En veure el panorama, en Dani es va posar les piles.

La carlinga, molt probablement, ja devia ser tancada. Intentar entrar a la nau seria una bogeria i, en tres minuts, no tindria temps de pujar i baixar, per comprovar-ho.

Sense pensar-s'ho més, va córrer cap a l'estació de busos que portava a la gent des de la terminal de sortida fins al coet. Quan va arribar, va entrar a dins, va tancar la porta i es va quedar estirat a terra. Just quan la porta va tocar el terra, va escoltar com s’encenien els motors i, tot seguit, va sentir una ràfega d’aire calent que entrava per l'escletxa de la porta del pàrquing dels busos. Es va allunyar com va poder, perquè prop de la porta començava a fer molta calor.

En aquell moment va maleir tots els déus que li van passar pel cap. El primer de tots, el despertador. Si el despertador no s’hagués quedat sense piles, potser ell estaria de camí a Mart amb la resta de la humanitat. Però no, el despertador havia decidit que era una molt bona idea quedar-se sense bateria, i tenint en compte que les piles dels nassos no havien donat problemes en els vint anys de servei, el pobre Dani va passar una mitja hora maleint que si el rellotge, que si les piles, que si el llit, que si la son… En resum, una menjada de cap digne de veure.

Passada aquesta mitja hora, en Dani va recapacitar i va veure en la situació en què es trobava, era una de les poques persones a la Terra, si no, l'última. Quan aquesta idea li va passar pel cap, aquell estat mental es va esfondrar per complet per deixar pas a la preocupació. No pas una preocupació normal, com quan suspens el teu primer examen, o com quan no saps si t’has deixat el gas obert, no, aquesta era una preocupació existencial més profunda i que venia acompanyada d'una emoció més forta, la por.

De sobte, va adonar-se que tot el que havia fet fins aquell moment, o que totes les estupideses que hi havia comès fins ara, ja no importaven a ningú més que a ell. Ell era l’únic capaç de comprendre-les.

Va passar en aquella espècie de trànsit aproximadament una altra hora i mitja, en la qual hi va haver temps més que suficient perquè l’estança es tornés a refredar a temperatura ambient, d’uns 11 graus centígrads.

Amb les presses de la sortida, en Dani només havia agafat un vestit de la nau. Una granota de color taronja que podia mantenir-lo a una temperatura estable d’uns 20 graus. Però, tot i això, en Dani començava a agafar fred, ja que la vestimenta estava pensada per a la nau, no per l’hivern. En aquell moment va sortir d’aquell estat de reflexió, i va decidir que no es podia quedar gaire més estona allà, sinó, agafaria fred. Va decidir que era millor entrar en calor abans de pensar en un pla de veritat; no era bona idea posar-se malalt sense ningú que el pogués curar. Dit això, va anar als busos i en va engegar un. Després d’escalfar el motor i engegar la calefacció al màxim, va començar a entrar en calor i va començar a pensar que faria per sobreviure.

Quedar-se al garatge de busos no era una opció. Així que va decidir que anar a casa seva era un bon pla, no? Dit i fet, però, encara feia fred, i els primers rajos s'entreveien al pàrquing d’autobusos de la plataforma de llançament. El Dani s’esperaria que sortís el sol per complet, i comencés a pujar la temperatura per a sortir. Mentre esperava, va donar una ullada a l’autobús i es va adonar que aquell devia ser un dels últims autocars en arribar, ja que la majoria de les coses estaven als portaequipatges de sobre dels seients. Va rebuscar entre les pertinences dels antics propietaris de les maletes, i hi va trobar diferents objectes personals. Uns d’ells van ser un pot de perfum i un clip de cabells fet de vidre amb tonalitats d’ambre i amb detalls de ferro molt bonics. També hi havia diversos tipus de miralls, encara que el que més li va sobtar va ser un amb el vidre trencat i diferents taques de fang. Encara que no era molt cridaner estèticament, li va recordar a una pel·lícula molt antiga que va veure quan era petit amb els seus pares.

Va trobar diverses samarretes i un parell de dessuadores acompanyades d'uns quants pantalons. Es va canviar la granota i es va posar les peces de roba que s'havia trobat i va triar una maleta prou gran per posar totes les coses que havia anat trobant, entre les quals es trobaven una muda sencera i unes galetes. Es disposava a anar-se'n quan de reüll va veure un quadern de pell i un bolígraf BIC dels antics. No perdia res per donar-hi una ullada i, no se’n va penedir. Semblava una llibreta blanca, excepte per la primera pàgina, que tenia un títol que es veia que s’havia fet amb molta cura, “Un demà millor”. El Dani va pensar que era d’algú que, com la resta, tenia pensat anar a Mart per aconseguir noves oportunitats de feina o de vida.

En els últims anys la Terra s’havia deteriorat molt. No en l'àmbit mediambiental, això anava sorprenentment bé, sinó més en l’àmbit politicoeconòmic, que havia deixat de banda la Terra per centrar-se en Mart i els seus recursos encara verges. La gent havia anat migrant cap a Mart, i a poc a poc, la població de la Terra havia anat disminuint fins que els governs van decidir que la Terra donava més gastos que beneficis i van obligar a tothom que quedés d’anar-se'n. Va haver-hi revoltes, sí, però al final es van rendir a l'evidència que si es quedaven moririen de falta de recursos i suport, pel fet que els seus estils de vida eren massa luxosos per autosostenir-se. Els tres coets encarregats de portar als últims humans a Mart havia sortit feia cosa de dues hores i el desgraciat d’en Dani s’havia quedat adormit. Potser no era l'únic que s’havia quedat adormit, oi? Tot i que la cosa no tenia bona pinta que diguem, després de donar una bona ullada al diari i assegurar-se que no hi havia res escrit, va decidir escriure el seu propi diari per a deixar constància de la seva experiència. A la segona pàgina hi va posar un nou títol:

Dia 1

Avui m’he despertat tard i per desgràcia no ha estat el millor dia per fer-ho. Avui era el dia que em mudava a Mart, i on després d’any i mig veuria a la resta de la família, que va marxar abans que jo. Perquè, volien preparar la casa, perquè volien veure com me les arreglava jo sol, que si sabia viure sol… Tot un merder que ells s'havien inventat, vaja, per desfer-se de mi una temporada.

Al principi del matí m’ha fet molta pena la família, però a mesura que ha passat el temps he anat pensant que si de veritat es preocupessin per mi ja enviaran un coet o algú que m'ajudi. Malgrat que els coets siguin ràpids, poden trigar perfectament uns tres o quatre mesos, així que… tinc per estona aquí, sol.



Després d’aquesta petita reflexió, al Sol ja hi havia sortit del tot i inundava de llum un planeta que, per primer cop en milers de milions d’anys, hi havia un únic humà trepitjant-lo.

El Dani volia pensar que no era l’únic, però tot apuntava al fet que molt probablement ho era, perquè si hi hagués algú més, els responsables s'haurien adonat que faltava gent perquè no eren gaires els que quedaven. Amb una mica de sort ja haurien vist que faltava un i, amb sort, d’aquí a uns quants dies enviarien un transbordador a buscar-lo des de l'òrbita baixa terrestre.

Amb el pensament renovat, va sortir de l’autobús amb la roba “nova” posada. Tot i que encara feia fred, la temperatura havia pujat uns quants graus fins a rondar els 19 graus, una millora notable.

Després d’arribar al cotxe i col·locar-ho tot al maleter, va fer via cap a l’autopista. En arribar a casa va veure que havia trigat una hora, encara que, ara, els radars de tràfic ja no suposaven cap mena de limitació, per tant, podria anar tan de pressa com ell volgués. Però igualment havia d’anar amb cura, ja que si xocava o es feia mal no s’ho podria tractar. A més a més, com més ràpid anava amb cotxe, més benzina consumia.

Mentre que pensava tot això, el Dani ja havia portat totes les coses des del cotxe fins a casa seva. Un cinquè pis col·locat a la part alta de la ciutat, un lloc estratègic ara que ho pensava. Per pujar va fer servir l’ascensor, cosa que indicava que encara hi havia electricitat i, per tant, no havia de preocupar-se d'això fins que el vinguessin a buscar. Amb les escasses coses que havia portat en Dani de l’autobús, va pensar que seria una bona idea anar a agafar menjar del centre comercial que hi havia a prop. Dit i fet, va agafar el cotxe i va anar cap allà. Com era allà a prop, no va trigar més de 15 minuts d’anar i 15 més de tornar. En total va gastar una hora per fer això, ja que va revisar tot el supermercat, va tornar a casa i va fer-se el dinar.

Mentre cuinava, va mirar si per casualitat hi havia alguna notícia d’algú. Per a sorpresa de ningú, no va trobar res.

Després de dinar va posar-se davant de l’ordinador i es va posar a jugar a videojocs una estona fins que es va cansar i va anar-se'n a fer la migdiada. Quan es va despertar ja era el capvespre i el cel tenia un color vermellós preciós, per haver estat un dia penós, quant a meteorologia, havia fet un dia molt bonic amb un sol radiant que no semblava tenir intenció d’apagar-se mai. El Dani va fer-se el sopar i, després de veure alguna pel·lícula que tenia guardada a l'ordinador, va anar-se'n a dormir.

Els pròxims dos dies no va fer gaire cos més que esperar que la càpsula arribés i buscar senyals de vida que no fossin rates i cuques.

Després de la segona setmana se'n va anar la llum i en Dani, per desgràcia, ja tenia coll avall que no vindrien a buscar-lo. Va agafar el diari de pell i va començar posant el títol:

Dia 15

Dues setmanes, això és el que porto atrapat aquí en aquest moment. Ja sé que ningú llegirà això, però com a mínim em relaxo. Ahir a la nit, quan estava sopant, es va apagar la llum i me'n vaig anar a dormir a les fosques. Suposo que les pluges d’aquests últims dies han trencat algun cable que subministrava energia a casa, i com que no hi havia ningú més que jo per arreglar-ho, ja no hi ha llum. Suposo que hauré de solucionar el problema perquè ningú no vindrà a buscar-me. La cosa bona és que la gent va deixar les coses tal com estaven, perquè era més difícil transportar-les a Mart que no pas fer-les de zero al planeta roig. Ara em desfogaré una estona i si després tinc ganes em plantejo solucionar el problema de la llum.



El setzè dia va començar com els de la setmana passada, trist i fosc.

Ja feia tres o quatre dies seguits que plovia amb força, a més de diversos aiguats que havien deteriorat fortament les infraestructures. Per sort, el centre comercial encara estava en bon estat.

El Dani va agafar una llanterna i es va posar en marxa amb el cotxe cap al centre comercial. D’anada, la pluja va parar i va sortir el sol, quasi com si es tractés d’un senyal diví. En arribar al centre comercial va encendre la llanterna i, del que recordava del primer dia, es va dirigir cap a la secció de jardineria i va agafar tants aerogeneradors i plaques solars portàtils com va poder posar al cotxe, uns 30 en total. Després de muntar-los a casa i instal·lar-los, ja eren les set o vuit de la tarda i feia estona que s’havia fet fosc.

Va encendre el llum per a provar si la instal·lació funcionava. Per sort funcionava esplèndidament.

Quan va anar a sopar va veure que no li quedava res a la nevera, i com que estava molt cansat se'n va anar a dormir pensant que ja aniria a buscar menjar demà.