Has sentit aixo? - va murmurar en Daniel tot tremolant
- Vine cap aquí, afanyat! - va dir al mateix temps que en Daniel es començava a
acostar cap a ella -. A veure, ja saps que els teus pares i jo hem estat treballant molt
de temps junts en un projecte. Bueno donç a veure t’ho resumeixo una mica..
- Pero q dius ara? Que no ho has escoltat aquest soroll tant estrany? - li va tallar
- Si, si, és d’això de que et volia parlar.
Els pares del Daniel i l’Olga, tieta d'en Dani, a qui anomenaven també Mia entre familiars i
amics propers, havien estudiat tot junts a la universitat de biotecnología del seu poble. Just
acabada la carrera, els hi van agafar a la NASA per realitzar un treball “top secret” (com li deien al Dani). Es tractava d’un projecte de replicació d’ADN, pero no d’un ADN normal.
Aquest l’havien trobat a unes runes antigues, i pel que semblava, pertanyia al d’un ovni o
d’un ésser, que segons les investigacions i experiments, no coincidia amb cap ésser que
hagués existit mai a la Terra.
Gràcies al gran avanç de la tecnologia i la ciència, van poder avançar molt i just uns dies
abans havien acabat el simulador del que podria haver sigut aquest ésser.
- Un simulador? - va repetir ell, encara amb la mirada clavada al sostre-. Peró si els simuladors no poden moure's i encara menys fer auqests sorolls tan esgarrifossos!
La Mia va empassar saliva.
—No era només una simulació visual… —va dir, abaixant la veu—. Era biològica. Van intentar recrear el seu comportament… les seves reaccions… fins i tot parts del seu teixit.
Un cop sec va ressonar pel passadís, molt més a prop que abans.
Els dos es van quedar en silenci.
-Fa una estona que passen coses rares… —va continuar la Mia, amb el front arrugat—. Quan he arribat, alguns sistemes ja no responien bé.
—I?
La Mia el va mirar directament als ulls.
—Que no des d'ahir no sabem on és.
Un soroll d’arrossegament va sentir-se just a l’altra banda de la porta.
Lent.
Pesat.
Com si alguna cosa estigués provant la superfície metàl·lica.
En Daniel va fer un pas enrere.
—Però… això era només ADN, no? Un experiment…
—Això pensàvem —va respondre ella.
De sobte, el panell de control va parpellejar. Durant un segon, la pantalla va mostrar dades incomprensibles… i després, una paraula:
ACTIU
La Mia va deixar anar un sospir tremolós.
—No és un error —va dir—. Ha après a utilitzar els sistemes.
Silenci.
En Daniel va notar com un calfred li recorria tota l’esquena.
—Això és impossible… —va dir, gairebé sense veu.
La pantalla va tornar a parpellejar. Les dades canviaven soles, línies de codi que apareixien i desapareixien a una velocitat que cap humà podria seguir.
De sobte, tot es va aturar.
Silenci.
I llavors, una sola paraula va aparèixer al centre de la pantalla:
HOLA
La Mia va fer un pas enrere.
—No… això no és cap error —va murmurar.
Un cop sec va ressonar a la porta. Aquesta vegada, molt més fort.
En Daniel es va girar de cop.
—Ha estat això?
Un altre cop.
Més lent.
Més… controlat.
Clac.
Clac.
Clac.
—Està provant la porta… —va dir en Daniel, amb la respiració accelerada.
La Mia va negar amb el cap, sense apartar la mirada de la pantalla.
—No… està aprenent.
La paraula va desaparèixer.
I noves lletres van començar a escriure’s, una a una.
ON SOU
En Daniel va sentir com se li tancava l’estómac.
—No responguis —va dir ràpidament—. No sap on som.
Però ja era massa tard.
Les llums del passadís es van apagar de cop.
Foscor absoluta.
Durant uns segons, només es va sentir la seva respiració… i un soroll metàl·lic, molt a prop.
Quan l’electricitat va tornar, la pantalla mostrava un plànol de l’estació.
Amb un punt vermell.
Movent-se lentament cap a ells.
La Mia va començar a teclejar desesperadament.
—He de bloquejar els accessos… si arriba aquí…
El sistema no responia.
O pitjor encara… responia massa lent.
El punt vermell es va aturar just davant de la seva porta.
Silenci.
En Daniel va contenir la respiració.
—Potser… potser no sap entrar —va dir, intentant convèncer-se.
Un soroll suau va venir del sostre.
No de la porta.
A sobre seu.
La Mia va alçar el cap molt a poc a poc.
—Daniel… —va xiuxiuejar.
Un cargol va caure a terra, rebotant amb un petit eco metàl·lic.
Després un altre.
I un altre.
La placa del sostre va començar a desencaixar-se lentament.
Com si alguna cosa, des de l’altra banda, l’estigués obrint amb cura.
No amb força.
Amb precisió.
En Daniel va retrocedir fins topar amb la paret.
—Això… això no és un animal…
La Mia va negar, amb els ulls plens de terror.
—No… és pitjor.
La placa va caure de cop.
I durant un instant, només es va veure foscor.
Però dins d’aquella foscor… alguna cosa es movia.
Alguna cosa que respirava.
I que, per primera vegada, semblava observar-los directament.