El silenci era molt incòmode i encara que hi havia silenci si em concentrava podia sentir els passos, els crits de les persones i l’olor, aquella olor tan característica que tanta gana em feia. Era incontrolable la gana que tenia, però no ho volia fer. De cop, vaig obrir els ulls i vaig sentir que m’observàven. M’estàven observant des de la porta i era ell, aquell noi del passadís. I vaig girar el cap lentament i el vaig veure i era el noi del passadís que m’estava observant des de la porta.



-No hauries d’estar aquí. –va dir amb un to de veu que semblava que no volia que l’escoltaran.



I el vaig mirar i realment no sabia que respondre, no se a què em recordava aquell noi però tenia una sensació de que l’havia vista abans però no podia recordar-lo.



-I tu sí? –vaig contestar pujant el to de veu.



-L’olores? –va dir i semblava que ho afirmava en comptes de preguntar-m’ho.



I volia fer-li creure que no ho olorava jo també.



-Quina olor? –li vaig preguntar.



I ell no va respondre fins que van passar dos minuts de silenci incòmodes, ell semblava agobiat ja que es tocava molt el cap.



-Ferro. –va dir ell sense jo entendre res.



I el meu cos es va posar molt nerviós, em vaig sentir comprès per aquell noi encara que no havíem parlat més i tot em quadrava molt, el somni de l’habitació 65, el líquid espès al terra, les meves mans tacades… i tot em va venir al cap.



-No sé de què parles. –li vaig dir fent-me la tonta.



I ell em mirava curiós i sabia que estava mentint i jo sabia que ell sabia que li estava mentint, no sabia qui era aquell noi però sentia que alguna cosa ens unia però no sabia què.



-Sí que ho saps, no inventis res que saps perfectament de què et parlo.



I no sabia què dir-li, ni què fer ni res i tot era com molt incòmode però m’agradava la seva companyia encara que no el coneixia de res. No sabia si havia de tenir por de ell però no sé per què també em sentia segura al seu costat.



-Com et dius? –li vaig preguntar al noi.



-Aitor. I sé que tens gana però no saps de què.



Vaig pensar el que m’havia dit, no entenia aquell noi però una part del meu cos em deia que havia de confiar en ell.



-Però… Què vols dir amb això?

-La gana no és només física. És el que busques dins teu, aquella gana de més que no et fa saciar-te amb el mínim, aquesta inconformitat que et fa voler cada vegada més i no et deixa parar per més que ho intentis.



I em vaig quedar sense paraules. No entenia com podia algú saber-ho i com podia algú entendre’m. Portava tota la vida patint en silenci perquè no em sentia amb suficient confiança per explicar-li les meves situacions privades a algú ja que mai he sigut una persona molt oberta i mai he tingut la capacitat d’explicar-li les coses a algú perquè sempre m’ha costat i a més de què em costa tinc por a algun dia explicar-li les coses a algú i que les utilitzin en un futur en la meva contra, aquesta és una de les meves pors. I és què em costa moltíssim donar-li la meva confiança a algú. L’única persona que m’ajudava a superar aquestes dificultats era la meva cantant favorita, la Billie Eilish. Significava tot per a mi i encara que no em coneixia ella tenia un significat molt important a la meva vida ja que les seves lletres em van ajudar moltíssim al punt més baix de la meva vida que gràcies a ella vaig poder afrontar-lo millor.



I vaig decidir seure a terra i intentar processar tot el que estava passant. I ell va decidir tancar la porta que estava oberta, la de la meva habitació.



-Perquè estàs aquí? –li vaig preguntar.



-Per la mateixa raó que tu, el que passa és que tu no l’has descobert però jo faré que el descobreixis. –em va contestar.



-No et coneixo de res, no confio en tu. Com esperes que confii en que em faràs descobrir qualsevol cosa que estiguis dient?

-No m’importa que no vulguis confiar en mi, jo sé el que faig i perquè ho faig. Vols donar una volta abans que torni algú a injectar-te alguna cosa o et quedes aquí esperant?

No va esperar la meva resposta i em va agafar pel braç, de fet, amb molta força.



-No em toquis que em fas mal. –li vaig dir.



-“No em toquis que em fas mal” –em va imitar.



No li vaig respondre. I després vam seguir caminant pel centre on estaven ja que si no ho he mencionat abans. Sí, estava en un psiquiàtric.



Aitor i jo vam seguir caminant endavant i em costava assimilar-ho tot. Vam veure algunes coses que em van deixar impactada, vaig veure com una noia que es deia Carla es treia els cabells des del fol·licle, també vaig veure com un grup de nenes jugaven amb insectes i se’ls menjaven, però el que més em va impactar va ser la noia de l’habitació 38. Una noia, que segons els rumors del psiquiàtric havia estat maltractada pel seu pare i el seu pare continuava venint cada setmana al psiquiàtric encara que li havia deixat un trauma a la seva filla. I aquesta noia guardava els dinars i els sopars a l’habitació així quan venia el seu pare a visitar-la s’anava ràpid per la pudor que feia a l’habitació.



L’Aitor i jo vam seguir caminant i ell m’explicava moltes anècdotes que havien passat, com suïcidis, assassinats no resolts que la policia no podia resoldre però tots els pacients del centre savien la veritat i em va explicar també la varietat de persones que hi havia al centre, hi havien caníbals, esquizofrènics… entre altres. Una vegada vaig conèixer tot el centre l’Aitor em va preguntar:

-Vols donar una volta?

-Una volta? On? Si no podem sortir.



-A veure Maxine, només hi ha 20 professionals al centre de 200 i algun número més de pacients, si ens escapem els costarà la vida adonar-se.



-Com saps com em dic? –li vaig dir ja que en cap moment li havia dit el meu nom.



-Coses de la vida.



-Coses?

Em va ignorar i amb un gest em va assenyalar una porta que havia davant nostre. Vam continuar caminant i vam estar caminant durant molt de temps.



-On em vols portar?

-Et portaré a un lloc que no has vist mai i que només el podràs mirar si confies en mi.



-De fet no puc, et coneixo molt poc.



-Què necessites saber?

-El teu misteri. Et pregunto coses i no em contestes i passes de mi, vull que em parlis amb la veritat.



-Vale.



-Vale?

-Vine amb mi.



El vaig seguir i vam caminar fins que vam arribar a una muntanya. Una muntanya on hi havia una tomba de color lila.



-És fàcil, si em fas cas tot sortirà bé. Vull que et posis al costat de la tomba, que tanquis els ulls i et centris en la persona que està dins del cadàver. –em va dir l’Aitor.



-Com ho faig?

-No ho sé, ho descobriràs tu mateixa.



Vaig tancar els ulls i amb totes les meves forces vaig intentar esdevinar qui estava a la tomba i vaig aconseguir veure moltes imatges. Un hospital i a mi de genolls bevent un líquid vermell del braç d’algú. Vaig poder sentir el sabor a la meva llengua. Era…

Vaig obrir els ulls de cop amb la respiració molt accelerada.



-No… no pot ser… –vaig dir.



El meu cos tremolava moltíssim i podia sentir encara el gust. Aquell gust metàl·lic i addictiu.



Era sang.



Vaig mirar a l’Aitor i volia fer-li mil preguntes.



-Això… això què és? Què m’està passant? AITOR? QUÈ EM PASSA?

Ell no semblava sorprès i em va somriure.



-T’ho he dit abans, Maxine… tens gana.



-No… això no és gana… això és… –no em sortien les paraules, em donava fàstic, com jo mateixa podria haver fet una cosa així?

-Sí que ho és. Però no de menjar normal.



-No vull això. –vaig dir plorant.



-No es tracta del que vols. Es tracta del que ets Maxine i això és una cosa que no es pot canviar, és la teva naturalesa.



Després hi va haver un silenci molt incòmode entre les meves llàgrimes i les seves expressions que tanta ràbia em donaven.



-El de l’habitació 65… –va dir en veu baixa.



El meu cor es va aturar. No podia pensar en res. No, no. Això sí que no. Em volia morir en aquell moment no podia aguantar el dolor i el patiment del meu cor.



-Tu ja ho saps, veritat?

Les imatges van tornar de cop. I va tornar la sang, l’olor, l’ànsia i les ganes i vaig seguir plorant i sentia tant de patiment al meu cor que els meus plors eren incontrolables.



-No… no… no he sigut jo…

-Llavors per què recordes el gust?

No vaig poder respondre, estava patint pel que havia fet i pels comentaris que deia l’Aitor que em semblaven que estaven molt fora de lloc i em molestaven molt.



Però, no podia respondre a les seves preguntes perquè molt en el fons sabia que ell tenia raó.



-No saps res de mi Aitor. No et facis l’interessant.



-Maxine només t’intento ajudar.



-No m’estàs ajudant gens Aitor em fas mal.



-No ho entens.



-Clar que ho entenc. He matat al meu amic, al que valoro tant i que no entenia perquè havia mort. Al que tant suport m’havia donat quan vaig passar-ho malament. Clar que entenc que he matat al Carles, al noi que més estimo i entenc que es troba a la tomba lila que tenim al costat ja que en una de les converses que vaig tenir amb ell em va dir que li agradaria morir en una tomba lila. Però saps què no entenc? El teu misteri, les ganes que em vegi menjant sang d’un nen? T’estàs ficant al meu cap o què?

-No és això, deixa’m explicar-ho.



-Normal que estiguis a un centre si estàs boig, si m’acabes de destrossar el cor.



-Maxine si no em deixes explicar-ho mai ho entendràs.



-Soc caníbal, no? Per això estic al centre?

-Què? –va començar a riure l’Aitor,

-No sé què et fa tanta gràcia sincerament.



-Maxine, jo soc un vampir. I tu més del mateix.



-Què?

No ho entenia, era veritat? El que vaig veure quan vaig tancar els ulls era veritat? Impossible em costava molt de creure-ho.



-Sí, ets un vampir encara que et costi de creure-ho. El que passa és que no t’han ensenyat a viure amb això però jo t’ajudaré.



-No pot ser. No m’ho crec, serà alguna broma de les teves.



-Vols que t’ho demostri?

-Vale.



Llavors vaig seguir a l’Aitor mentre anàvem baixant per una colina que ens portava a la cafeteria del psiquiàtric ja que era una cafeteria oberta per als que visitaven el centre. Vam arribar, la cafeteria estava plena. L’Aitor es va girar i em va mirar.



-A qui vols?

-Què?

-Escull algú.



-No sé. No sé què vols fer però com sé que no em contestaràs si t’ho pregunto al senyor aquell de la taula 8.



-Boníssima elecció. Saps qui és?

-No.



-És el pare de la Carla.



Em vaig quedar flipant, no m’esperava gens aquella actitud cap a la seva filla venint d’un senyor amb aquell aspecte de bo i amable.



En un moment vaig veure com l’Aitor es dirigia cap a la taula 8 i em sorprenia com ningú s’adonava de que no estàvem al centre però així és la vida, cada persona només es preocupa per si mateix.



De cop, quan em vaig distreure en els meus pensaments vaig veure com l’Aitor sense voler li mossegava dissimuladament l’orella al senyor com si l’estigués dient algun secret. Segurament li estava amenaçant, no m’esperava res menys d’un noi abstut i amb cabell de color taronja fosc. I va tornar a arribar, l’ànsia, la gana, l’olor tan característica de ferro abundant i l’olor es feia cada vegada més intensa i el meu cos deixava de respondre als altres estímuls només podia sentir la gana amb força mentre m’apropava sense voler cap al senyor

-Aitor… para…

Però no em vaig aturar i vaig tancar els ulls un segon i quan els vaig obrir ja era massa tard, estava davant seu, tot es va tornar borros, un moviment ràpid i després sentia molt de silenci i només quedava el gust metàl·lic a la meva boca, el coll del senyor destrossat i les mans tacades mentre l’Aitor somreia, no vaig poder observar res més quan de sobte vaig caure d’esquena.