Vaig sortir de la mansió Winchester gairebé sense creure’m com de fàcil havia estat aconseguir la feina. La Nina havia resultat ser, sota el seu aspecte frívol, d’allò més agradable. Era la filla de la senyora Winchester, la meva cap a partir de dilluns. No va semblar importar-li la meva manca de formació professional, només va fer preguntes generals sobre la meva vida i va somriure, complaguda.

Vaig evitar el trencall que duia al meu carrer, intentant endarrerir l’arribada al pis, sabent que el silenci m’esperava. Després d’una hora passejant sense rumb, començava a fosquejar, i em vaig arrossegar cap a casa. Hauria d’estar feliç per haver trobat feina, però des d’aquell dia les bones notícies m’arribaven esmorteïdes.

Un cop allà vaig decidir invertir el meu temps a fer recerca sobre la família Winchester. La meva nova cap i la matriarca, la senyora Winchester, havia estat una cirurgiana i catedràtica universitària prestigiosa a la dècada dels vuitanta. Em va sorprendre veure que havia arribat a tenir certa fama, i amb la seva carrera professional va amassar una fortuna. El seu nom figurava als titulars de la darrera dècada per generoses donacions a organitzacions d’investigació cap a la cura del càncer, l'alzheimer i altres malalties. Em va caure bé instantàniament. Al peu de pàgina de diversos articles hi sortia el que vaig assumir que era una fotografia familiar, on una Nina més jove posava somrient entre una parella d’avis. Vaig voler buscar més informació sobre el senyor Winchester, i la primera imatge que va aparèixer a la pantalla va ser un obituari:

Arthur Winchester,

1945-2020.

Vaig abaixar la tapa de l’ordinador lentament, se m’aclucaven els ulls; prou recerca per avui. Ni tan sols em vaig acabar la copa de vi que m’havia preparat, però vaig deixar que el cansament m’abracés.

Em vaig llevar dilluns amb un dolor punxant a les temples. Em vaig escarrassar perquè no es notés, preparant-me en silenci. Vaig esbossar un somriure davant del mirall, aparentant una seguretat que no tenia.

De camí cap a la mansió, el sol m’acariciava la pell, recarregant-me l’energia. La Nina em va rebre a la porta amb un somriure afable i els braços oberts.

–Benvinguda, Millie! T’estàvem esperant– em va estrènyer entre els seus braços–, la meva mare té moltes ganes de conèixer-te.

Em va fer passar a dins, i em vaig haver d’aturar per admirar el meu voltant. Em va rebre una luxosa catifa, i em vaig avergonyir una mica de les meves bambes foradades. Arribava fins al fons de la sala, i pujava cap a la imponent escalinata daurada que es perdia cap amunt. Les parets del vestíbul s’allargaven eternament, cobertes de finestrals que deixaven entreveure el jardí de la mansió. Cada detall de la cambra estava curosament pensat, el lloc semblava un palau. La meva mirada es va desviar fins al sostre, que estava cobert d’intrincades pintures renaixentistes. En penjava una gran làmpada d’aranya, només n’havia vist a les pel·lícules.

La Nina es va escurar la gola, i em van pujar els colors a la cara. La senyora Winchester estava plantada a les escales, mirant-me fixament. Era una dona esvelta, polida, amb la cabellera blanca recollida en un monyo elaborat. Anava vestida casualment, però duia unes arracades ambarines que li feien joc amb els ulls. Malgrat això, es veia més envellida que a les fotos, i igual que jo havia intentat dissimular unes llargues ulleres amb maquillatge. Quan les nostres mirades es van trobar va començar a caminar cap a nosaltres, i semblava que la Nina s’encongís amb cada passa que feia.

Es va quedar parada a un pam de mi, i vaig aguantar la respiració. Sentia que m’estava inspeccionant. Va obrir la boca per parlar, però va semblar repensar-s’ho i va girar cua, tornant per les escales d’on havia baixat. La Nina em va mirar, expectant; que l’havia de seguir? Vaig assumir que sí, i em vaig perdre escales amunt.

El pis de dalt estava inquietantment silenciós, sumit en la penombra. Vaig entreveure la cabellera blanca de la senyora Winchester entrant en una cambra, i la vaig seguir amb una confiança que no sentia.

Era un petit saló, estava d’esquena gronxant-se a una cadira mirant un quadre a la paret: una gran pintura del senyor Winchester. Vaig titubejar, què se suposava que havia de fer? Vaig mirar al meu voltant, desubicada, buscant alguna cosa que m’ajudés a trencar el gel.

A una cantonada hi havia un joc de te de porcellana, meticulosament disposat. Em vaig afanyar a preparar-ne una tassa, i li vaig atansar a l’àvia;

– Bon dia, senyora Winchester, soc la Millie Parker – els seus ulls es van clavar en els meus, xarrupant el te amb mans tremoloses–, la seva nova assistenta.

Es va tornar a girar cap al quadre, i em vaig quedar parada, esperant algun tipus de reacció. Res. Només mirava el quadre i bevia el te, amb una expressió indesxifrable. Tota ella tremolava.

De cop, la veu de la Nina va ressonar darrere meu, preocupada:

– Mare, tot bé? – La senyora Winchester la va mirar, amb una confusió i vulnerabilitat no pròpies de la seva edat. Gairebé infantils.

Va prémer els llavis i es va acostar a nosaltres ràpidament.

– Millie, marxa a casa, si us plau. Jo me n’encarrego. Us coneixereu formalment demà.

Vaig titubejar, però si m’hagués quedat a la mansió tampoc no hauria sabut què fer. Em vaig girar una vegada abans de tancar la porta darrere meu; la senyora Winchester em mirava, amb els ulls negats de llàgrimes.

Al sortir el cel s’havia cobert de núvols amenaçadors, va ser un xoc a la realitat. No estava mentalitzada per tornar a casa encara, i amb un nus a l’estómac, vaig decidir visitar el meu pare. De camí va començar a ploure. Sempre oblido on és, és complicat trobar-lo entre les rengleres interminables de lloses. No m’hi acostumo. Com més estona passava al cementiri, més em mullava, i més creixia el buit de dins meu.