—Millie, ja hem arribat.



Va cridar la senyora Winchester des de la porta, tancant-la darrere d’ella. El colp sec va ressonar per tota la casa. El senyor Winchester va alçar els braços per penjar la jaqueta de tratge negre al penja-robes i va deixar escapar un lleu gemec de dolor.



—Andrew! Ja t’has oblidat del que t’acaba de dir el metge sobre el teu problema d’esquena? Ves amb més cura! —va dir la senyora Winchester, un poc histèrica per la salut del seu marit.



En eixe moment, jo vaig eixir de la sala cap al corredor i els vaig veure als dos davant de la porta.



—Tranquil·la, dona. Ja t’he dit que tindré més cura. Només ha sigut un descuit. No tornarà a passar, d’acord? —va dir el senyor Winchester, besant-li suaument el front abans d’anar cap a l’habitació. En passar pel meu costat, em va dedicar un somriure menut, com dient-me que allò li passava sovint.



—Ha anat bé la cita del metge, senyora Winchester? —em vaig atrevir a preguntar.



—Sí, Millie. El metge ha aconsellat Andrew pel tema de l’esquena. Mira que començar tan jove amb mals així… Ja li deia jo que s’havia d’asseure quan… —va deixar la frase a mitges, parlant més per a ella que per a mi. Hi havia alguna cosa que no volia que jo sabera—. Has acabat les tasques que et vam manar?



—Sí, senyora. Les habitacions, els banys, la sala principal, la d’invitats… —vaig dir, comptant amb els dits per no deixar-me’n cap.



Però la veritat era una altra. Estava suant. Nerviosa. Si no haguera pujat ràpidament a la sala abans, segurament m’haurien vist allí.



Els noms darrere del paper de la paret del soterrani no deixaven de donar-me voltes al cap.



El meu nom era l’únic que no estava ratllat.



I, si no recordava malament, alguns dels altres eren de les antigues assistentes de les quals el senyor Andrew m’havia parlat.



Què significava tot allò?

En aquell moment no importava. Jo tenia un objectiu, i no el deixaria escapar per res del món.



—Bé, Millie —va dir la senyora Winchester mentre pujava cap a la seua habitació al pis de dalt—. Millie, et sabria greu encendre la banyera amb aigua calenta i posar una bomba de bany? Necessite desesperadament una dutxa.



—Clar que sí, senyora. De seguida.



Vaig anar al bany, vaig obrir l’aixeta i vaig deixar caure una bomba de bany dins de l’aigua. L’olor a fruits del bosc ho va omplir tot. Era una olor dolça, intensa, agradable. Em va encantar. Sens dubte havia de preguntar-li d’on era…

Concentra’t, Millie! No has vingut ací a meravellar-te amb coses bàsiques. Has de pensar un pla com més prompte millor per fer-te amb les joies i els objectes de valor i anar-te’n com més prompte millor—



—Millie, ja s’ha calentat l’aigua? —va cridar la senyora Winchester des de dalt, tallant-me els pensaments de soca-rel.



Va baixar les escales amb un barnús negre, hipersuau, que reflectia perfectament la seua formalitat i riquesa.



—Sí, senyora —vaig contestar, apartant-me per deixar-li veure la banyera—. Necessita que l’ajude amb alguna cosa? A llavar-se el cabell o el que siga?

Va romandre callada uns segons.



—Potser podries ajudar-me a llavar-me el cabell.



—Per descomptat, senyora.



Vaig eixir del bany i vaig tancar la porta, esperant que em cridara. Em vaig quedar pensant: habitació compartida, tauleta de maquillatge, segon calaix… habitació de roba de luxe, prestatgeries, calaixos…

Quan em va cridar, vaig entrar.



El vapor ho cobria tot. Els espills estaven entelats i l’aire era espés. Ella estava submergida en la banyera, la pell enrogida per l’aigua calenta. El seu cabell castany, brillant i extraordinàriament suau queia pel lateral com una cascada fosca. Fins i tot mullat semblava perfecte.



—Comença per dalt —va dir amb veu tranquil·la.



Vaig posar xampú a les mans i vaig començar a fer-li massatges al cuir cabellut. El seu cabell era tan suau que quasi hipnotitzava. Per un moment em vaig preguntar quant costaria mantindre aquell nivell de perfecció. Quantes coses de valor amagava aquella casa.



—Tens bona mà, Millie. Les altres eren més maldestres.



Un calfred em va recórrer l’esquena.



—Intente fer bé la meua faena, senyora.



—Sí… totes ho intenten al principi.



Els meus dits es van detindre un segon.



—Al principi?

Va deixar anar una rialla suau.



—Quan una entra en una casa que no és seua, és normal sentir curiositat. Però la curiositat… es paga cara.



Vaig empassar saliva.



—No entenc a què es refereix.



—No cal que ho entengues tot. Només recorda quin és el teu lloc.



Aquelles paraules se’m van quedar clavades.



Quan vaig eixir, la vaig veure baixar les escales embolicada amb el seu barnús negre, tan impecable com sempre. A la sala, el senyor Andrew intentava asseure’s al sofà amb dificultat. S’aguantava el costat, respirava profundament. No semblava només mal d’esquena. Era com si el cos li pesara massa.



Per què li costa tant asseure’s? vaig pensar.



No era un simple descuit.



Em va mirar i em va dedicar un somriure tens. Massa tens.





Va passar un mes.



Un mes en què vaig fingir obediència mentre parava l’orella.



De matinada escoltava converses a través de la paret.



—No podem permetre un altre error…

—És més observadora…

—Ja ha vist el paper. Hem d’actuar prompte…

—El soterrani ja està quasi ple…

Quasi ple.



Vaig sentir arrossegar coses pesades. Colps secs. Silencis massa llargs.



No era imaginació.



Un dia vaig cometre un error.



Vaig obrir el segon calaix de la tauleta de maquillatge. Un segon massa llarg.



Dins hi havia un grapat de claus lligades amb una cinta negra.



Les vaig agafar.



—Busques alguna cosa?

La veu darrere meu em va glaçar la sang.



La senyora Winchester em va agafar el braç amb una força brutal.



—Andrew.



Ell va aparéixer. Dret. Ferm. Sense cap rastre de dolor.



Em van subjectar entre els dos i em van arrossegar pel corredor fins a la porta del soterrani.



—Tens moltes ganes de descobrir coses, aventurera? —em va xiuxiuejar a l’orella.



Va obrir la porta.



—Doncs descobreix-les ací.



Em van empényer.



Vaig rodolar per les escales. La porta es va tancar amb un colp sec. La clau va girar des de fora.



I aleshores ho vaig olorar.



No era humitat.



No era pols.



Era una olor espessa, dolça, nauseabunda.



Putrefacció.



Em vaig alçar a poc a poc.



En un racó hi havia bosses negres grans. No estaven allí la primera vegada que vaig baixar.



El tuf venia d’allí.



Em vaig acostar tapant-me el nas. Cada pas feia que l’olor fora més forta.



Vaig alçar un tros de plàstic.



Un rostre grisenc.



Pell enfonsada.



Un cos en descomposició.



I no era l’únic.



A terra, prop d’una taula metàl·lica tacada, hi havia una destral.



Gran.



Amb la fulla encara bruta.



I al seu voltant… trossos de carn humana escampats sense cap mena de mirament.



Vaig recordar la seua esquena.



Els seus gemecs.



La manera rígida d’asseure’s.



El cansament als braços.



No era només dolor.



Era esforç.



Un esforç repetit.



Pesat.



Tallant.



El soterrani no s’omplia sol.



El meu nom era l’únic que no estava ratllat.



Encara.



I ara sabia exactament per què.