Ring, ring, ring! Ring, ring, ring!

El coi d’alarma un altre cop… La va parar i va mirar l’hora: 7.17 h. Massa d’hora. Es va tornar a tapar amb els llençols i va aclucar els ulls fins a endinsar-se en un somni profund.



Una bafarada d’aire fresc li va acariciar la cara, i va percebre una barreja d’olors que li omplien el nas; peix fresc, espècies, pa acabat de fer. Era en un carrer d’una ciutat desconeguda. Era molt estret però atapeït de gent, intercanviant menjar, venent tota mena de mercaderies, transportant animals…

De sobte, un grup de soldats, que cridaven paraules inintel·ligibles, van aparèixer amb pas ferm, amb escuts i cascs ben rars. Va topar amb un d’ells i durant una mil·lèsima de segon li va poder veure el rostre.



S’anava fent pas entre la multitud i tothom la saludava. Li va estranyar. Per què ho feien? Portaven unes vestimentes molt estranyes; teles de colors penjants i faldilles llargues fins als peus. Va acabar arribant a una casa immensa, colossal; tota envoltada de jardins i amb columnes ben llargues. Va anar directe a la porta i quan va entrar…



Ring! Ring! Ring!

Un altre cop…

— Helena! Baixa va, que faràs tard.



— Ja viiiinc!

Un dia més, condemnada a viure aquella rutina monòtona i inacabable.



El dia va anar transcorrent com qualsevol altre. Tenia records momentanis de manera que sempre acabava tornant a pensar en el somni.



Era incapaç de treure’s del cap aquelles visions; el carrer atapeït, les vestimentes de la gent, aquell soldat…



Al vespre, va arribar a casa. Havia sigut un dia llarg i fatigós, l’únic que volia era sopar i posar-se al llit. Com sempre, es va adormir a l’instant.



Aquesta vegada es trobava en un gran dormitori. Estava estirada al llit mirant les musaranyes, distreta. De sobte, algú va trucar a la porta neguitosament. Una, dues i tres vegades, però no es va aixecar.



Llavors, la porta es va obrir d’una revolada i un home va entrar. Era alt i imponent, amb una expressió desconfiada. La seva mirada, cruel i perversa, la va intimidar. Inclús espantar. Anava vestit de manera elegant, diferent en comparació amb el que havia vist anteriorment; portava una capa llarga i una corona al capdamunt.

Semblava malhumorat, un pressentiment la va advertir que alguna cosa no anava bé.



Va notar com els ossos del seu cos, un per un, es tensaven i un calfred li va recórrer la columna vertebral, esgarrifada.



L’home va anar directe a ella. La va agafar forçosament i la va empènyer. Ella resistint-se el va intentar apartar, però va acabar cedint per la manca de força. Li cridava paraules malsonants, paraules dites amb deixadesa i ràbia. El seu tacte li posava els pèls de punta i el seu alè la glaçava.



De cop i volta, algú va obrir la porta i li va dir quelcom urgent. Per la seva sort, l’home va marxar molest. Durant un instant, va veure d’esquena qui l’havia avisat i segons l’aspecte que feia va deduir que era un soldat. Alguna cosa d’ell li va cridar l’atenció, no sabria dir què.





Riing!

Li tocava classe d’història. Va recollir el carpesà, l’estoig i la maleta i es va encaminar pel passadís cap a l’aula. Perduda en els seus pensaments, no se’n va adonar que algú es dirigia cap a ella i sense voler van xocar. El noi es va girar, i per un moment ella en va poder veure el rostre.



Li va despertar curiositat… No sabia per què però li sonava, podia ser que l’hagués vist abans?

Va estar tota la classe d’història rumiant i rumiant per què li havia estranyat tant aquella coincidència. Així i tot era incapaç d’arribar a una conclusió.



— I gràcies a l’escut, sempre podien combatre —va concloure la professora—.



Espera… és clar, l’escut. Al somni hi havien soldats, soldats que portaven escuts. Aquell soldat amb qui va topar… li recordava al noi del passadís.





— Helena, ja ets aquí?

— Sí, mama!

Tan bon punt va tancar la porta de l’habitació, el cansament acumulat la va envair.



Estirada al llit, va veure en un prestatge un llibre que feia molt temps que no llegia. De fet, havia sigut el seu llibre preferit durant molt de temps, però clar, amb el pas del temps les preferències canvien, no?

Tot i així li venia de gust començar-lo, i així ho va fer.



5 minuts, 10 minuts, 15 minuts… Va arribar a un punt en què l’abatiment la va vèncer i va submergir-se en un son profund.



Li feia mal de cap, com si algú li hagués estat amartellant el cap durant tota la nit.



Per no parlar del malestar corporal, el mal als ossos i les punxades repetitives.



Va percebre una olor, no eren els seus llençols nets de feia dos dies… era una fortor a fum, a llenya cremada. Mig adormida, va entreveure unes cortines de seda. Cortines de seda? Desconcertada, va palpar el seu voltant i se’n va adonar que es trobava en un llit, un llit immens.



Va ser el detonant definitiu que la va fer despertar d’una vegada. Es va incorporar d’un salt i sense pensar-ho dues vegades, va apartar la cortina.

Les parets de l’habitació eren plenes de dibuixos, li recordaven a frescos; elaborats i antics. Deesses, Déus… inclús el sostre estava cobert de mosaics.

Intentant trobar una explicació a tot allò, va ataüllar alguna cosa a la llunyania. Semblava un finestral. Desorientada va decidir acostar-s’hi a poc a poc.



Va alçar la mirada. Una ciutat ignota emergia davant seu.