El silenci era cada cop més incòmode. Intentava tossir de tant en tant, o mirar cap a una altra banda, defugint la mirada.

— I per què m’has salvat? —va dir amb una veu esquerdada l’Helena—. Posaves en risc la teva vida.

— Ho sé, però no tenia cap mena de dret a tractar-te com ho feia, encara que fos el teu pare!

Ara ho entenia. L’horrible home de cada somni era l’emperador, el seu suposat pare. Ara entenia perquè la venia a buscar a l’habitació, i perquè els soldats no feien res, perquè no podien oposar-s’hi. Malgrat la sorpresa, va haver d’actuar amb normalitat, procurant que no es notés gaire.

— No era cap novetat. Potser sona estrany, però amb el temps t’hi acabes acostumant. Tot i així, hi havia un límit que ja havia superat feia temps —Es va sorprendre a ella mateixa, dient aquelles coses amb tanta naturalitat. A poc a poc vaig anar guanyant seguretat i confiança, fins que vaig decidir enfrontar-m’hi de l’única manera possible: escapant. Sabia perfectament què m’esperava i el risc que assumia, però quedar-me ja no era una opció.



Van seguir caminant. El silenci els va tornar a envoltar, però aquesta vegada era diferent. Arran d’aquella conversa tenia la sensació de conèixer-lo cada cop una mica més. Tot i així, de tant en tant tornava aquella sensació estranya i s’avergonyia d’ella mateixa. Pel que feia a ell, no sabria dir-ho. Notava que actuava amb tota la naturalitat del món, com era lògic, però en el fons la seva actitud era falsa: només intentava dissimular-ho. I ho feia molt bé.

Els dies anaven passant, pacientment. Havia donat voltes i voltes a aquella primera mirada, intentant entendre-la. Tot i així, n’era incapaç. Era tan senzill com parlar-ne, però cap dels dos s’atrevia a esmentar-ho: no tenien la confiança suficient per a aquella conversa. Aquella sí que en seria, d’incòmoda.

Finalment aquell dia va arribar. Portaven dos dies establerts als afores d’una civilització. Ell preparava el sopar mentre que ella feia el foc. Li va sorprendre que ell agafés la iniciativa.

— Fa dies que hi penso. T’he de dir la veritat. No m’ho puc treure del cap, així que t’ho explicaré, encara que et sembli surrealista.

Fa unes setmanes, vaig començar a tenir somnis molt estranys, cada vegada més freqüents. Podia olorar, tocar i sentir tot el que m’envoltava. Somiava que em trobava en una ciutat desconeguda, i que era guardià d’una mena de palau. Estava amb altres homes com jo, els quals parlaven un idioma incomprensible per a mi. Fèiem itineraris per una ciutat, que semblava antiga; amb persones vestides de manera estranya i immenses muralles que l'envoltaven, i vigilavem dia rere nit.



Aquests somnis van començar a intensificar-se, fins que un dia en vaig tenir un, però no un de qualsevol. Aquell era diferent. A part de notar el meu entorn, sentia com em movia, com les cames em portaven. Recordo entrar en una habitació. Al mig del dormitori hi havia una noia, quan de sobte un home, d’aspecte imponent, es va abalançar sobre ella. Jo no entenia res i em vaig quedar allà, observant-ho, immòbil. Així que després de portar-te al soterrani, per sort, vaig aconseguir treure’t-hi d’una manera més o menys fàcil.

—Un moment—va començar a dir l’Helena—, no pot ser. Durant aquests dies he volgut dir-te el mateix, perquè a mi també em passa. Els somnis que tenia, tan freqüents i reals a la vegada, eren en la vida de la comtessa, filla de l’emperador. Les passejades pel mercat i els carrers de la ciutat, quan l’emperador entrava al dormitori sense permís… Fins que un dia, així com així, vaig despertar-me a la cambra de la comtessa, sense cap mena d’explicació. Just després uns soldats van entrar, un dels quals erets tu.

Aquella coincidència li va ser reconfortant: no era l’única en aquella situació, no estava sola.





El sentiment d'enyorança va tornar. Portaven ja un temps atrapats en aquella dimensió, sense poder tornar a casa.

Arribar de l’institut cansada, la mare abraçant-la, el sopar al menjador tots junts… No sabia el que havia tingut. Ara ja no, se n’havia anat i mai més tornaria. I el que li feia més ràbia, aquella impotència al recordar que no va ser lo suficientment agraïda, que no va saber apreciar la seva realitat, que havia canviat tant ràpidament.

El que l’Helena no podia saber era que en aquell altre món —el que havia deixat enrere sense saber-ho—, allà on la seva habitació havia estat plena d’estanteries llibres i pòsters, ara només hi quedava una taula buida i muntanyes de papers.

La casa que trobava a faltar ja no li pertanyia.

Ningú hi havia crescut.

Ningú hi havia rigut.



Els seus records eren l’única prova d’alguna cosa que, ja no existia ni havia existit mai.