El compte enrere era a menys de tres minuts. I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament.

Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



-Daniel què hi fas allà aturat? Vine, depressa!



En Daniel era un d’aquells nois una mica despistats que sempre es meravellen de tot, algú per a qui qualsevol detall inèdit era capaç de segrestar el seu esguard durant hores. Aquest cop sí que havia sigut fàcil que en Daniel se sorprengués d’aquesta imponent nau que, en uns minuts, desapareixeria de la vista de tothom. No com aquella vegada en aquella excursió en família en que es va quedar observant un arbre singular de grans dimensions durant tota una tarda, i no va ser fins al vespre que el seu pare el va trobar allà, de peu, davant del monstruós arbre encara amb la boca oberta per la impressió i la majestuositat que l’arbre li havia causat. O quan un dia que va anar a casa del seu cosí, aquest li va ensenyar una petita maqueta seva i, el pobre de tan meravellat que estava d’aquesta insignificant obra, no va ser capaç de treure-li l’ull de sobre ni un moment durant tot el matí. I no va ser fins al vespre, que ja s’havien d’anar, que va tenir que deixar, encara que a contracor, el projecte del cosí.







L’Olga el va agafar pel canell i el va arrossegar amb ella, amb una força tal que el va treure del seu ensopiment. No hi havia temps a perdre i encara menys per a explicacions de cap mena, en aquelles circumstàncies, en que només quedaven 60 segons per a que els motors s’iniciaran. I com no arrivesin al búnquer d’evacuació a temps…



-Corre Daniel! - va cridar ella mentre l'arrossegava cap al túnel d’evacuació blindat.



Just en aquell moment, la plataforma va començar a trepidar sota els seus peus; el compte enrere acabava de començar. A tota pressa, l’Olga va identificar la boca del tobogà que els hi treuria a tots dos del perill i va empènyer en Daniel cap a la boca d’aquest.

Era un conducte metàl·lic i molt fosc, a més no feia molt bona olor, semblava que aquell lloc a on concluïa el llarguisim tub no s'hagués aïrat mai a la vida, era una mica asfixiant. Però qué importaba tot això per tal de ser fora de perill?

Els sorolls continuaven i semblava que no arrivarien a temps al anhelat refugi pero finalment, després d’aquest 10 segons que els hi van semblar eterns, van aterrar sobre les enormes molles en que estava suspesa aquesta enorme càpsula de supervivència.

El primer que va fer en Daniel en aterrar en aquell indret desconegut va ser observar. Observar les parets encoixinades amb goma, que absorbien la brutal vibració i el trepidant so causats pels motors del coet. Observar la imponent i robusta porta d’acer que s’alçava només a uns quants peus de distancia d’on es trobava. Observar una mena cartells fluorescents que senyalitzaven…



-Daniel, corre, per aquí! - va dir tota nerviosa - Tenim que sortir d'aquí immediatament, afanyat, per l’Amor de Déu!



Tots dos es van dirigir cap a l’imponent porta i, seguint les indicacions del fluorescents, van trobar ràpidament la maneta de la porta i van sortir disparats de la sala.

Ara es trobaven en una altra estada, aquesta molt més gran que l’anterior, i més ben equipada. Aquesta tenia, a diferencia de l’anterior, que era més senzilla, un purificador d’aire que a primera vista podia semblar un moble metalic; vint cadires de plàstic disposades en un gran cercle, semblants a les que porten els cotxes de carreres; i, just darrere de tots els seients, un bany d'emergència al costat del qual es trobava una altra imponent porta d’acer.

El terra d’aquest lloc era d’ormigó i, encara que podia semblar mentida, no tocava en cap punt de tot el refugi a cap de les quatre parets amb què disposava. Semblava que estaven flotant!



-Daniel pero com es que no estaves ja a la nau amb els pares? Qué hi fas aquí?

-Qué, com? Pero... no entenc res... que ha passat?

-Res, res - va contestar-li ella intentant fent veure que no tenia importància

-No, no pero explica-m'ho... vull entendre que ha passat... - va dir ell desconcertat i entre gemecs - I... i... per què m'has agafat d'aquesta manera... i ... i... siusplau…



​L’Olga no sabia què contestar-li. Mentre sentia el fort sorolls dels motors que no feien més que fer que tot el seu ser tremolès per les fortes vibracions que emetien, se'l mirava de dalt a baix, com per asegurarse de que no lo havia passat res.Com podia explicar-li a un nen que acabava de fer sis anys que, si no hagués estat per ella —que s'havia quedat fent l'últim control d’aquell sensor defectuós—, ara mateix podria ja ser mort.