—No… no pot ser…

Ho repetia dins del meu cap mentre mirava les bosses negres obertes. Dins, cossos. Alguns quasi irreconeixibles. Altres encara massa humans.



—Deu ser un somni… desperta, Millie… desperta d’una vegada…

Però l’olor ho feia impossible. Aquella pudor espessa de carn podrida que s’enganxava a la gola i et feia venir arcades. Cada respiració era més difícil que l’anterior.

Vaig apartar la mirada, però era inútil. Sabia que els cossos continuaven allí.

La llum de la lluna entrava dèbilment per la finestra menuda del soterrani. Tot era gris, humit… com si aquell lloc haguera estat mort des de feia molt de temps.

Vaig recolzar una mà a la paret per no caure.

I llavors ho vaig veure.



Els noms.



Dotzenes de noms escrits amb guix.

Alguns amb lletres petites i tremoloses. Altres més grans, com si algú haguera pressionat fort contra la paret. Tots ratllats amb una línia gruixuda.

Tots menys un.



Millie.

El meu.



El meu nom destacava entre tots els altres com una sentència encara sense complir.

Vaig apropar-me sense adonar-me’n. Sota alguns noms encara es veien restes de guix esborrat. Potser algú havia intentat escriure una data. O un missatge.

Potser algú havia intentat avisar.



Vaig començar a llegir-los un a un.



Sarah.



Clara.



Judith.



Emma.



Tots ratllats.



Tots acabats.



El meu dit va tocar el meu nom. El guix encara estava fresc.



Nou.



Nou dones abans que jo.



M'havia dit que eren solament dos assistentes avans de mí...dos...



Nou assistentes que havien entrat per la porta d’aquella casa pensant que era només una feina.

Un record em va travessar el cap de sobte.

El matí mateix.

El senyor Andrew a la cuina, recolzat al taulell mentre es tocava l’esquena amb una ganyota de dolor.



—Ah… maleïda esquena…



Jo estava fregant els plats i havia mirat per damunt del muscle.



—Ha treballat massa, senyor?



Ell havia rigut una mica.



—Podríem dir que sí.



En aquell moment m’havia semblat una conversa normal.



Ara no.



Ara els meus ulls baixaven lentament cap al terra del soterrani.

I la vaig veure.

La motoserra.

Recolzada contra la paret.



La cadena tenia taques fosques enganxades entre les dents metàl·liques.

Algunes encara semblaven humides.

Vaig sentir que l’estómac se’m girava.



—No… per favor…



Vaig mirar les bosses.

Vaig mirar la motoserra.

I de sobte tot encaixava d’una manera horrible.



Cossos.



Bosses.



La motoserra.

La seua esquena.

En aquell moment vaig sentir passos damunt del sostre.



Lents.



Pesats.



Vaig aguantar la respiració. Després veus. Just a l’altra banda de la porta del soterrani.

Em vaig quedar completament quieta.



—T’has assegurat que ha vist els noms? —va dir la veu baixa d’Andrew.



—Clar que sí —va respondre Nina amb una calma que em va gelar la sang—. Sempre els miren.



Silenci.

El meu cor colpejava tan fort que pensava que el sentirien.



—Creus que intentarà escapar? —va preguntar ell.



—Sempre ho intenten.



Alguna cosa metàl·lica va tocar la porta.



Potser la clau.

Potser alguna eina.



—Aquesta em sembla llesta —va dir Nina—. Ha durat més que l’última.



—Quant li dones?



Una pausa.

Després una rialleta suau.



—Mitja hora.



Els passos es van allunyar lentament pel passadís.

Jo encara estava tremolant.

Mitja hora.



Vaig mirar la finestra.

Era menuda, però era l’única eixida.



Vaig córrer cap a ella i vaig empentar el vidre amb totes les meues forces. Va grinyolar. Durant un moment vaig pensar que faria massa soroll.

Però finalment es va obrir prou.

L’aire fred de la nit va entrar de colp.



—Au… Millie… au…



Vaig grimpar com vaig poder. El marc em va raspar els braços i la camisa es va enganxar en un clau rovellat.

El cor em bategava tan fort que em feia mal al pit.

Quan vaig aconseguir traure el cos… el peu em va relliscar. Vaig caure al jardí.

El dolor em va travessar la cama com un llamp.



—Ah… dimonis…



Vaig mossegar-me el llavi per no cridar.

La casa estava en silenci darrere meu.

La finestra del soterrani quedava oberta com una boca negra.

Durant un moment em vaig quedar allí, al terra, respirant amb dificultat.

Després vaig mirar cap a la casa.



Cap llum.



Cap moviment.



Vaig intentar posar-me dreta.

La cama em tremolava, però encara podia caminar.

Així que vaig començar a córrer.

Primer pel jardí.

Després cap al bosc darrere de la casa.

Les branques em colpejaven la cara. Les arrels em feien entrebancar. El pit em cremava.

Cada soroll em feia pensar que Andrew venia darrere meu amb la motoserra.

No em vaig girar.



Ni una sola vegada.

El bosc semblava interminable.



El cor em colpejava les orelles.



El fred de la nit em tallava la pell.

I llavors, entre els arbres, vaig veure una llum.

Una carretera.

Un cotxe passant.

Vaig eixir del bosc coixejant, mig caient.



I vaig començar a riure i plorar al mateix temps.



Ho havia aconseguit.



Millie havia escapat.



…o no.



La senyora Nina va tancar lentament el llibre. El rellotge de la sala marcava les dues i quart de la matinada.

Andrew estava prop de la finestra, estirant-se l’esquena amb una ganyota lenta.



La casa estava completament en silenci.



Nina es va alçar i va caminar pel passadís fins a la porta del soterrani.

Va baixar els escalons sense pressa.

L’aire de baix era humit i pesat.

A l’altra banda de la porta es sentien colps febles.



Desesperats.



Va apropar-se a la finestra menuda del soterrani i va mirar cap a la foscor.

Després va somriure lleument.



—Bona nit, Millie...