CAPÍTOL II

La incertesa i el neguit la corroïen lentament. Intentava recordar com havia arribat allà, però li era impossible. Per molt que hi cavil·lés no hi trobava una explicació concebible. S’havia esborrat completament del seu cap.



De sobte, un soroll va trencar el silenci.



La porta es va obrir de bat a bat.



Primer van entrar dos soldats, després un home va avançar a pas ferm. El va reconèixer a l’instant. Va sentir com la por li recorria tot el cos, la mateixa sensació de l’última vegada; el calfred, la tensió i el pitjor de tot, l’esgarrifança. La va agafar pel braç i la va empènyer bruscament. Es van trobar cara a cara. Ell, va escridassar-la violentament; els seus dits aspres se li clavaven com punyals als braços, empenyent-la sense parar fins que la va llençar al llit. L’Helena corria un perill imminent. Es va esmunyir com va poder, i va arrencar a córrer com mai ho havia fet a la vida.



Sentia de fons els crits de l’home esverat, fora de si mateix, i les passes precipitades dels soldats darrere seu. La respiració accelerada, cada cop més ràpida. Una punxada aguda a les temples, les palpitacions cada cop més intenses i alterades i un mal de cap inaguantable.



Va tombar a la dreta i va baixar les escales, només volia fugir. Just quan pensava que per fi era lliure, uns soldats van aparèixer i la van agafar desprevinguda. No es podia moure: tenia les mans immobilitzades i les cames li fallaven. Arrossegant-la, se la van emportar a dins de la immensa casa.



Van baixar una planta, dues plantes… mentrestant continuava resistint-s’hi, desesperada, però com més ho intentava més s’adonava que era inútil. Finalment van arribar a un soterrani.



Era un lloc lúgubre i tètric. Es respirava un ambient humit i carregat de penúries. L’opacitat era absoluta: ni una sola escletxa de llum emergia de les parets. De fons, el ressò del degoteig de l’aigua; lent però constant. La van llençar al calabós sense miraments. I de sobte, les veus semblaven esmorteïdes i el mal de cap començava a esvanir-se. Les parpelles li van caure, cansades d’aquell dia tan feixuc, i un sentiment de calma profunda la va envair.



— Ei, ei, desperta't!



— Qu… Què??? — va balbucejar l’Helena mig endormiscada.



— Aixeca’t, marxem d’aquí — va contestar-li una veu accelerada, però també familiar.



Una mà es va aferrar al seu braç i la va empènyer amb força. Ella, es va deixar portar per l’impuls, mentre fugien d’aquell horrible soterrani. Va alçar la mirada ja acostumada a aquella foscor. Només va distingir una silueta alta i immòbil. El metall va brillar un instant: alguna cosa rodona, pesada. Un escut. Un casc.



De sobte, unes passes van començar a ressonar a pocs metres, amagats rere una columna van veure un grup de soldats que passava davant seu. Potser ja sabien que ella ja no hi era. La por els impulsava a seguir, fins que van poder arribar al pis de dalt. Llavors, van per fi notar com l’aire fresc de l’exterior els acaronava el rostre, aliviats. Havien sortit. Sans i estalvis. De moment.



Les seves mirades es van creuar, i va tenir una sensació estranya, desconeguda, incomprensible. Notava una escalfor a les galtes i com un pessigolleig suau al clatell s’apoderava d’ella. L’Helena va mantenir-li la mirada uns quants segons —ràpids com mil·lèsimes—. Sense saber molt bé què dir.



— Bé… no et podia deixar pas allà— va dir ell, amb una expressió incòmoda mentre es treia el casc—. Si no t’hagués tret, ves a saber que t’haurien pogut arribar a fer.



No va respondre. El que li arribava era un murmuri llunyà. No podia deixar de mirar-lo mentre intentava comprendre aquella emoció tan desconcertant, sentia que aquell impuls que els havia empès cap a fora venia de molt més lluny.