Clac. Va sonar la via que tenia dins de les venes, odiava tenir vies a les venes, em donaven molt de fàstic.



No recordo res del que va passar, perquè vaig acabar aquí, res. Només que estava en una sala de l’hospital, la llum era molt forta i em feia mal als ulls. També sentia molta pressió al meu braç. I és clar, una polsera de color blanc amb el meu nom, Maxine Herrera. Em semblava molt estrany tot, l’ambient estava molt tens i encara em costava obrir els ulls. A mesura que els anava obrint, poc a poc escoltava passos i veus però no com ho faig normalment, sinó més fort que de lo normal, fins i tot em marejava.



Quan vaig obrir els ulls vaig veure a la meva mare observant-me, preocupada, podia notar una sensació de por cap a mi. De fet, una cosa que se’m dona molt bé és captar les emocions de les persones i sobretot de la meva mare perquè tampoc fa res per dissimular-ho. Vaig intentar obrir la boca però les paraules no em sortien, a més, cada vegada que feia un moviment la meva mare s’allunyava una mica de mi i no entenia el perquè. Poc després, quan vaig poder agafar forces, vaig dir entre murmuris:

-Mare, què et passa? Estàs molt estran…

I sense poder acabar la frase la meva mare, com sempre tan dramàtica, va començar a cridar moltíssim com si estigués boja, si ja no ho estava.



De sobte, pel poc que recordo, vaig veure moltes persones vestides de blanc entrant a observar-me i a prendre notes de mi. I només recordo que van estar observant-me tota la nit, no em vaig quedar en cap moment sense vigilància encara que soc una persona a qui li agrada estar sola i tenir el seu temps per a ella mateixa. Volia estar sola i de fet se’ls vaig demanar un munt de vegades. No volia sentir-me observada, però no em van fer cas.



Com no podia solucionar res, no tenia força, de fet, tenia molta gana però des de fa un munt de temps cap menjar em sacia, és com si necessités alguna cosa més… Vaig decidir anar a dormir, no hi havia una altra solució. Però aquella nit va ser estranya, em sentia rara, vaig suposar que era per tot el rebombori que havia fet la meva mare i per la sensació d’estar a un hospital, suposo, ja que a ningú li agrada. Encara que estava dormint, seguia conscient, això mai m’havia passat. Definitivament no estava somiant, sentia els plors i els crits de la meva mare però aquesta vegada més allunyats, sentia les palpitacions del meu cor i l’olor de la meva sang i el soroll d’aquesta quan passava per les vies. Em sentia idiota, em sentia culpable, no havia fet res, però què passava? Per què sempre em faig culpable de coses que no han passat o per què em preocupo per coses tan tontes com que estigui a un hospital? M’ho mereixo, soc conscient del que vaig fer, no? Si tan sols…

Bip, bip, bip.



Un xiulec molt agut va entrar al meu cap i va silenciar tots els meus pensaments no sé què es suposa que estava pensant, l’efecte de l’anestèsia o d’alguna cosa que m’hagin posat.



Bip, bip, bip.



Cada vegada es feia més fort el soroll, era com si em tremolés el cap, no entenia res, el meu cos també tremolava, no podia parar, sentia tot el del meu entorn i tot el que passava dins del meu cos.



-Injecta-li. ARA.



I després, tot es va tornar negre i fosc, com la primera vegada que venia, tornava a sentir fum pels meus orificis nasals per una màscara d’aire que m’havien posat i una altra vegada calma.



Pocs minuts després, des de la meva percepció del temps, no sentia el meu cos, ni les meves extremitats, res. No era capaç de sentir res del meu entorn, no entenia què estava passant. Era impossible que m’hagués anat cap al cel perquè encara estava estirada a un llit però els meus pensaments estaven venint de cop al meu cervell. I no de manera intensa i que m’agobiés, sinó que era com un somni, un somni que em va fer recordar moments.



Era com si estigués a un hospital, de peu, sense ningú. Mai no hi havia estat a un hospital semblant a aquell, però normal, era un somni, la meva ment no projectava les imatges o els records d’una manera molt semblant als meus somnis. Les parets de l’hospital estaven doblegades, era tot molt abstracte i sentia ombres a prop meu. A poc a poc seguia caminant cap a l’habitació 65 una altra vegada, no volia anar-hi ja que el record del Carles em feia patir, com estimava a aquell nen. Però els meus peus es dirigien cap a aquella habitació com si fos el lloc al que més volia entrar en aquell moment, el cos ara em tremolava, veia tot des d’un primer pla i estava més nerviosa que mai, seguia sense entendre res. De sobte, vaig escoltar crits i plors d’un nen petit, semblava.



L’aire olorava a ferro molt fort, una olor que em semblava molt coneguda, era una olor molt espessa.



-Carles? -Vaig dir. Ningú em va respondre. Però vaig sentir un soroll que em va donar una mica de por.



Quan vaig entrar a l’habitació 65 vaig veure al Carles, però no era ell, no estava sencer, es veia buit, com si li faltés alguna cosa, tenia una mirada de molta tristesa i podria dir fins i tot ràbia, no podia saber si em mirava a mi o a algú més. De cop, vaig sentir un gust estrany a la meva boca, un líquid espès, em recordava a alguna cosa però no sabia a què, alguna cosa que em desbloquejava un record però no sabia quins, tot era molt confús. Vaig intentar parlar però la meva veu no sortia, no podia. Els seus ulls, ara d’un color blau fosc, em miraven amb por, com si ocultessin alguna cosa que jo no sabia, volia saber-ho, què havia passat amb el Carles? Per què em mirava així? Ens havíem barallat?

Vaig decidir anar-me’n, no estava còmoda encara que amb el Carles sempre ho estava ja que li contava els meus secrets i les meves anècdotes però en aquell moment em trobava molt incòmoda i no volia estar a aquell lloc. Vaig seguir caminant i vaig trepitjar un líquid espès amb una olor de ferro més forta que la d’abans i quan em vaig mirar les mans, estaven tacades.



-No, no és possible. -Vaig dir.



No recordava haver fet això, però el meu cos, el meu tacte i el meu gust sí, em donava fàstic però alhora volia més. Era gana el que sentia, però gana d’això? Impossible. El meu cos va començar a tremolar, no podia caminar, sentia les cames molt fredes i volia despertar del somni però no em podia moure, no podia parlar, no sabia si encara continuava a l’hospital o si ja estava a casa. No sabia res, però sabia que estava mentint i probablement sí ho havia fet.



De sobte, em vaig despertar, encara amb les vies i amb la meva mare mirant-me espantada. Semblava que havia convulsionat, podia escoltar les paraules de la meva mare i els metges parlant a fora de l’habitació de l’hospital on estava.



-No és normal el que li ha passat a la seva filla, senyora Herrera, creiem que hem d’analitzar-la i mirar el seu comportament aquests dies. No creiem que el que va passar sigui culpa seva però tampoc creiem que no tingui pensaments sobre aquest tema, ja que té moltes actituds que es poden relacionar i si continua així, podríem dir que la seva filla és…

-No, la meva filla no és res. L’he parit i la coneixo molt bé.



-El seu cos no reacciona com el d’una persona normal a tots els estímuls, pel poc que l’hem analitzat els psicòlegs i els especialistes creiem que el millor és que es quedi en observació. Avui no podrà marxar a casa per molt que vostè s’hi interposi, és el millor.



-Però és perillosa? -Va dir la meva mare entre llàgrimes.



-L’hem d’ingressar.



Després, no recordo res més, molt poc diria. Només a la meva mare donant-me una abraçada i als metges mirant-me no com una pacient, sinó com alguna cosa més, com alguna cosa pitjor.



No em van preguntar si volia quedar-me, ho van decidir ells, no m’ho van consultar en cap moment. Vaig ser traslladada a un centre, no a un altre hospital com sempre. Era molt diferent, l’aire era més pesat, tot era més blanc i per tant es veia més net i tot olorava a desinfectant, millor que l’olor del ferro la veritat.



Poc a poc, sense veure a la meva mare per última vegada i sense entendre res del que m’havia passat els últims dies vaig arribar a una sala on estava una senyora.



-Maxine Herrera? Ets nova, oi? Et porto a la teva habitació.



-On estic?

-A un lloc on podràs fer molts amics i tenir una estona per a tu sola ja que vaig parlar amb la teva mare i em va dir que t’agradava estar sola.



No sé com ho sabia la meva mare, mai no li explico res. Vaig caminar al costat de la senyora que treballava a aquell centre, era molt maca, baixa i tenia una pell molt brillant i neta. A mesura que seguíem caminant jo observava tot el que veia al meu voltant. Vaig veure una nena en una finestra escrivint en el seu diari mentre em mirava de reüll, podria dir que em donava una mica de por. També, vaig veure a una dona de trenta i tants anys, tenia els cabells rossos però no li quedava bé, crec que li quedaria millor un color més caramel. La dona estava parlant amb una altra dona de trenta i tants anys també, però a la vegada semblava una nena de cinc anys, estava jugant amb nines que tenien les cames de plàstic menjades i mossegades i portava dues coletes. I abans d’arribar a la meva habitació nova, vam haver de pujar al tercer pis on tot era molt diferent, de fet, vaig veure un noi cridant i intentant escapar-se de metgesses que l’estaven intentant controlar. El noi no parava de cridar i jo l’observava encara que la dona que m’estava acompanyant a la meva habitació m’estava ficant pressa. Fins que ho vaig veure, vaig veure el que va fer i ho vaig entendre tot. Vaig entendre on estava i amb quin tipus de gent estava.



El noi, d’una mossegada li va treure una arracada a la metgessa que li va trencar la pell de l’orella, la metgessa no va tenir cap reacció, la meva impressió va ser que li semblava habitual i tot. La metgessa va agafar una xeringa i va punxar al noi fins que es va quedar quiet, el van agafar i s’ho van emportar a saber on.



-Perdona per això, no és habitual, no m’agradaria que pensis que estàs en un lloc així. Aquest noi és problemàtic i no hauria d’estar en aquesta planta, no li facis molt de cas i ja està. -Va dir la senyora que m’acompanyava.



Vam trobar la meva habitació, habitació 177. Em va obrir la porta amb unes claus i vaig entrar, tot es veia net i pulit i no podia olorar res, tot estava perfectament endreçat i no hi havia cap cantonada a cap moble.



-Si necessites qualsevol cosa en pots trucar per l’interruptor que hi ha al teu costat de color vermell. Em dic Carolina, qualsevol cosa que necessitis pots comptar amb mi. Et deixo instal·lar-te tranquil·la.



-Gràcies. -Vaig dir.



El meu cap no pensava en una altra cosa que en parlar amb aquell noi, no el coneixia però sentia que tenia que preguntar-li una inquietud que tinc fa molt de temps, no crec que sigui problemàtic perquè als seus ulls no es veia maldat, jo vaig veure dubtes i estava segura que intentaria conèixer aquests dubtes.



I sí, sabia on estava. Encara que ningú m’ho havia dit, jo ja sabia la veritat i no estava allà per recuperar-me, estava allà perquè tenien por de mi.