— T’agradaria estar al meu costat durant la cerimònia de demà? — La Vigilant em pregunta durant el nostre te rutinari, i quasi escopisc la beguda.

— D…Demà? Durant el Dia de la Llum? — pregunte, atònita. Mai hauria esperat arribar tan alt al costat de Nina Winchester.

La Vigilant assentix amb un somriure i comença a parlar sobre els preparatius de l’esdeveniment i de la increïble imatge que donarà tindre una semiperfecta al seu costat demà.

— Has fet grans coses per Divina Lux al meu costat, Millie, t’ho mereixes. A més, Iris estarà encantada que assistisques. — Em fa l’ullet, i jo em ruboritze sense remei.

El Dia de la Llum celebra l’arribada dels Perfectes a la Terra, el seu domini sobre els humans. Eixe dia la ciutat s’ompli de llums de colors i festivitats, i immediatament pense a comprar-li alguna cosa a Iris.

— Com sempre, serà un honor, senyoreta Vigilant. — Li somric de tornada, de manera còmplice.

Després d’això m’alce i isc cap al districte de botigues per a buscar alguna cosa per a Iris. Tal vegada un penjoll, o una polsera…

De sobte, xoque contra un cos tan càlid com el meu, i em veig envoltada de gent enmig del carrer. Milers de semiperfectes i humans passegen pel districte principal de Divina Lux, pancartes i megàfons en mà:

— Llibertat per als humans!
— Volem la nostra cultura i els nostres drets!
— Mort a la Vigilant!

Se’m regira l’estómac quan els agents de la pau intervenen per a tractar de calmar les masses sense massa èxit.

Però és quan veig el meu oncle Jordan encapçalant la revolta que sí que em veig capaç de vomitar el desdejuni, especialment quan el colpegen i l’emmanillen.

Els seus ulls castanys troben els meus en la multitud, el llaç que ens uneix prou profund com per actuar com un imant.

Veig la seua cara contorsionar-se de dolor quan em veu en el meu disfressa de Perfecta, amb bosses de compres i roba fina. I aleshores crida el meu nom:

— Cassandra! Cassandra, ajuda’ns, per favor! Ajuda la teua gent!

Però jo aparte la mirada i continue el meu camí, sense donar-me per al·ludida.

Se m’omplin els ulls de llàgrimes, però fa ja molt de temps que la missió dels rebels ha deixat de ser la meua prioritat, ni de lluny.

Cassandra va ser enterrada fa molt de temps.


---

L’endemà, truque a la porta d’Iris amb un somriure a la cara. Porte el meu millor vestit, i la tela porpra de la camisa fa ressaltar el meu cabell platí.

Amague darrere de mi una caixeta i un ram de flor de cirerer, i quan Iris obri, fa xicotets bots d’alegria.

— Ets la millor, Mills. — Em fa un bes que em deixa roja, i li pose al voltant del coll la joia, un petit compte de cristall que lluïx amb una llum quasi fluorescent.

L’agafe del braç i ens dirigim juntes a l’edifici on se celebrarà la cerimònia. Són uns jardins preciosos, amb pantalles que permeten que tota Divina Lux (i fins i tot Zenith-9) puga escoltar el discurs de la Vigilant.

Tanmateix, a mitjan camí, Iris perd peu i es desploma als meus braços, perdent el coneixement. La mire alarmada i cride un membre del servei.

— Ajuda! Porteu-la a una cambra perquè descanse i es recupere. — Acaricie el seu cabell amb cura.

— Umm… Avise la Vigilant?

— No, vaig a reunir-me amb ella ara mateix, ja li ho comentaré jo. — La meua resposta és ferma, i l’assistent no posa cap problema.


---

Quan arribe on està Nina (ara la tracte de tu), ja es troba al jardí, contemplant la ciutat.

— Millie, ja estàs ací. — Em somriu mentre m’abraça, i després es frega lleugerament les temples. — On està Iris?

— No ho sé, m’ha dit que encara li faltaven un parell de minuts per arribar. — M’alce de muscles. — Però bé, mentre esperem, tinc alguna cosa per a tu.

La Vigilant em mira intrigada, i trac d’una segona caixeta un penjoll semblant al d’Iris, amb la pedra més gran i brillant.

— Moltíssimes gràcies, Millie, és tot un detall.

L’ajude a cordar-lo al seu coll pàl·lid, i conversem fins que la cerimònia comença finalment.

Els passos de Nina vacil·len lleugerament mentre s’acosta al micròfon, les pantalles projectant la seua imatge per tota Divina Lux.

— Benvinguts tots i totes a la cerimònia del Dia de la Llum, una gran tradició que…

— Que acaba hui.

A penes reconec la meua veu mentre recolze la punta de la meua daga al seu coll.

Nina Winchester intenta defensar-se, però els fongs radioactius de la gemma del seu collar l’han deixada dèbil, igual que a Iris, i els que taquen la meua pell sota la camisa han anul·lat el seu do de visió.

No m’ha vist. No ho ha intuït. No ha guanyat.

Jo ho he fet.

No els rebels, no les manifestacions inútils. Jo.

Ningú ve a socórrer la Vigilant; ja m’he encarregat d’això abans de posar en marxa el meu pla.

I quan li seccione la gola i el seu cos es desfà en cendres als meus peus, el món queda en silenci.

Em lleve la perruca i les lents de contacte, i revele tots els meus trets humans.

— Mamà? — La veu d’una Iris feble m’arriba des de darrere, i quan em gire sé que veu una desconeguda. — Millie?

— El meu nom és Cassandra, Iris. Millie no existix, mai ha existit.

La Perfecta esclata en plors, i el seu cos és el següent a desvanir-se als meus peus.

Finalment, em gire cap a la multitud espantada i commocionada. I la meua veu és més freda que la mort.

— Benvinguts a l’era dels humans.