— ¡Cass ha tornat! ¡Cass és a casa!

L’olor d’ òxid i humitat em rep com un vell amic, i veus d’alegria omplen les antigues catacumbes, il·luminades per bolets lluminosos. Aviat, una multitud de xiquets topa contra mi i em tira a terra.



Riu mentre les seues veus petites fan eco en les cavitats. Tots pregunten. Tots volen saber què hi ha més enllà de Zenith-9.



— Què has vist?

— De veritat tenen tres ulls?

— Has vist més humans?



Conteste amb paciència cada pregunta, i quan la curiositat inicial es dissipa i els xiquets se’n van a jugar, arriben els adults.



I en els seus ulls, brilla l’esperança.



— Cassandra… estàs viva. — El meu oncle és el primer a parlar. Li tremola la veu, i no espera ni un segon abans d’envoltar-me amb els seus braços. — Ho has aconseguit, Centella

Em resulta estrany sentir el meu nom real, desfer-me de la il·lusió de Millie i tornar a enfundar-me en el meu vertader jo.



Cassandra Veyras. Rebel. Humana.



Ara, la secretària de la Vigilant.



Però el vaig abraçar amb força igualment, somrient quan utilitza el sobrenom que em va posar de xiqueta.



— Has de contar-nos-ho tot, Cass. — Em pressiona el meu oncle, i la resta de rebels adults assenteixen, ansiosos per saber-ho.



Jordan Veyras ha sigut el més semblant a la figura d’un pare que he tingut mai. M’he criat sota la seua tutela, i aquell esclat orgullós en la seua mirada em fa sentir confiança.



Així que comence a parlar, el pes de les meues paraules omplint la cripta on ens trobem mentre tots m’escolten.



Els parle de la casa de la Vigilant, del contracte que he signat, de la informació a què a partir d’ara tindré accés. Tot allò que ens puga donar el mínim avantatge és benvingut.



Tanmateix, no els parle de la por que sent fora de Zenith-9, de les catacumbes, on l’omnipresència de Nina Winchester es debilita fins a apagar-se. Tampoc els parle de com de bé se sent caminar pel carrer sense temor.



Però és just això pel que existim els rebels. Per a allò per al que he estat criada i preparada.



I finalment estic preparada.



— Ara ja saps què has de fer, Centella. — Jordan assenteix, traçant sobre la taula nous plànols i mapes. — Perquè si tu falles, estem tots perduts.





La meua estada amb la Vigilant comença un parell de setmanes després, i no puc tornar a escapar-me ni comunicar-me amb els rebels.



Estic sola a les trinxeres.



La meua feina per a Nina és diversa, però en essència consisteix a mantindre-la informada de tot, portar les seues agendes i estar al seu costat tot el temps.



Aprenc que fins i tot la Vigilant té els seus límits, i tracte d’emmagatzemar cada engruna d’informació que puc.



Què menja. Què li desagrada. Què la preocupa.



I la llibreta sota el meu coixí creix i creix amb la informació que escric, amagada a la llum dels neons de Divina Lux.



A més, rep el meu primer sou, i les meues mans es tanquen amb força sobre els taarks. El metall de les monedes mossega la meua pell quan Nina em dona més diners dels que molts humans no han vist en dècades.



— Compra’t roba de millor qualitat, Millie. — Comenta la Vigilant, quasi desinteressada. — Ara em representes, i és important donar una bona impressió. Recorda que tenim una important missió juntes.



— Sí, senyoreta Vigilant. — Mentre assentisc i em gire per a eixir del seu despatx, la porta s’obre de bat a bat i note com el meu cor s’atura.



A l’entrada hi ha la xica més bonica que els meus ulls han vist mai.



Fa olor de canyella quan passa al meu costat, i els seus llargs cabells són del color dels lliris de mitjanit. Tanmateix, són els seus ulls els que fan que tot al meu voltant es dissolga.



Ulls d’òpal em tornen la mirada sota pestanyes albines, un remolí de colors nacrats que m’escruta de dalt a baix amb curiositat, i note com el meu estómac es tensa sota el seu escrutini.



Però el moment es trenca i la desconeguda continua caminant fins a arribar a la Vigilant.



— Mare, he tornat del meu viatge. T’he portat te importat de Deimos, sé que t’encanta.



Mare.



Aquesta preciosa criatura és la filla de la Vigilant.



Atenc l’escena sentint-me com una intrusa mentre veig a Nina acariciar la galta de la seua filla tendrament, parlant en un idioma que les meues orelles humanes no poden comprendre. Així que em dedique a observar la filla de Nina mentrestant:



Sembla tindre més o menys la meua edat i el semblant entre mare i filla és esgarrifós. Però hi ha alguna cosa en aquests ulls opalins que li falta a Nina i als altres Perfectes: calidesa.



És la primera Perfecta que veig amb ulls que posseeixen un halo d’emoció i sentiments, i note un sentiment estrany florir al meu pit. Una curiositat per a saber més sobre la xica.



— Millie, et presente a la meua filla. — La veu de Nina em treu del meu trance. — Ella és Iris, t’acompanyarà a les teues compres del dia. Espere que us pugueu conéixer bé hui.



Assentisc amb el cap de manera mecànica, encara descentrada, i aleshores Iris pren la meua mà a la seua, temperada com vidre al Sol.



— Hola, Millie, és un plaer. La meua mare parla meravelles de tu. — diu la Perfecta. Sé que el seu tacte hauria de provocar fàstic en mi, però el seu somriure sincer em confon.



— Molt de gust de conéixer-te, senyoreta Iris. — Faig el possible per a no tartamudejar mentre li torne el salut, notant la calor que s’escampa traïdorament pel meu pit.



Iris rebufa amb humor i em somriu:



— Senyoreta? Això és massa formal, només Iris, per favor. I crec que tenim unes compres pendents.



I així, abans que m’adone, estic recorrent els carrers de Divina Lux del braç de la filla de la Vigilant.



Iris és radiant, i sembla que exaudeix llum pròpia quan somriu mentre passegem, les nostres mans plenes de diferents bosses de roba.



Normalment, veure tant diners malgastats em molestaria, però, com puc molestar-me quan la rialla d’Iris sona com cascavells de plata?

Així que enterre l’alleta de guerra uns minuts mentre Iris em porta als seus racons favorits de la ciutat. I a cada paraula, m’adone de la jovial innocència d’Iris:



— … Aquest era un viatge d’oci amb unes amigues, Deimos és un destí fantàstic, però Phobos m’agrada més, amb eixos parcs i cascades… Quin és el teu destí de viatge favorit? — em pregunta Iris innocentment.



— Jo… eh… ummm… — Em ruboritze mentre abaixe la mirada. — Mai he eixit de Divina Lux, vinc d’una família bastant humil.



No és una mentida, però cuide el to i el rostre. Estic ací per alguna cosa, no puc distreure’m tan fàcilment.



Però quan veig la mufa als llavis d’Iris em veig desarmada de nou.



— Això és una veritable llàstima, Mills. — La xica usa el sobrenom que m’ha donat durant la vesprada mentre estreny la meua mà de nou. — Haurem de buscar una manera de solucionar-ho, però t’assegure que t’ensenyaré les coses meravelloses que hi ha fora. El món és massa bonic per a quedar-se ací dins.



Els seus ulls d’òpal brillen amb força, i en eixe moment sé que Iris Winchester posarà el meu món cap per avall.





Amb el pas dels dies, es fa costum veure a Iris rondant al meu voltant mentre treballe, la seua cara il·luminant-se quan em veu aparéixer de matí amb el seu café preferit o rient-se de mi de manera còmplice quan he de complir una altra de les desbaratades ordres de la seua mare.



A més, el meu nou sou em permet millorar el meu aspecte, cosa que mai m’havia importat. Fins i tot em sorprenc a mi mateixa una vesprada, buscant un rubor del color dels cirerers en flor, la flor preferida d’Iris.



I cada nit, la meua llibreta roman abandonada al fons del meu calaix.



És cada vegada més evident la manera en què Iris i jo gravitem l’una cap a l’altra, orbitant com a satèl·lits errants, fins al punt que un dia Nina m’aparta per parlar de la situació.



Tremole com el primer dia que la vaig conéixer en persona, mentre la Vigilant m’adverteix seriosament sobre fer mal a la seua petita, però al final de la nostra xerrada somriu i m’abraça:



— M’alegre que la meua Iris tinga algú com tu, Millie. Contractar-te ha sigut la millor decisió que he pres mai.



La Cassandra d’ara fa uns mesos se n’hauria alegrat pels seus elogis, per haver creat i trobat una escletxa. Però ara només em sent orgullosa i satisfeta per comptar amb la seua aprovació.



Iris ho celebra fent-me un petó tan dolç com el caramel, i no hi ha cap altre lloc on vulga estar.



Han passat cinc mesos des que em vaig infiltrar a la casa de la Vigilant.



Cinc mesos des que em vaig convertir en una agent doble per als rebels humans.



Han passat cinc mesos des que vaig deixar de ser Cassandra Veyras, però no puc dir que me’n penedisca.



No quan Iris està arraulida amb mi, ambdues sota el cobert dels llençoles en la fresca nit de primavera. La seua pell cremosa contrasta amb la meua mentre dibuix patrons invisibles sobre la seua esquena, amb la Lluna com a única testimoni.



Suaument, m’atrevisc a preguntar:



— Per què els Perfectes van envair la Terra? — Aquesta és l’arrel de tot, la pregunta que mai no m’havia atrevit a formular, però Iris només em mira amb certa tristesa en els seus ulls nacrats mentre es recolza de costat per mirar-me.



— Perquè el nostre món va ser destruït. — La seua mirada s’ompli de dolor mentre parla d’una llar que mai va arribar a conéixer. — La nostra llar va patir un canvi d’òrbita i va acabar massa a prop d’una gran estrella que la va reduir a cendres. Va ser la meua àvia la que va ordenar la invasió de la Terra després de la guerra química que hi va haver ací.



Li acaricie el coll mentre assentisc, convidant-la a continuar el seu relat.



— Va ser… va ser horrible al principi, els nostres cossos no suportaven certs elements, com les plantes o els bolets, que fins i tot cegaven les nostres virtuts. Però ho vam aconseguir i vam sobreviure, i mira com som de feliços som ara. I he pogut conéixer-te a tu, Mills, i això és el que em fa més feliç.



La bese amb tendresa i li mussite a l’orella:



— Conéixer-te és el millor que m’ha passat a mi també, Iris.