Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d'avui.



Respira fons i comença a caminar. Creua el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d'uns metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s'assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l'atendran.



Es posa molt nerviosa. Sent com els números de la pantalla canvien cada cop més ràpid i com se senten els noms de les persones que eren com ella: “mals del cap”, com deia la seva mare. Les mans li suen, la cara és pàl·lida, té ulleres de color lila per no haver dormit suficient els últims dies, els seus ulls blaus blanquinosos estan plens de cansament i la seva angoixa augmenta cada cop més.



Al seu costat està la seva mare que està emprenyada amb ella perquè li ha fet saltar-se la feina per mantenir viva la seva filla.



-Vols que et compri un entrepà? - va dir la seva mare.



-No tinc gana, gràcies.



-“No tinc gana”. Sempre és el mateix. Em deixo la pell per tu i comences amb aquestes ximpleries. Estic farta de tu, Max —va dir la mare a la seva filla.



La Max mai no respon. Està prou cansada per suportar els crits de la mare. No s'han endut mai bé del tot que diguem. Era una relació de mare i filla una mica estranya, ja que no hi havia confiança ni respecte. Si passaven molta estona juntes discutien, però quan es miraven sabien que estimaven.



La Max portava des de ben petita un càrrec a l'esquena que no la deixava continuar amb la vida amb normalitat. Hi havia moltes coses que el feien sentir que no encaixava amb els altres nens de la classe. Per exemple, als deu anys, les seves amigues jugaven amb nines, escoltaven música pop, estudiaven molt… La Max, encara que les estimava molt, sempre sentia que no s'hi trobava a gust. No tenia els mateixos gustos ni es preocupava gaire per estudiar, perquè pensava que hi havia moltes coses més importants a la vida.



Una cosa que sí que li agradava molt era la música, ja que sentia que la distanciava una estona del món real i sentia una connexió real amb els seus cantants favorits. Li agradava molt la Billie Eilish. Sempre que necessitava algú que estigués al seu costat, encara que no fos físicament, era a la Billie. Moltes vegades a classe li deien que es tragués els cascos, ja que per la normativa de l'escola no es podia escoltar música. Al final ella no molestava ningú i li semblava injusta aquella normativa ja que la música era l'única manera que tenia d'allunyar-se del món real una estona, però és clar, no podia fer res perquè els profes eren els qui manaven, com deia la seva mare.



Tampoc no jugava amb nines, quan arribava de l'escola a casa passava l'estona escrivint les seves idees en una llibreta que li va regalar la seva àvia un dia que la portava a l'escola. Aquesta llibreta era molt especial per a ella. Era de purpurina i estava una mica bruta de llàgrimes i pols perquè quan la Max no escrivia la deixava abandonada sota el llit perquè ningú no la trobés. En canvi, quan la trobava i començava a escriure plorava sense parar. La llibreta tenia 1.631 pàgines, ni una ni més ni menys. Una llibreta que l'acompanyaria des de la infantesa fins als seus darrers minuts de vida.



MAX

-Maxine Herrera, endavant, si us plau!

Vaig escoltar això i em vaig posar molt nerviosa. Estic acostumada a venir cada setmana, però cada vegada em poso més nerviosa perquè em fa por el fet de…

-Vinga, Max, anem, que he d'anar a treballar.



Vaig entrar a la sala del pediatre. Em va demanar que em quedés només amb la samarreta i em van pesar. Efectivament, una altra vegada dos quilos menys. Ho vaig intentar, però des que m'han tret la bàscula a casa ja no puc controlar res del meu cos. També em van tocar la columna i em van mirar les dents i la llengua. La mare continua pensant que vomito i és clar que no ho faig, tinc altres mètodes més eficients.



-Ja et pots vestir.



-Gràcies - li vaig dir.



Una altra vegada com sempre em van dir que sortís fora perquè la metgessa i la meva mare es quedaven parlant de coses que la meva mare mai no m'explicava. Parlaven de mi i de la meva salut i encara que no hi tingués gaire confiança, em semblava una falta de respecte que parlessin a les meves espatlles, però no podia fer res.



Vaig anar a fer una volta per l'hospital i sempre m'agradava fer-ho quan es quedaven parlant sobre mi. Tot i que aquesta vegada estaven trigant més de lo normal, vaig decidir ignorar-ho i començar a visitar les habitacions de l'hospital. M'ho han prohibit més d'una vegada, però m'importa molt poc.



Fa anys, des de la primera vegada que vaig venir aquí, quan tenia onze anys, ara en tinc disset, vaig conèixer un nen de dotze anys, Carles, que estava lluitant contra el càncer i m'explicava moltes històries que em costava creure, però em feien veure el món d'una altra manera.M'explicava les experiències amb el germà Gerard. Era com el seu millor amic i el seu suport incondicional però un cop li van detectar càncer al Carles i el seu germà el va deixar de parlar. No li mirava, no li proposava jugar, quan abans, encara que el Gerard tingués exàmens finals, jugaven a videojocs tota la tarda. De fet, tenien una tarda del diumenge que es deia “Klorsents tard”. Poc original, la veritat, barrejar els seus cognoms amb la paraula tarda, però era una tarda molt especial per a ells.



La seva amistat amb el seu germà va acabar des del moment que va haver de començar a assistir a les quimioteràpies. Entenia el patiment del seu germà, però no li importava ni mirar-lo a la cara?

Quan va morir, el Gerard va desaparèixer i mai se'n va saber res més. Ni els pares, ni els amics, ni els contactes… ningú.



Ara, cada cop que passo per l'habitació 65 recordo aquest nen petit ple de somnis i aspiracions tan grans com el seu cor. I si ell estigués viu ara mateix, li donaria el meu cor per salvar-lo, perquè mereixia aquesta vida plena de reptes més que jo. Però suposo que al final els que mereixen més les coses són els que no les reben.



Dues hores portava la meva mare parlant amb la metgessa i en comptes de tocar a la porta vaig decidir anar a recepció a parlar amb la recepcionista. De fet, em queia molt bé.



-Perdoni, sap si la meva mare ha sortit d'aquesta sala?

-Era una dona de pèl curt i daurat?

-Sí… suposo. Daurats no diria però sí.



-Sí, fa una estona ha sortit plorant d'aquesta sala amb la pediatra i han anat a la planta de baix.



-D'acord, gràcies.



Em va tractar molt seriosament, com sempre em tracta, però a veure si algun dia puc establir-hi una conversa d'amigues. Estic gairebé sempre a l'hospital necessito parlar amb algú.



Vaig baixar les escales i vaig arribar a la planta de baix, ni rastre de la meva mare. Aleshores vaig decidir trucar-la perquè creia que era el més intel·ligent, però tampoc va funcionar perquè sempre tenia el mòbil en el mode de no molestar. Després de 45 minuts buscant-la, em vaig rendir i vaig anar a casa.



No hi havia ni el cotxe de la mare ni la mare. Em semblava una mica estrany tot, però vaig decidir anar caminant a casa encara que fos una mica llarg el trajecte. Vaig gaudir amb la meva playlist nova que havia creat a Spotify i vaig estar 28 minuts caminant cap a casa, pot semblar poc o molt depenent del punt de vista de cadascú.



Quan vaig arribar a casa vaig olorar aquella olor de pollastre que tant fàstic i ganes em feia alhora. Feia una olor molt bona i em recordava les tardes que jugava a l'UNO amb l'àvia mentre menjàvem pollastre amb la Coco, la nostra gossa. Com li agradava menjar pollastre.



Vaig pujar les escales i vaig trobar la meva mare desconsolada plorant a la seva habitació. Crec que no s'havia adonat que havia arribat, però no em volia mostrar així, així que vaig decidir seguir cap a la meva habitació. Feia molt de fred i no sé qui havia obert la finestra, però la vaig tancar i em vaig enrotllar entre les mantes perquè m'estava congelant. I què hi ha més productiu que veure vídeos de persones menjant dolços, molts takis?… A la gent del meu entorn no li agraden gens aquests vídeos, però a mi em sadollen. No entenc per què se suposa que han de fer fàstic si és gent menjant com tothom.



Quan se'm va treure la gana, perquè sempre em funcionava mirar aquests vídeos, vaig decidir anar al bany i posar-me el pijama. Em feia molta mandra dutxar-me. Me'l vaig posar i vaig tornar al llit a omplir-me el cap de dubtes i a preguntar-me què passava a la meva mare. Per què plorava tant? Necessitava la meva companyia? Hauria d'anar a parlar amb ella?

No sabia què fer, no sé mai què fer en aquestes ocasions. Vaig decidir quedar-me al llit i no molestar-la perquè sempre crec que les respostes als nostres problemes les trobem nosaltres mateixos, de fet, això m'ho va dir la Laia, la meva millor amiga i des que m'ho va dir no vaig canviar de pensament mai més.



La Laia no li queia bé a la meva mare. Deia que no era bona influència només perquè fumava i jo li vaig intentar explicar moltes vegades que moltes persones que fumen a vegades són millors que les que van a l'església cada cap de setmana, però sempre em deia que callés i que deixés de dir les frases que llegia per Twitter. La meva mare segueix pensant que utilitzo Twitter, però prefereixo no dir res.



La Laia m'havia ajudat en pràcticament tot, com a millorar la meva vida, parlar sobre els meus problemes (ja que sóc una persona poc oberta), a trobar oportunitats de feina que no vaig agafar mai perquè l'hospital no em deixava i en moltes més coses que no podien fer canviar d'opinió a la meva mare que només la veia com una mala influència.



A poc a poc, pensant i pensant me'n vaig anar dormint i vaig començar a somiar com cada nit. Somiava que estava en una superfície plena d'aigua, fosca, molt fosca de fet. Al final es veia una llum i jo no em podia moure cap als costats, només cap endavant però se'm dificultava. Encara que cap enrere la dificultat era zero, jo volia anar cap a la llum, però cada cop m'empenyia cap enrere.



Fins que vaig sentir una veu. Semblava la de la meva mare, però no podia diferenciar la realitat del somni. Vaig començar a suar i a delirar cada cop més. Sentia la pudor de la meva suor i la veu era cada cop més forta. L'angoixa creixia cada cop més i el meu estómac sentia fortes punxades. Vaig seguir amb les punxades uns tres minuts fins que em vaig aixecar i vaig anar directament a la dutxa. Quin somni més estrany. No vull que es repeteixi.



Sense assecar-me, vaig tornar al llit i vaig trobar a la meva mare asseguda. No sabia des de quan era allà. Tenia un aspecte estrany, els ulls molt vermells i inflamats, com sempre quan plorava, els llavis més foscos de lo normal i els orificis nasals molt irritats. No sabia què passava, no entenia res.



-Max, sé que no sempre sóc la millor, però t'estimo.



-Jo també, però no entenc què està passant.



-No hi ha cap altra solució. Ets la meva filla. O ho faig o et perdo. Em sap greu, t'estimo moltíssim.