Dia 152:
Estic de camí a Sovietzkaia Gàvan.
He passat ja per Varsòvia i Minsk, ciutats emblemàtiques molt maques, totes dues.
El que més m'ha sobtat és la quantitat immensa d'edificis d'estil soviètic que he trobat. La part curiosa és que tots estan als afores. També he passat per davant d’un centre històric i una infinitat de pisos del mateix estil.
Per curiositat, he entrat en un i he vist una cosa molt interessant a dins, un boli. Aquest estava perfectament col·locat al marge de la finestra. Després de fixar-m’hi, m'he adonat que la casa, tenint en compte el temps que havia estat buida, estava ben cuidada. Comparada amb les altres, que tenen una capa gruixuda de pols, aquesta sembla quasi nova.
Poc després he vist un calendari molt ben ordenat penjat a la paret de la casa.
Entre altres coses, una de les marques que més m'havia sobtat era una que deia: "dia D".
No hi he donat importància.
Després de recollir el mapa i el bolígraf de la finestra, he posat rumb a la capital russa, Moscou.
En Dani, després d'agafar la Vin i pujar a la furgoneta, va mirar-se un altre cop el calendari i va veure un petit relleu a la part del darrere. En girar-lo, va veure una espècie de silueta de l’Europa de l’Est i, en un punt enmig del no-res, una creu vermella. En Dani va pensar quin seria l'objectiu del propietari del calendari, que ara era un mapa. Mentre es dirigia a Moscou, anava plantejant les possibilitats del que podia significar.
Mentre seguia el seu camí, va veure una central elèctrica.
En aquell moment no ho va saber veure, però es tractava d'una central nuclear que feia frontera amb Bielorússia. Aquesta estava apagada, ja que no es veia vapor sortint de les xemeneies.
En veure-la, en Dani es va acostar i va recordar-se d’un detall que no havia previst.
Ja feia més de tres mesos que estava sol (o no) i ell no havia vist ni sentit cap central fora de control o explotant. Potser va malinterpretar el llibre o potser el llibre era massa antic, però, en resum, la teoria de les centrals explotant no havia estat mai certa.
En aquell moment, la Vin, que també havia sortit de la furgoneta a mirar la imponent central nuclear apagada, es veia quasi màgica amb la llum de la tarda al darrere, creant una imatge espectacular a contrallum.
En aquell moment de serenor, la Vin es va posar a grunyir. Ella havia vist un ós que en Dani no havia sabut detectar, però quan la va sentir grunyir, es va girar per veure el causant, l’ós.
Un animal gran i corpulent que, a les pel·lícules fins i tot sembla més petit.
En Dani, quasi com per art de màgia, es va estirar instintivament a terra i la Vin, sense saber què feia, el va imitar. L'ós es va anar apropant fins que el van tenir just a sobre. Aquest tenia un pelatge marró fosc molt bonic i, encara que feia una mica de pudor, no era pas en què es va fixar, sinó en les seves urpes, que eren tan llargues com un dels dits d’en Dani.
Al final, l'ós els va ensumar una mica i després de donar un parell de voltes a la parella se'n va anar.
L'ensurt va deixar en Dani descol·locat. La Vin de l'ensurt ni es va moure del lloc fins tres minuts després, quan el Dani va engegar altre cop la furgoneta i ella va veure que la deixava tirada.
Ja a l'autopista van parar en una benzinera i van omplir el dipòsit. Mentrestant, descansaven una mica perquè ja se'ls havia fet tard, després d’omplir el dipòsit, se’n van anar a dormir.
L'endemà van arribar a Moscou, una capital plena d'esplendor soviètic. Van passar per davant del Kremlin, una de les figures de poder rus soviètic més importants de la història.
Visitada la capital, el Dani i la Vin havien de triar entre anar a Sovietzkaia Gàvan, o passar per Talinka, on se suposava que estava el propietari del calendari.
Com en Dani no es decidia, va creure que el més oportú seria que decidís la Vin, ja que ella també viatjava amb ell.
La va posar entre el calendari i el seu mapa, perquè triés ella. La Vin va mirar encuriosida el mapa, però es va decantar pel calendari així que van posar rumb cap a Talinka.
De camí es van aturar a prop d’un riu gelat per a descansar.
L'endemà van seguir fins que es van trobar a la carretera d'entrada d'aquest poblet perdut enmig del no-res. Quan van girar la cantonada del carrer principal van veure un cotxe estrellat a la porta d'un edifici. No semblava que hi hagués ningú a dins ni ningú ferit, però això ja va donar un mal presagi al Dani.
Van anar cridant per tot el poble mentre amb la furgoneta feien sonar el clàxon. Aquell poblet semblava tan buit com els altres, un poble fantasma.
Dues hores més tard ja havien passat per tot el poble, però sense èxit. No hi havia ni una ànima.
Quan ja estaven per rendir-se va veure, a la llunyania, una columna de fum molt gran, que si no recordava malament, no estava allà. En veure-la va anar corrents fins a la casa d'on sortia fum, i en arribar-hi va trucar a la porta.
La persona que li va obrir era una noia d'uns setze anys i d'uns cent seixanta-nou centímetres d'alçada, i com el Dani, era de pell clara i ulls blaus. Tenia els cabells rossos rinxolats i portava una samarreta de màniga llarga juntament amb uns pantalons texans de color negre amb un cinturó. Aquest últim tenia una sivella en forma de falç i martell pintats de vermell.
Es van quedar uns segons analitzant-se fins que la noia el va abraçar.
El va abraçar tan fort que va pensar que s'ofegaria.
En Dani va suposar que a ella li havien passat alguna cosa similar a ell i la va abraçar també, ja que era l’únic humà que havia vist en mesos i no recordava com se sentia una abraçada.
Es van estar així durant tres minuts ben llargs.
En acabar la noia va veure la Vin i es va tirar cap enrere mentre que en Dani li feia un gest per venir. Va fer passes desconfiades endavant fins que va tenir els seus bigotis blancs a punt de tocar la mà de la noia. La Vin li va ensumar la mà i es va refregar en ella tot seguit.
La noia els va invitar a passar i van començar a xerrar sobre les penúries de l’un i de l’altre.
Resulta que la noia era de Camprodon, un poble de Girona i que s’havia anat a fer un any sabàtic quan tothom se'n va anar, i es va quedar allà sola fins ara. També li va explicar que el cotxe estrellat a la porta va ser un dels intents fallits d’aprendre a anar amb cotxe. Ell li va explicar la seva història com havia acabat sol i com havia conegut la Vin.
També li va preguntar el seu nom i sobre la sivella. Ella va respondre que es deia Nagore, un nom basc que li havien posat els seus pares per un llibre de mitologia del nord de la península. Sobre la sivella la Nagore va dir que havia tingut temps més que de sobres per informar-se del tema i que pensava que el comunisme era molt maco en teoria, però que el problema era que la gent es corrompia pels diners i que per això no funcionaria mai excepte en comunitats petites.
Amb això dit va explicar que ella havia vingut a Talinka abans que el calendari fos escrit així que no havia estat ella qui l’havia escrit.
En Dani va treure el calendari de la motxilla i va veure que el “dia D” estava marcat per dos mesos enrere. En veure-ho va recordar-se que feia un temps va veure un forat a una de les baranes de l’autopista. Li va entrar una onada de tristesa perquè això podia dir que hi va haver algú altre, i aquest estava probablement mort.
La Vin va posar-se a la seva falda quan va veure que en Dani es posava trist, com si fos un d’aquells gossos que saben quan la seva persona està trista.
En Dani la va acariciar.
Com ja era a la tarda, en Dani li va ensenyar la furgoneta camperitzada que havia deixat aparcada al centre de la ciutat. La Nagore va quedar impressionada amb aquella furgoneta sobretot per la il·luminació tan acollidora que hi havia instal·lada a dins.
Per la seva part, la Nagore li va ensenyar la casa de dalt de la muntanyeta que havia reformat i que havia deixat al seu gust.
A la casa hi havia una cuina d’estil rústic, un menjador molt ampli amb un finestral que emmarcava el poble, un bany, un rebost ple de menjar, i dos dormitoris, un dels quals havia estat reformat. Es podia notar, ja que una de les habitacions encara feia olor de pintura.
En Dani li va preguntar a la Nagore què volia fer, i ella li va respondre que anar a dormir perquè estava cansada.
En Dani va proposar que anessin a veure les estrelles, i la Nagore hi va estar d’acord.
Allà a dalt van veure tot el cel quasi lliure de contaminació lumínica a excepció de la llum que venia de la casa de la Nagore.
Van pujar a l’àtic d’un dels pisos del poble i ho van veure, una manta d’estrelles tan bonica, quasi mística. Com tots dos es van quedar abstrets per aquell cel d’estrelles van decidir dormir allà a dalt amb un parell de sacs de dormir que hi havia a la botiga del poble.
Allà a dalt, les coses semblaven irreals i tot el que havien viscut semblava esfumar-se en un record llunyà per deixar pas a la bellesa de la natura i el cel.
L’endemà al matí es van despertar amb l’olor de cremat al nas i en posar-se dempeus ho van veure una fumera enorme sortint de casa de la Nagore. Es devien haver deixat la foguera engegada o el gas obert i amb qualsevol espurna havia saltat tot pels aires i ara estava en flames.
En Dani va veure l’expressió de desesperació a la cara de la Nagore mentre anaven corrents cap allà, quan van arribar van intentar apagar-ho com van poder, però ja era massa tard.
Al cap i a la fi, no van poder fer res més que esperar que s’apagués sol.
Es van asseure a una distància segura i la Nagore va haver de veure com la feina dels últims quatre mesos se n'anava en orris.
Després de lamentar-se una bona estona va arribar el migdia, i tots dos tenien gana, així que van preparar menjar.
Amb la panxa plena van començar a pensar on podria dormir la Nagore, la solució va ser posar una llitera al lloc on hi havia el llit del Dani de dins la caravana.
Amb això fet es van ficar al llit perquè ja eren les dotze de la nit i se'ls havia fet tard. Després de tot el que havia passat avui, tots dos van dormir ben plans.
L’endemà, després d’esmorzar, el Dani va explicar-li que el seu pla era arribar a les illes Diomedes, i com que ella ja no tenia casa ni res a fer va decidir acompanyar-lo.
El viatge va ser llarg d’uns tres o quatre dies més, però es va fer més de pressa amb companyia humana. A més a més, en Dani se sentia molt a gust amb la Nagore i li agradava passar temps amb ella. No sabia per què, però quan estava a prop seu se sentia calmat, com si el món ja estigués complet només perquè estava al seu costat.
En arribar a Sovietskaia Gàvan van agafar una petita barca que en dos dies i amb moltes dificultats, els va portar fins allà.
Un cop a l’illa no van trobar gaires coses a part de restes d’una base militar russa. En aquella illa hi havia de tot per sustentar a dues persones. Seria una feina dura, sí, però amb molta sort podrien construir una llar.
****
Dia 2143:
Ja sé que fa una pila d’anys que no escric aquest diari, però m’he animat, perquè tinc una cosa a explicar.
No creia que aquest viatge em portaria a descobrir-me a mi mateix, i encara menys a trobar l’amor.
No sé si ja ho he escrit o no, però es diu Nagore. És la noia més impressionant del planeta (literalment).
Ja portem uns quants anys junts i hem decidit fer el següent pas….
La Nagore i jo tindrem un fill. Crec que li direm Caín, encara que no ho tinc clar.
