—Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls sota la sedosa faldilla blanca. Salta a la vista que tota la roba que porta és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la seua brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, sentia que no tenia cap possibilitat: soc una taca de greix enmig d'aquest luxe asfixiant.



—Soc una persona senzilla —vaig començar, carrasperant perquè la veu no em tremolara—. M'agrada l'estructura i l'ordre. He passat per moments difícils que m'han ensenyat a valorar l'estabilitat. Per això, este treball significa molt per a mi; és la meua oportunitat de demostrar la meua vàlua. Sé que el meu currículum té algunes ombres que podrien espantar, però li assegure que no trobarà ningú que treballe tan de valent com jo.



La senyora Winchester em va mirar amb una gesticulació que oscil·lava entre el fàstic i l'avorriment suprem. Tenia eixos ulls freds fixats en mi, analitzant-me com una bestiola sota un microscopi.



—D'acord, Wilhelmina.

—Oh, em pot cridar Millie —vaig interrompre a l'acte. Detestava eixe nom formal, ple de records negres del meu pare, que ara estaria podrint-se sota terra. Ell em va arruïnar la vida, tancant-me les portes del futur i deixant-me amb l'ànima esquerdada.



La senyora Winchester em va observar de dalt a baix, jutjant la meua roba de segona mà. —Escolte, senyoreta Calloway. Li estic fent un gran favor al deixar-la treballar ací després del seu passat tan... agressiu. He hagut de fer els ulls de poll per a no rebutjar la seua sol·licitud. Així que, per favor, no siga massa sensible, perquè jo dic les coses clar i ras.



Ho va dir amb un somriure fals que em va helar la sang. El seu marit, l'Andrew, assegut en la butaca del costat, es va tensar. El pobre home semblava voler desaparéixer entre els coixins; es notava a llegües que estava reprimit per la voluntat de ferro de la seua dona. Portaven nou anys casats i ell pareixia un gos apallissat convivint amb una nina de porcellana plena de verí.



Vaig mossegar-me la llengua fins a fer-me sang. —Sí, senyora... Ho lamente —vaig dir, mentre els meus dits jugaven nerviosament. Estava allí perquè no tenia on caure morta i necessitava un sostre, costara el que costara. Finalment, amb un sospir d'executiva cansada, la Nina es va alçar: —Vine, et faré una volta per la casa perquè aprengues com es manté una llar de veritat.



La Nina caminava amb una rectitud militar per estances que pareixien un museu. El so dels seus tacons sobre el marbre era l'únic soroll en aquella mansió plena de silenci sepulcral i olor a cera. Rere d'ella, jo estretia la meua motxilla, sentint el pes de les meues ferramentes secretes: les gançues i la llanterna ocultes entre la roba bruta. El meu pla era senzill: identificar les caixes fortes i, quan tingueren la guàrdia baixa, desaparéixer amb el botí lluny de la seua mirada de gel.



—Esta és la biblioteca —deia la Nina, assenyalant llibres amb lloms de cuiro que pareixien no haver-se obert mai—. I ací, el saló d'hivern. Evita tocar les motllures, la pols és el nostre enemic. Vull que tot estiga com un espill.



Jo assentia amb la submissió de qui sap fingir. Esperava que em guiara a algun quart xicotet prop de la cuina, però en arribar al segon pis, es va aturar davant d'una porta de roure massís. —Esta serà la teua habitació —va dir, obrint-la de bat a bat.



Em vaig quedar gelada. No era un quart de servei; era una suite més gran que l'estudi on vivia abans de perdre-ho tot. Hi havia un llit de matrimoni amb llençols de fil blanc, un finestral enorme als jardins i un bany privat amb aixeteria de bronze. El luxe era tan aclaparador que, per un segon, vaig oblidar que estava allí per a robar-los.



—És... massa gran, senyora Nina —vaig balbucejar amb una punzada de desconfiança. La Nina es va girar amb un moviment felí. La llum del capvespre donava als seus ulls un lluentor vítria, quasi artificial. Em va posar una mà al muscle; la seua pell estava inusualment freda. —En esta casa valorem molt a qui entra al nostre servei —va sospirar—. Volem que estigues tan còmoda que no sentes la necessitat de marxar... mai.



Es va retirar, deixant-me a soles amb la meua motxilla de lladre en una habitació que, de sobte, semblava una gàbia d'or. "Hi ha gat amagat", em vaig dir mentre desfeia la bossa amb mans tremoloses.



Em vaig dirigir a l'armari de fusta noble. Les frontisses estaven tan oliades que es va obrir sense un sol xerric. A l'interior, l'ordre era quirúrgic. Hi havia una fila de penjadors separats per la distància exacta de dos dits. Al centre, penjat amb una precisió aterridora, estava el trajo de serventa: un negre profund amb un davantal blanc de patrons simètrics i obsessius.



En agafar el penjador, vaig notar que la peça no tenia ni una sola arruga. Però el que em va fer perdre el color va ser adonar-me que era exactament de la meua talla. Ni un centímetre més de muscles, ni un mil·límetre menys de cintura. La Nina m'havia pres les mides en silenci, potser abans i tot que jo haguera trucat a la seua porta. Eixa idea em va fer pujar un calfred per l'espinada.



—No busques tres peus al gat, Millie —vaig murmurar per calmar-me. Em vaig vestir, sentint com el teixit rígid m'ajustava el cos com una armadura, i vaig baixar al saló. L'Andrew estava llegint el periòdic, assegut com una estàtua de cera. Va alçar el cap amb una expressió de tristesa infinita.



—Hola, Millie. Busques la Nina? —va preguntar amb una veu suau que contrastava amb la seua rigidesa. —Sí, senyor —vaig dir, jugant amb el davantal nou. En eixa casa tothom semblava amagar un cadàver sota el sòl de marbre. —Anomena'm Andrew, Millie. No tenim gran diferència d'edat i no cal ser formal quan no estiga ella. Eres la primera assistenta en molt de temps i necessitem normalitat.



—Què va passar amb les altres? —vaig preguntar, deixant que la curiositat guanyara la prudència. Em vaig tapar la boca de seguida, però l'Andrew va soltar una rialla trencada, com si feia anys que no ho feia. —Eres directa, Millie. No et preocupes. Vam tindre dues assistentes. La primera, l'Eris, era una dona controladora i obsessiva. Ella i la Nina xocaven constantment. Després d'una baralla monumental a l'escala, l'Eris va agafar les seues coses i va desaparéixer sense dir adeu. Mai més n'hem sabut res.



—Vaja... i la segona? —Pobra dona. Era una mare jove amb dos bessons. Però estava molt malalta; patia nàusees constants i no podia ni alçar-se del llit. Va haver de deixar-ho i va morir a l'hospital poc després. Els seus fills van ser adoptats ràpidament. Va ser una tragèdia.



Vaig sentir una opressió al pit. Sabia què era estar sola i desemparada. —L'Andrew va continuar: —La meua dona no és tan roïna com pareix. Vol donar una imatge de ferro, però és sensible. Fins i tot va intentar adoptar eixos xiquets, però no va arribar a temps.



En eixe moment, la Nina va entrar a la sala amb el seu somriure de plàstic. —Veig que el trajo t'està com un guant, Millie. L'Andrew i jo hem d'anar al metge. T'he deixat un full a la cuina amb indicacions. No vulgues córrer; m'agrada que tot estiga immaculat.



La porta principal es va tancar amb un colp sec que va ressonar com un tro. Em vaig quedar quieta, escoltant com s'allunyava el cotxe. Sola en aquella presó de luxe, vaig anar a la cuina. El full era un manual de tortura domèstica que detallava cada partícula de pols. M'ho vaig prendre com un repte.



Vaig netejar amb energia frenètica, però la meua ment de lladre anava per lliure. Vaig trobar una primera caixa forta darrere d'un panell al menjador. Massa fàcil. Vaig passar hores polint superfícies, sentint com els objectes em vigilaven amb mil ulls invisibles. Al despatx de l'Andrew, vaig trobar un sobre groguenc amb documents sobre deutes i propietats que no anaven bé, però el vaig tancar en sentir un soroll.



Finalment, la nit va caure i només quedava una tasca: "Soterrani. Guardar els productes i revisar vàlvules." Baixar aquelles escales que cruixien va ser endinsar-se en la gola d'un llop. L'aire allí era gèlid i feia olor a ferro oxidat. Amb la llanterna del mòbil, vaig veure l'ordre malaltís de les estanteries.



Però en una cantonada, darrere d'un paper pintat despegat per la humitat, vaig trobar el que em va helar la sang. Vaig estirar el paper i, sobre el ciment gris, vaig veure noms de dona. Molts noms. Alguns estaven ratllats amb una violència que havia marcat la paret. Junt a ells, dates d'entrada i de "marxa". Algunes eren massa recents. L'estómac se'm va tancar de colp.



—Serà una broma de mal gust —vaig pensar, però les mans em tremolaven. Vaig arrancar un tros d'eixe paper i vaig pujar les escales corrent, fugint d'una foscor que pareixia voler atrapar-me els turmells. Vaig tancar la porta del soterrani amb clau i me'n vaig anar a la meua suite.



Vaig comprovar que les meues gançues seguien allí. L'habitació ja no era bonica; era una trampa de luxe. La llista de noms seguia gravada en la meua ment, i el meu nom era l'únic que encara no tenia data de marxa. Vaig apagar la llum en la foscor total, escoltant com els Winchester tornaven a casa, sabent finalment que ells m'havien atrapat a mi molt abans de començar la partida.