– Mare, què ha passat? – la Nina es va agenollar davant meu, buscant-me amb els ulls.

La Millie es va girar una última vegada abans de marxar de la cambra. Quan va tancar la porta, les llàgrimes ja em rodolaven per les galtes. Feia mesos que fingia davant de tothom, però a soles la culpa em devorava.

No vaig respondre.

– No t’entenc, cada vegada és més freqüent. Necessites parlar amb algú? – va dir la Nina.

Vaig desviar la mirada; devia estar tan confosa… Aviat ho entendria, aviat m’entendria.

– Si us plau, deixa’m sola – vaig murmurar.

Va obrir la boca per parlar, clarament decebuda, però s’ho va repensar i va marxar de l’habitació, tancant la porta darrere seu. Només aleshores em vaig permetre expressar el meu dolor verdaderament.

Vaig girar-me cap al quadre, cap a l’Arthur. La seva mirada gèlida em pesava a sobre. Gairebé podia escoltar la seva veu incriminadora, sentia altre cop la tremolor, el mal que em va fer quan em va agafar el braç aquell dia.

“Què has fet?!”

Aquestes paraules es repetien dins el meu cap, una vegada i una altra, fins que vaig colpejar la tauleta del meu costat. Prou.

A la pintura, la seva expressió ja no era afable. El somriure juganer, ara m’amenaçava. S’estava rient de mi, jo ho notava. Els cabells esbullats el feien veure boig. M’estava posant nerviosa. Em vaig aixecar d’una revolada, vaig regirar la calaixera fins que vaig trobar les tisores. D’un rampell, m’hi vaig acostar i vaig clavar les tisores al mig del quadre, esquinçant-lo de dalt a baix. No el volia veure mai més. Panteixant, vaig tornar a seure a la butaca, i vaig llençar les tisores lluny de mi.

La Millie va tornar l’endemà. Jo estava a la saleta, admirant la paret novament buida i el contorn del quadre que havia ocupat un lloc durant tants anys, quan vaig sentir uns passos desconeguts que s’apropaven. Em vaig girar.

La noia que em va tornar la mirada es veia molt més insegura que el dia anterior. Em va recordar la Nina, amb el seu aspecte vacil·lant quan estava a prop meu. Vaig forçar un somriure, recordant-me a mi mateixa que el meu objectiu era transmetre-li confiança.

Es va quedar parada a la porta, defugint la mirada. Estava escanejant la cambra, i els seus ulls es van posar darrere meu. Vaig seguir la mirada i em vaig trobar amb la paret blanca, neta, i va ser alleujador no veure el fantasma del meu marit. Ens vam quedar una estona així, en silenci, i vaig sentir la seva pregunta sense que l’hagués de fer.

– Allà hi havia un quadre, sí. El vaig treure ahir a la tarda, ja estava cansada de veure’l –vaig dir tot trencant el silenci–. I en part era veritat.

Va semblar sobresaltada, i li vaig oferir un somriure reconfortant, encara que em va sortir més aviat una ganyota. Me’l va tornar, tímid, petit. Vaig notar que es relaxava una mica, prou per respondre.

– Era el seu marit, oi? – jugava amb la vora de la samarreta, com una nena.

– Sí, ho era – vaig respondre, més agressiva del que m’hauria agradat.

No em venia de gust parlar-ne, no podia treure el tema tan aviat. No m’ajudaria a trencar el gel, sens dubte, i era el meu únic objectiu del dia, així que em vaig recompondre:

– Noia, prepara dues tasses de te i vine a seure amb mi.

Es va afanyar a fer el que li havia demanat, i es va acostar a mi amb el joc de porcellana del dia anterior. Va seure a la butaca del meu costat i em va atansar una tassa, més segura de si mateixa.

La Nina va treure el cap unes hores més tard per anunciar a la Millie que era l’hora de plegar. Em va sorprendre la rapidesa amb què havia passat el temps, la noia havia resultat ser una grata companyia. Les converses amb ella eren fluides, i havia passat la tarda aprenent sobre les seves ambicions i passions. Havia estat gairebé com parlar amb la meva filla, abans que passés tot.

La Millie es va acomiadar de mi educadament, i va desaparèixer darrere la Nina. Jo no em vaig moure del meu lloc, i em vaig servir una última tassa de te. S’havia refredat feia estona, però estava tan endinsada en les meves cabòries que no em va importar. Un cop sola va retornar el sentiment de culpa i d’impotència, una llosa habitual que cada cop em pesava més al pit.

La Nina va retornar uns instants després. No va seure, com havia fet la Millie, sinó que es va quedar dreta, a una distància prudent.

– Així doncs, ha anat bé avui? – va dir, esperançada.

Vaig assentir, i vaig desar la tassa a la tauleta sense haver-ne begut res. Em vaig retirar a la meva cambra, i vaig deixar la Nina darrere meu, sense dir-li res. Ja estava acostumada a la fredor amb què la tractava.

Els mesos van passar volant, i la relació amb la Nina va quedar reduïda a una cordialitat distant. M’odiava a mi mateixa per no fer el paper de mare que tant necessitava, però cada vegada em costava més mirar-la als ulls. Francament, darrerament era així amb tothom, m’havia tornat una criatura taciturna que vagava pels passadissos sense rumb.

Cada nit tenia malsons, en els quals l’Arthur sempre apareixia. A vegades reia de mi, però sovint em mirava amb severitat i sacsejava el cap. Em despertava suada i rabiosa, tan sols volia que tot s’acabés. No em mereixia ser castigada.

L’únic que em mantenia dempeus era la Millie. Passàvem llargues tardes prenent el te, i compartíem els nostres anhels, preocupacions i pensaments. Ella s’havia obert completament, i un dia fins i tot em va intentar parlar del seu pare. Vaig fingir ennuegar-me amb el te, i per sort vaig poder evitar la conversa. Tard o d’hora hauria de sortir el tema, però encara no estava preparada.

Sabia que estava malament deixar que la noia confiés tant en mi, i seguir ajornant la conversa. Havia trobat en ella la filla que sempre havia desitjat, i el nostre vincle s’havia enfortit. No m’esperava gaudir tant de la seva companyia, i no volia que s’acabés.

Una nit d’abril ho va capgirar tot. Aquella vegada, el somni que em va envair va ser un record real, familiar. Era als passadissos de l’hospital, gairebé podia notar l’olor d’antisèptics. Aquell dia estava tot especialment concorregut, i entre el mar de gent vaig veure l’Arthur. Em va caure el cor als peus. Va sortir d’una habitació i va tancar la porta amb les mans tremoloses. M’hi vaig apropar, i gairebé no podia ni estar dret, les cames li fallaven. Quan em va veure, se li va endurir la mirada. Vaig intentar abraçar-lo, però em va empènyer, amb força, una força inusual en ell.

– Què has fet?! – va etzibar, agafant-me el braç.

Em mirava amb tant dolor que no el reconeixia. M’ho va repetir una vegada, i una altra, mentre em premia fermament el braç, cada cop més i més fort…

Em vaig despertar d’una revolada, agafant aire. No podia continuar mentint.

La Millie tenia dret a saber la veritat sobre el seu pare.