Dia 130:

És una pena que ningú m’hagi vist esforçar-me durant tot aquest temps. Moltes de les coses que m'han passat han estat dignes de telenovel·la.

Des de l’última entrada en aquest diari he après moltes coses, entre les quals hi ha la de conduir un cotxe de manera correcta, aprendre a fer Tetris en el maleter, aprendre a tallar arbres sense quasi cansar-me i a conservar menjar de moltes maneres, la meva preferida és la dessecació. També he après a fer de “bob manetes”, com canviar motors de cotxe o arreglar filtracions d’aigua.

Igualment, m’han passat coses no tan bones com que em vaig torçar el turmell i vaig haver d’aprendre com arreglar-ho (repòs i no moure-ho gaire!).

He tornat a escriure al diari perquè recentment he llegit un llibre que parla sobre l’energia nuclear i les centrals i mentre que el llegia he vist una dada impactant. “Un reactor nuclear pot aguantar com a molt tres mesos sense supervisió abans que els sistemes de seguretat fallin”. El llibre és antic, però no em vull arriscar a morir per càncer (segons el llibre no és una mort gaire agradable).

Mirant el mapa he trobat diversos punts prou allunyats de tot per a no haver de preocupar-me d’aquest problema mai més. Entre els candidats es troben Santa Elena, Tristão da Cunha i les illes Diomedes. Hauria de pensar quina és la millor, però de moment va guanyant les illes Diomedes, ja que de camí puc anar posant cartells de la meva destinació en cas que algú els pugui llegir. Com a mínim així no moriré sense esperança.

Com ja era tard, en Dani se’n va anar a dormir.



L'endemà en Dani ho va decidir, se n'anava cap a Sibèria. Per fer aquest viatge tan llarg va pensar que el millor era una bona preparació i planificació. Per preparar els materials i les eines va anar a la seva botiga de confiança, el centre comercial atrotinat. Aquest havia sofert molts desperfectes després de tant de temps i en Dani ho va organitzar tot per fer-li la vida més fàcil, guardant tot el que necessitava a les botigues de l’entrada i així només havia de mantenir una part de la immensa estructura.



Va portar el cotxe fins allà i va començar a seleccionar tot el que pogués necessitar. A més, havia de preparar una furgoneta per al viatge, ja que seria llarg. Unes 177 hores segons el Google Maps, que sorprenentment continuava funcionant perquè en Dani, molt previsor, havia descarregat una quantitat demencial de mapes a l’ordinador de casa, per si de cas.



Va anar a un dels concessionaris de la platja per triar una furgoneta prou gran i potent per portar-ho tot i poder resistir les inclemències del temps, i, per sort, en va trobar una. En arrencar, el motor va trontollar una mica i va portar-la a un taller que hi havia per allà a prop per fer-li un manteniment. Després va començar a fer-li totes les modificacions necessàries per poder sobreviure còmodament.



Les modificacions no eren gens exagerades, però, per exemple, va aïllar el cotxe i va posar un llit a la part del darrere, i un parell de plaques solars que es connectaven a la bateria del cotxe. També va instal·lar una petita estufa de llenya per poder escalfar-se igual que havia fet a casa seva, a la part del darrere va instal·lar un portamaletes del qual va penjar un petit dipòsit d'aigua i el seu corresponent sistema de mànegues. A la furgoneta li va canviar el motor per un encara més potent, de dièsel, ja que aquests poden fer servir combustibles més comuns i també perquè acostumen a oferir més torç. També va treure el seient del copilot i va posar en el seu lloc un tanc de benzina extra i una nevera petita. Al cantó de l'estufa va instal·lar un petit armari per guardar la roba.



Després de tres dies d'àrdua feina es va donar per satisfet. Va anar a la benzinera a omplir el dipòsit i va anar a un altre cop a casa seva a omplir tots els armaris de roba i menjar.



Quan va acabar va anar amb el seu cotxe al riu que hi havia a prop, va fer una foguera a sota per potabilitzar-la. Mentre deixava que la foguera fes bullir l’aigua d’aquell petit contenidor, va anar caminant fins al taller per agafar unes cadenes per la neu i les va posar al maleter. Amb tota la feina feta ja era el dia 139, quatre mesos i mig d'ençà que es va quedar sol.



Per commemorar-ho es va afartar de gelat i alcohol mentre veia pel·lícules gravades.



L’endemà es va despertar al sofà i amb una ressaca que feia por. Després d’anar al riu a rentar-se va decidir que es prendria aquell dia per relaxar-se.



Després de tornar a casa va anar al carrer principal amb una bicicleta, i com el carrer feia una baixada pronunciada, era perfecte per tirar-se. La part més pesada era la de tornar a pujar, per això després de la segona baixada es va cansar i va buscar una moto per anar a la muntanya a divertir-se.



Quan va arribar a prop de la riera, es va adonar que la majoria dels camins estaven en pitjor estat del que recordava. Cada poc temps es trobava que no podia continuar i havia d’anar per un altre camí.



Després de berenar dalt del turó i fer una becaina ja començava a fer-se fosc. Va decidir que era hora de tornar cap a casa.



En arribar va veure que havia començat a ploure, primer a poc a poc i després de manera més intensa, va arribar un punt en el qual no es veia a més de cinc metres del balcó. Va pensar que si continuava plovent d’aquella manera no podria anar-se'n l'endemà així que va plantejar-se la idea de preparar el viatge i per on passaria exactament. En Dani tenia pensat passar per les set capitals més importants que li quedaven de camí com París, Brussel·les, Berlín… es donaria una volta pel centre i després continuaria amb el seu viatge. Això li portaria una hora per capital.



A més havia de comptar amb les parades per descansar i per dormir, omplir el dipòsit, menjar… cadascuna d’aquestes era una hora, excepte menjar que era hora i mitja i dormir que eren nou hores en total. En Dani contava que trigaria uns setze dies i mig. Com ja era tard, es va ficar al llit per estar descansat l’endemà.



L'endemà va preparar tota mena d’àpats, va conservar molt menjar i va organitzar-ho tot perquè hi cabés a la nevera petita del seient del conductor. En total va preparar uns trenta i va dessecar parts d’uns altres vint àpats. Com no hi cabia tot a la nevera va posar els que es menjaria primer a dins d’un calaix de la furgoneta i els altres a un remolc petit que havia trobat per allà. En això va gastar dos dies més.



En anar-se'n a dormir el dia 143 li va passar pel cap que era una pena que tot allò que estava passant no ho recordés mai ningú llevat que trobessin el diari, per això es va plantejar que seria divertit enterrar-lo quan arribés a Moscou. El podria enterrar al cantó de la tomba de Lenin, va pensar, però per això havia d’arribar a Moscou, però havia d’anar-se'n si volia enterrar-lo.



Així que dit i fet va decidir que demà seria el dia en què s’aniria d’allà cap a Sovietzkaia Gàvan, el poblet des d'on agafaria un vaixell per arribar a les illes Diomedes. L’endemà va sortir i va donar una última ullada al voltant i va pintar el primer de molts cartells amb l’esperança que si algú quedava viu el trobés allà on anava. Al Cartell es llegia: “Cap a Sovietzkaia Gàvan amb destinació a Diomedes Major”. Després de la C-60 va prendre la E-15 cap al nord i després l'AP-7.



Les primeres deu hores van ser bastant tranquil·les fins a París. Allà es va entretenir una bona estona magnificant-se per tot l'art al Museu del Louvre i sobretot per la Torre Eiffel, a la qual va pujar per veure París des de dalt.



Com ja eren les deu se'n va anar a dormir i com feia una mica de calor va estirar el llit a fora per veure les estrelles mentre dormia al cantó de la Torre Eiffel.



L’endemà al matí va trobar-se envoltat de guineus que l’oloraven per veure si estava viu, quan es va aixecar les guineus es van espantar i van fugir corrents, totes menys una, la qual va trigar uns segons a marxar.



Just després de recuperar-se de l'ensurt, en Dani va preparar-se l’esmorzar i després de mirar el mapa es va dirigir cap a Brussel·les.



En arribar a Brussel·les eren les sis de la tarda i després d'asseure's a totes les cadires dels diputats de la Unió Europea, va anar a veure el palau de Brussel·les, encantador a opinió seva. Després de berenar va posar rumb a Rotterdam.



Al cap de dues hores de cotxe i dues més de descans va arribar a una de les ciutats més emblemàtiques dels Països Baixos.



Com ja era tard, a les nou va sopar i va entrar a la furgoneta-caravana per dormir. Quan va tancar els ulls va notar que hi havia una espècie d'embalum que ocupava gran part del llit, en aixecar la manta es va trobar la guineu que s'havia quedat parada mirant-lo a París. Alhora que en Dani aixecava la manta es va despertar la guineu que portava tota aquesta estona dormint, en veure'l va sortir corrents en la foscor de la nit.



En aquell moment en Dani es va quedar en xoc. No s’havia adonat que un dels perills més grans no era, potser, morir de fam o de set, ara el perill més gran eren els animals salvatges. I no, no es referia a una guineu o un gat, sinó a coses més perilloses com llops o ossos, encara que no n’havia vist mai cap. Va pensar que els animals no trigarien a adonar-se que ja no hi havia persones que no els deixessin anar per on volguessin.



Va anar-se'n a dormir amb l’estómac remogut per la por.



El matí següent va decidir escriure al diari l'anècdota de la guineu.



Mentre estava recollint l’esmorzar va veure un animal de color vermell que s’apropava des del final del carrer, quan va arribar als peus del Dani es va adonar que era la mateixa guineu que havia sortit la nit anterior de la caravana.



Com preguntant si podia passar, va a seure als peus del Dani. Aquest una mica nerviós la va deixar passar. En entrar, la guineu va anar al llit i es va posar còmode, mentrestant, en Dani es va acostar a un cartell que hi havia a prop i va deixar un altre senyal, ell tenia l’esperança de trobar algú. Encara que a hores d'ara ja tenia interioritzat que era molt poc probable trobar un humà.



En Dani es va girar i dirigint-se cap a la furgoneta va recollir tot el que havia deixat per terra i va anar a veure la nova companya que havia fet. La guineu en notar que s’acostava es va amagar a sota els llençols, tot i això, en Dani s’hi va acostar i li va oferir les restes que quedaven al plat. En veure que l’animal no sortia, va deixar el menjar a terra i va tancar la furgoneta.



Poc després ja continuava el seu viatge.



Després d’unes cinc hores, va veure que la guineu havia sortit de sota la manta i s’havia cruspit el plat que li havia deixat, i com si fos un animal de companyia es va posar al seu cantó a mirar com conduïa. En Dani va fer-li el gest de què pugés a la seva falda, però la guineu es va quedar quieta sense entendre el gest i es va espantar, tornant ràpidament al llit.



En arribar a Berlín devien ser les onze, quasi dotze de la nit.



Tan bon punt va arribar a la porta de Brandenburg va apagar la furgoneta i va ficar-se al llit. Aquest gest va provocar una petita guerra amb la guineu, que era al llit. Aquesta després que el Dani l’hagués tret, va estar una estona molestant-lo fins que es va estirar a una pila de roba i es va quedar adormida.



L’endemà es va despertar més d’hora per rentar la roba, una de les poques coses que no havia previst, així que en esmorzar va anar a una botiga que hi havia a prop.



Va recollir una palangana i amb l’aigua que li quedava al tanc de pluja va rentar la roba bruta, a més a més, es va dutxar.



Va pensar en la guineu, ja que si s’havia de quedar amb ella havia de tenir un llit o com a mínim un lloc per descansar. Així que amb la furgoneta va anar donant voltes per Berlín fins a trobar una botiga d’animals. De camí va aprofitar per mirar els punts més importants de la capital. En trobar una botiga que tingués tot el que necessitava, va agafar tant menjar per animals com va trobar i va agafar un llit prou gran perquè hi càpigues la Vin.



Vin era el nom que li havia donat a la guineu, el mateix nom del protagonista d’un llibre que va llegir.



Potser després de tot no estava tan sol com es pensava; per primer cop en mesos va somriure de veritat.



No sabia què hi trobaria al nord, però no hi anava sol.