Tot i això, somric, deixant que el meu somriure practicat s’estenga pel meu rostre pàl·lid, tan maquillat que el sent rígid.


No mostre les meues dents, asimètriques, ni deixe que veja les llagues que adornen el meu llavi inferior.



—Res d’interessant, senyoreta Vigilant. Vaig nàixer en una zona menuda de la ciutat, quasi al límit de Zenith-9. —Faig una xicoteta ganyota en mencionar la subciutat, la qual veig reflectida en la cara de Nina immediatament, i m’ompli una sensació de goig.



Necessite que em crega, que em compadisca.



—A prop de Zenith-9? Pobra criatura. —La Vigilant em mira amb llàstima, i jo assentisc, adoptant el paper de víctima tan bé com puc.— Això ho explica… bé, tot.


Nina engloba amb la seua mà tota la meua imatge, que tant de temps m’ha costat polir: roba senzilla de cotó, perruca blanca recollida en un monyo i uns falsos ulls violacis que, sense que Nina Winchester ho sàpiga, amaguen allò que soc.



De fet, encara que la dona que tinc davant parla i es comporta com qualsevol altra persona —si tot el món dirigira una ciutat estat— ahi s’acaben les semblances entre nosaltres.



Els anomenen la Divina Perfecció, o Perfectes, als de la seua classe. A eixos éssers com Nina que, des de fa milers de cicles, han oprimit els meus. Torturant-nos, esborrant la nostra història, les nostres llengües i la nostra cultura.



Els Perfectes gaudeixen amb el sofriment alié. Amb el nostre sofriment.


Però també són egocèntrics i vanitosos, passejant-se com paons.



I eixa repulsiva vanitat és la que m’ha obert la porta a la morada de la pitjor de tots ells, Nina Winchester.


Eixe és el seu nom humà, però és més coneguda com la Vigilant.


La dona que ho controla tot. La dona que ho veu tot.



—Llavors, Millie, per què penses que hauries de tindre el lloc de la meua ajudant? No és un lloc fàcil. —La Vigilant s’inclina lleugerament cap avant, exposant la pell quasi translúcida del seu coll, i arribe a veure la llum palpitant que brilla davall de la seua pell.


Constant. Etèria. Inhumana.



—Com ja he dit, vinc d’una zona… ja sap, diferent. —Recórrec amb la mirada l’estança de manera apreciativa.


Sòls polits, mobles caríssims i impol·luts, art arrabassat al meu poble, fins que vam deixar de crear, de somiar. Eixa realitat em remou els budells, sabent que estic asseguda damunt de milers de cicles d’història robada.


— Per això pense que és important que portem el lema “Ulls a tot arreu” al següent nivell, senyoreta Vigilant.



I mentre parle, eixe fàstic es transforma en ràbia. Una ràbia cega i blanca que amenaça a consumir-me i arruïnar-ho tot.



Així que respire fondo, i torne a somriure, mentre les ungles se m’enfonsen als palmells de les mans.


Nina inclina el cap, i arrufa el front davant de les meues paraules. M’analitza de dalt a baix, com si sabera que alguna cosa no va bé, que no soc el que semble.



Per un moment, sembla veure a través del maquillatge i les mentides.


Per un moment, tem que ho he arruïnat tot.



Però només allarga la mà per a llevar un pètal roig damunt de la pell de la meua clavícula, un xicotet record del món exterior a este despatx.



Quan s’aparta, exhale a poc a poc i continue parlant, procurant que el fàstic no es reflectisca en el meu rostre. El tacte de Nina Winchester és lleuger com una ploma, però la textura em posa la pell de gallina de la pitjor manera possible.



—Vosté no necessita només una ajudant, necessita algú amb una… perspectiva diferent de les coses. Jo puc ser eixa perspectiva. —Les paraules pesen a la meua boca, un discurs que he assajat milers de voltes davant de l’espill.— Deixe’m ajudar-la, senyoreta Vigilant. I juntes podem convertir Divina Lux en un lloc millor.



Nina es queda callada un moment, jugant amb un floc dels seus cabells incolors en un acte inquietantment humà, abans d’alçar-se del sofà.



—Ets diferent, Millie. —Diu, donant-me l’esquena. La Vigilant camina fins al finestral de la sala, admirant el sol sagnant mentre cau la vesprada. Posa els seus dits sobre el vidre, i veig com, malgrat el fred, aquests no deixen rastres de calor.


—La majoria de nosaltres, o mestissos com tu, perquè eres una Semiperfecta, veritat? —No la corregisc, i deixe que pense que ho soc encara que no hi haja res més lluny de la realitat.— Tenen més retrets a l’hora de parlar amb mi. Però tu no. Tens un foc del qual la majoria de Perfectes i Semiperfectes manquen… I això m’agrada.



—“Això és perquè no soc una de vosaltres, bruixa.” —Vull dir, però em mossegue la llengua, assentint encandilada encara que Nina està d’esquena.


No m’està mirant, però sé que em veu. Nina Winchester ho veu tot.



Un silenci pesat ompli l’estança, i la Vigilant repica amb els seus elegants dits sobre el vidre, pensativa.



Per un horrible moment pense que no ho aconseguiré. Que tot ha sigut debades.



Però quan Nina es gira finalment, està somrient. Un somriure tan perfecte que fa mal a la vista. I se’m forma un nus a la gola d’emoció quan la Vigilant diu:



—Benvinguda, Millie. Espere que puguem ser molt bones amigues.



La seua veu no m'arriba, ja no estic escoltant, el meu cap està ple de soroll, de foc.


Este és el primer pas. El primer pas de veritat per als rebels des que la humanitat va perdre la guerra contra els Perfectes.

—No la decebré, senyoreta Vigilant.

I per primera volta des que he entrat en aquesta sala, em permet respirar.