ningú em va prendre el meu marit, fins que molts anys després va arribar la seva mort – Va agafar aire. –En morir, tot va tornar a com havia estat tants anys enrere. Jo sola, amb la Nina. I vaig començar a menysprear-la. M’havia tornat a quedar atrapada, com tants anys enrere, amb una filla que no havia desitjat mai.
Va ser aleshores quan vas aparèixer tu, Millie. La feina d’assistenta tan sols era un intent de guanyar una nova filla, per tornar a reconstruir la meva vida. I et vas convertir en ella. Com un bri d’aire fresc. Però alguna cosa en tu em resultava inquietantment familiar, la teva mirada no em permetia confiar en tu. Vaig decidir investigar sobre la teva vida, i vaig caure en què era. El que no em permetia confiar. Era el teu pare, Millie. El teu pare va ser el culpable de tot.
No era possible. Alguna cosa es va trencar dins meu, el temps es va aturar per mi.
–Millie, et vaig salvar. Et vaig alliberar del teu pare, del begut del teu pare, fa tants anys. I els nostres camins s’han retrobat. És el destí, ho entens?
Em rodava el cap. El cor m’anava a mil, em tremolaven les mans. Necessitava fugir d'allà. Estava petrificada. Em vaig intentar aixecar, però les cames em van fallar. Vaig caure a terra. Allò no era ansietat, alguna cosa no anava bé. La cambra es va començar a difuminar, el cap em donava més i més voltes, i els llampecs s'escoltaven distorsionats.
–Millie, estarem juntes per sempre. Tu, jo i l’Arthur, estarem junts per sempre. Una família feliç, units per la mort– la veu de la senyora Winchester era un eco.
Va caure al meu costat.
Abans de perdre la consciència, vaig entendre l’advertència de la Nina.
No li hauria d’haver deixat preparar el te.
